És un recull de 352 articles que configuren un balanç crític de part de la producció científica apareguda en l’àmbit dels Països Catalans des del s. xviii fins als anys setanta del s. XX. Fou creat amb l’objectiu de fer un “diccionari d’idees”, incidint en les ideologies existents rere la producció científica. Seguia la línia de la història anomenada total o global i intentava obrir un espai a la història de les ideologies, de les mentalitats i de la cultura. Es creà en un moment, després del franquisme, en què calia recuperar un enorme buit en el camp de les ideologies i de les seves interdependències amb la realitat històrica.
El diccionari inclogué quatre tipus de veus: veus generals referents a disciplines acadèmiques o grans corrents científics (entre d’altres, arqueologia, cròniques, demografia, historiografia, monografia local), veus de grans temes que han suscitat literatura científica (entre d’altres, arabisme, catalanisme, classes socials, hebraisme), veus d’autors de fora l’àmbit català amb influència a Catalunya (com Claude Carrère, Pierre Deffontaines, Charles-Emmanuel Dufourcq, Heinrich Finke, Pierre Vilar i Philippe Wolff) i veus d’autors catalans.
Com a assessors, l’obra comptà amb: Lluís Vicent Aracil, Josep Fontana, Salvador Giner, Ramon Grau, Ernest Lluch, Pere Lluís, Marina López, Isidre Molas i Joaquim Molas. Entre els consultors en història destaquen: Alfons Cucó, Joan Maluquer de Motes, Isabel Moll, Manuel Mundó i Oriol Romaní. I entre els redactors en història trobem: Rafael Aracil, Manuel Arranz, Albert Balcells, Francesc Bonamusa, Joan Camps, Jordi Casassas, Leandre Colomer, Pere Gabriel i Sirvent, Thomas F. Glick, Josep Juan i Vidal, Temma Kaplan, Josep Lluís Martín Ramos, Antoni Mestre, Gregori Mir i Francesc Riera i Montserrat.