Vida i obra
Un dels autors àrabs més útils per al coneixement de la història d’Al-Andalus. Pertanyia a una família d’Onda, de la qual lloà l’origen àrab, veritable o suposat; de la tribu de Qudā‘a, d’aquí la seva nisba. Passà la seva joventut a València, on el seu pare era el director de la pregària de la mesquita de la Saïdia ( al-Sayyida). Estudià sota la direcció de diversos mestres, dels quals donà la llista en una de les seves obres ( Mu‘ǧam fī ashāb al-qādī al-imām Abī ‘ Alī al-Sadafī) i completà els seus estudis en altres ciutats peninsulars. A València, fou alumne d’Abū l-Rabīc ibn Sālim al-Kalācī, el més savi tradicionalista de l’època. Aquest l’incità a redactar el seu gran diccionari biobibliogràfic de savis en ciències juridicoreligioses (Takmilat li-kitāb al-Ṣila), continuador de la Ṣila d’ibn Baškuwāl. Llavors, travà amistat amb Ibn ‘Amīra, tretze anys més gran, alumne del mateix mestre.
Els dos lletrats entraren com a secretaris ( kuttāb) al servei del governador de València, el sayyid Abū ‘Abd Allāh Mūhammad, un personatge molt important del règim, un dels nets del primer califa almohade ‘Abd al-Mu’min. Quan aquest príncep fou nomenat (1217) al govern de Sevilla, l’acompanyaren, i Ibn al-Abbār hi romangué fins a la mort d’Abū ‘Abd Allāh (1221). Tornats a València, entraren al servei del sayyid Abū Sa‘īd, fill del precedent, encarregat del govern de la ciutat i de la regió en una data anterior al 1223; no s’ha conservat cap carta oficial d’Ibn al-Abbār comparable a les d’Ibn ‘Amīra, però sí un fragment d’una poesia en honor d’Abū Sa‘īd. No hi ha gaires indicacions respecte a la seva conducta durant la revolta antialmohade de Zayyān ibn Mardāniš (gener del 1229) a València. Al principi, sembla que fou fidel a l’almohade expulsat de la ciutat, perquè escriví alguns poemes sobre el tema de l’exili; potser fins i tot l’acompanyà (abril del 1229) a Calataiud, on Abū Sa‘īd signà amb Jaume I un tractat cedint-li els seus drets sobre el reialme de València.
Aviat, però, tornà a València, on exercí el secretariat d’estat per Zayyān i fou nomenat cadi de Dénia (maig-juny del 1236). Durant el setge de València de Jaume I (abril-setembre del 1238), fou enviat a demanar socors a l’emir hàfsida Abū Zakariyyā’. A Tunis, declamà (17 d’agost de 1238) davant d’ell un llarg poema esdevingut cèlebre que començava amb el vers «Corre en ajut d’Al-Andalus, amb la teva cavalleria, la cavalleria d’Al·là; el camí cap a l’alliberament està tot preparat!», al temps que traçava un quadre commovedor de la ciutat assetjada. La petita força naval de socors, però, no aconseguí desembarcar ni els homes ni l’ajut material esperats. De retorn a València, assistí a la rendició de la ciutat i descriví breument l’entrevista entre Zayyān i Jaume I, indicant que fou ell qui redactà l’acte de capitulació que lliurà la ciutat al rei cristià.
Després d’aquests fets, seguí Zayyān a Dénia, però no trigà a abandonar definitivament la Península per anar a Bugia i, més tard, a Tunis, on fou acollit amb favors per Abū Zakariyyā’, qui el nomenà cap de la Cancelleria. Fou privat del càrrec pel seu orgull, atès que no es dignà a respectar l’ordre de deixar en blanc, en els documents, l’espai de la rúbrica que un altre dignatari, el sāhib al-Calāma, estava encarregat d’omplir; segons altres autors, la causa fou que rebutjà substituir l’escriptura oriental per la magribina en la redacció de les actes. Per fer-se perdonar, redactà el seu I‘tab al-kuttāb (‘Reintegració dels secretaris [en el favor del sobirà]’), obra en la qual tractà, per ordre cronològic, dels grans secretaris que, al llarg del temps, havien perdut el favor del seu príncep. Restablert en les seves funcions, el seu favor fou ben inferior sota el regnat del successor, el futur califa Al-Mustanṣir, que, en accedir a l’emirat (1249), s’envoltà de dignataris ferits per la suficiència i l’orgull d’Ibn al-Abbār durant el regnat precedent. Més o menys exiliat a Bugia, acabà la seva gran obra històrica ( al-Ḥulla al-siyarā’, ca. 1248), i multiplicà les súpliques i els ditirambes en lloança del sobirà. Cridat de nou a Tunis gràcies a la intervenció d’Ibn ‘Amīra, la seva fatuïtat, la presumpció de llenguatge i les maniobres dels seus enemics el conduïren a una nova pèrdua de favor; fou empresonat i la seva llar, confiscada. Aleshores, escriví uns versos particularment insultants contra el fet que el sobirà hagués pres (1253) el títol califal d’Al-Mustanṣir: «Ha sobrepassat els límits, aquest bastard que anomenem erròniament califa.» Fou flagel·lat a l’actual plaça de la Casbah i executat a cops de llança. Després es cremaren els seus llibres i els documents oficials que havia redactat i es llençà el seu cos al braser (6 de gener de 1260).
La seva obra és considerable. Tot i destacar per les seves obres històriques, es conserven unes poques lletres i poemes seus en obres d’altres autors, particularment Al-Maqqarī, de Tlemcen (principis s. XVII), que resulten molt menys interessants i estan clarament superats pels textos semblants del seu contemporani Ibn ‘Amīra. La Takmilat li-kitāb al-Ṣila conté més de 2.000 biografies de savis, algunes molt detallades, que aporten una quantitat irreemplaçable d’informacions sobre la vida intel·lectual d’Al-Andalus i sobretot del Sˇarq. El seu al-Ḥulla al-siyarā’ (edició de Husayn Mu‘nis, 1962-63) és un recull de gran valor de notícies biogràfiques –sovint molt consistents, riques i difícils de trobar en altres llocs– de 213 personatges importants de la història d’Al-Andalus i del Magrib. La seva perspectiva, com la d’altres obres de la mateixa època, com el Muġrib d’Ibn Sa‘īd, és més antologicoliterària que històrica, però els personatges biografiats, independentment de la seva condició social (sobirans, visirs, generals i lletrats), són escollits pel seu protagonisme històric i situats en la seva dimensió històrica. També destaquen la Tuḥfat al-kadīm, consagrada als poetes d’Al-Andalus, i una petita obra titulada Durar al-simt fī ḫabar al-Sibt, força enigmàtica, en què es mostra molt hostil als omeies i revela unes curioses tendències xiïtes.
Lectures
- BRUNSCHVIG, R.: La Berbérie orientale sous les Hafsides, Maisonneuve, París 1940-47.
- d. a.: Ibn al-Abbār, polític i escriptor àrab valencià (1199-1260). Actes del Congrés Internacional “Ibn al-Abbār i el seu temps”, Generalitat Valenciana, València 1990.
- GUICHARD, P.: Les musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles), Institut Français de Damas, París 1990-91.
- MOLINA LÓPEZ, E.: Ceyt Abu Ceyt: novedades y rectificaciones, Almeria 1977 [edició d’autor].
- SHARĪFA, M. ben: Abū-l-Mutarrif Aḥhmad ibn Amīra al-Maḫzūmī, hayātu-hu wa āthāru-hu, Rabat 1966.