Format a la Universitat de Barcelona amb el mestratge de Francesc Barjau, passà, el 1917, a Madrid –on fou alumne del doctor Yahuda– i posteriorment a París (1918). Dos anys després, fou nomenat director del Departament de Llengua i Literatura Espanyola de la Queen’s University de Belfast (Irlanda del Nord), d’on arribà a ser catedràtic durant el període 1926-60. Fou un dels principals pioners dels estudis hebraics en uns moments en què la literatura judaicocatalana era, com reconegué Antoni Rubió i Lluch l’any 1916, «un continent espiritual desconegut». Un dels seus primers treballs fou l’edició de Los viajes de Benjamin de Tudela (1918). En català, publicà la traducció de l’obra de Josep ben Meir ibn Sabara, Llibre d’ensenyaments delectables (1931), volum II de la Biblioteca Hebraico-Catalana, que ell mateix dirigí conjuntament amb Josep M. Millàs i Vallicrosa. Entre altres estudis, en destaquen també una panoràmica de la literatura hebraica a la Catalunya medieval i una altra sobre la prefilologia hebrea a l’Espanya d’aquell mateix període. Malgrat el seu allunyament físic, estigué molt vinculat amb l’IEC, institució que li aconseguí, ja en la seva joventut, un ajut de la Diputació de Barcelona per cursar estudis a Madrid i que el nomenà, el 1951, membre corresponent. Fou també membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i president de l’Association of Hispanists of Great Britain and Northern Ireland (1953-54).