Vida i obra
Estudià a Vic, Barcelona i Madrid. Enginyer de camins des del 1841, alt funcionari de l’Estat fins l’any 1849, es dedicà des d’aleshores gairebé íntegrament a la construcció d’una teoria general dels processos d’urbanització de les societats humanes, que és una veritable teoria de la història. Aquesta teoria es basà en uns amplíssims coneixements històrics i topogràfics, i en l’elaboració de l’estadística urbana de dues ciutats que coneixia directament: Barcelona i Madrid. Cerdà fou un dels primers historiadors de l’urbanisme d’Europa, i, alhora, bastí una teoria de la història basada «en les necessitats de cada època, en relació amb els mitjans de locomoció de què ha pogut disposar l’home». Segons Cerdà, aquests mitjans de locomoció defineixen cinc èpoques: l’època de la locomoció pedestre, l’època de la locomoció eqüestre, l’època de la locomoció de ròssec, l’època de la locomoció rodada ordinària i l’època de la locomoció rodada, perfeccionada per la introducció de la màquina de vapor i l’electricitat. En el desenvolupament històric del fenomen de la progressiva urbanització de la societat, Cerdà analitzà successivament les etapes històriques següents: la urbanització elemental (trogloditisme, ciclopisme, tugurisme); la urbanització combinada simple i la urbanització combinada complexa (que inclou sis variants: grega, fenícia, romana, feudal, aràbiga i hispanoamericana).
Cerdà anà elaborant els materials per al seu estudi, fonamental en la història de l’urbanisme, que titulà Teoría general de la urbanización. L’obra fou publicada per primer cop a Madrid, el 1867, en una edició finançada amb fons aprovats per les corts. No es reedità, en facsímil, fins els anys 1968-71, un segle més tard, en una edició promoguda per Fabià Estapé i subvencionada pel Ministeri d’Hisenda de l’Estat espanyol. A partir del 1979, dins d’un boom internacional d’interès per l’obra de Cerdà, considerat com el primer urbanista modern, se’n feren traduccions al francès i a l’italià, i edicions antològiques en anglès, alemany, castellà i portuguès.
Les bases històriques, topogràfiques, documentals i estadístiques de la Teoría general del 1867 no han estat publicades fins l’any 1991, en una edició conjunta, en dos volums, del Ministeri de les Administracions Públiques estatal, l’Ajuntament de Barcelona i l’Ajuntament de Madrid. Són la Teoría de la construcción de las ciudades, aplicada al proyecto de reforma y ensanche de Barcelona. Barcelona, abril de 1859 i la Teoría de la vialidad urbana y reforma de la de Madrid. Estudios hechos por el ingeniero D. Ildefonso Cerdà. Madrid y enero de 1861. El treball sobre Madrid és un minuciós estudi sobre la història urbana i econòmica de la ciutat, per a resoldre la qüestió de com se’n produí el desenvolupament. Segons Cerdà, «la resposta a aquesta qüestió podem cercar-la en la història, i es trobarà també en el mateix plànol de Madrid, que no és res més que un gran jeroglífic d’aquesta mateixa història».
La segona obra de Cerdà exposa el pla d’eixample de Barcelona, que fou aprovat el 1859. En les dècades següents s’aprovaren, seguint els seus estudis, els plans d’eixample de diverses ciutats industrials (Vilanova i la Geltrú, 1876; Terrassa, 1878; Mataró, 1878; Reus, 1880; Alcoi, 1881; Granollers, 1884; Alacant, 1887; Badalona, 1895, i Sabadell, 1900). I aquests plans de noves ciutats en xarxa han estat un factor de creixement econòmic, ja que han permès la generació d’economies externes, l’augment de les accessibilitats, la reducció de les despeses de transport i la creació d’àrees de competència i complementarietat entre empreses que recorden els districtes industrials marshallians.
Lectures
- ROCA, F.: “Ildefons Cerdà”, ‘l’home algébrique’”, Barcelone, 1888-1929, Éditions Autrement, París 1992, p. 152-157.
- — “Cerdà: Barcelona i Madrid”, L’Avenç, 22, 1997.