Vida i obra
Estudià a València, i completà els estudis a Orient (tradició profètica o hadīt, dret o fiqh, filosofia i literatura). Tornà a València, on fou un dels membres eminents de la vida intel·lectual i administrativa de la ciutat, i travà aleshores amistat amb Ibn al-Abbār, pertanyent també a la classe dirigent. Segons el seu contemporani Ibn Sa‘īd, exercí (1210-12) la funció de secretari oficial (kātib), pel compte del governador almohade de València, el príncep (sayyid) Abū ‘Abd Allāh ibn Abī Ḥafṣ; però només es disposa del text d’algunes lletres, conservades en dos manuscrits inèdits de la biblioteca general de Rabat i de la biblioteca de la Real Academia de la Historia de Madrid que són de l’època del sayyid Abū Zayd, fill i successor del precedent, que succeí el seu pare en una data indeterminada (anterior al 1223), i que hi exercí les seves funcions fins ser foragitat per Zayyān ibn Mardāniš (1229). La més antiga d’aquestes cartes està adreçada al califa Yūsuf II, i és anterior a la mort d’aquest (1223). Una altra carta, més tardana, indica la represa pels musulmans de ḥisṇ o castell de Begís (Bišayǧ).
No se sap per quin títol (potser cadi) es trobava a Mallorca en el moment de la conquesta cristiana (1229-30), sobre la qual escriví el Kitāb ‘ankā’inat Mayyūrqa ( Llibre sobre la calamitat de Mallorca), l’original del qual s’ha perdut, excepte alguns passatges conservats per autors posteriors (en particular, l’historiador tilimsenià del principi del s. XVII al-Maqqarī en el seu Naf. h al-. tīb). Serví alguns mesos Zayyān ibn Mardāniš, arribat al poder a València el 1229. Redactà per a ell algunes cartes també conservades; però, decebut per aquest emir, a qui reprotxava la seva generositat exclusiva envers els militars en comptes dels lletrats o poetes, marxà ràpidament (segona meitat del 1231) cap a les zones que havia reconegut el sobirà de Múrcia al-Mutawakkil ibn Ḥūd. Arribà primer a Alzira (governada per un cosí de Zayyān ibn Mardāniš), i més tard a Xàtiva, on fou cadi de la ciutat (1233). A partir de 1235-36, anà a Múrcia per exercir de nou la funció de kātib, al servei del poder dels Banū Ḥūd, representat a la ciutat pel lletrat ‘Azīz ibn Ḫaṭṭāb. Efectuà aleshores en nom d’aquest últim una gira d’inspecció en diverses localitats de la regió d’Almeria, de la qual fa balanç en una carta.
Després de la mort d’Al-Mutawakkil (1238), continuà exercint la mateixa funció sota el regnat, molt breu i nominal, del seu successor, el seu fill menor Abū Bakr al-Wāṯhiq, i el seu oncle i tutor ‘Alī ibn Yūsuf ‘A.dud al-Dawla. Quan foren destituïts (agost del 1238) i ‘Azīz ibn Ḫaṭṭāb arribà al poder, fou Ibn ‘Amīra qui redactà l’acte de reconeixement bay‘a) d’aquest nou cap per a la població. Quan aquesta es revoltà (abril del 1239) i cridà Zayyān ibn Mardāniš, refugiat a Alacant i a Dénia després de perdre València (1238), es quedà alguns mesos al seu servei, i redactà a nom seu la bay‘a, o jurament de fidelitat prestat pels murcians durant el Ramadà (abril-maig del 1239) a l’emir hàfsida de Tunis Abū Zakariyyā’, que era l’únic poder del qual els musulmans del šarq al-Andalus podien aleshores esperar alguna ajuda contra els cristians. D’aquesta època es conserven altres cartes de la cancelleria murciana redactades igualment per ell, que expressen l’adhesió d’altres localitats de la regió al mateix poder hàfsida. Abans de la fi del 1239 marxà de Múrcia vers Granada, esperant ser-hi contractat per l’emir Naṣr ibn al-Aḥmar (el primer nassarita), que acabava d’arribar al poder, i més tard al Marroc, on treballà a la cancelleria del califa almohade de Marràqueix al-Rāšid (1232-42) i on fou cadi a Haylāna, a l’Alt Atles, Rabat, Salé, i finalment Meknès. El 1248 provà d’organitzar en aquesta darrera ciutat un aixecament prohàfsida, però fracassà i es refugià a Ceuta, governada aleshores per Ibn Ḫalās, que havia reconegut la sobirania hàfsida. Des d’aquí anà a Bugia, on residí (1248-50) i, més endavant, a Tunis. Proper del successor d’Abū Zakariyyā’, el califa al-Mustansir, que l’agafà sota la seva protecció abans del seu ascens al poder, tingué un rol en la desgràcia del seu vell amic Ibn al-Abbār, executat a la capital hàfsida (1260). Exercí la funció de cadi en diverses ciutats d’Ifrīqiya. Morí en una data que no sembla exactament establerta segons les fonts (1259/61).
Tingué una producció força important en prosa i vers. La primera és considerada de menys qualitat que la segona, però sembla que consistia principalment en cartes, conservades parcialment. El text esmenat més amunt sobre la presa de Mallorca es presentava sota la forma d’una risāla. L’única obra que subsistí sota el seu nom és el Tibyān fī ‘ ilm al-kalām (manuscrit conservat a l’Escorial). La seva biografia i indicacions disperses sobre la seva vida es troben en diverses fonts àrabs.
Lectures
- d. a.: Ibn al-Abbār, polític i escriptor àrab valencià (1199-1260). Actes del Congrés Internacional “Ibn al-Abbār i el seu temps”, Generalitat Valenciana, 1990.
- GUICHARD, P.: Les musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles), 2 vol., Éditions d’Amérique et d’Orient pour l’Institut Français de Damas, París 1990-91.
- MOLINA LÓPEZ, E.: “La Wizāra ‘ Isamiyya de Orihuela, el más prestigioso centro político y cultural de al-Andalus en el siglo XIII”, Anales del Colegio universitario de Almería, 1979, p. 65-77.
- — “El Levante y Amería en el marco de la política interior del emir murciano Ibn Hūd al-Mutawakkil (1236-1238)”, Awrāq, 2, 1979, p. 55-63.
- — “Azīz b. Jattāb, destacada personalidad política, científica y literaria murciana del siglo XIII”, Miscelánea medieval murciana, 4, 1978, p. 65-87.
- — “El gobierno de Zayyān b. Mardanīsh en Murcia (1239-1241)”, Miscelánea medieval murciana, 7, 1980, p. 159-182.
- — Ceyt Abu Ceyt: novedades y rectificaciones, Almeria 1977.
- — Murcia y el Levante español en el siglo XIII (1224-1266) a través de la correspondencia oficial, personal y diplomática, Granada 1978 [tesi doctoral de la Universitat de Granada, 214].
- SHARĪFA, M. ben: Abū-l-Mutarrif A. hmad b. ‘ Amīra al-Mahzūmī, hayātu-hu wa āthāru-hu, Rabat 1966.