Desenvolupament enciclopèdic
Dedicada als abats de Ripoll, obra de l’abat Oliba, que s’atribueix l’autoria al darrer vers, escrit en primera persona, «Septimus ipse sequor qui nunc sum carminis auctor», quan abans, parlant en tercera persona, destaca la seva feina com a constructor: «Presul Oliva sacram struxit hic funditus aulam, / Hanc quoque perpulcris ornavit maxime donis: / Semper ad alta tulit, quam gaudens ipse dicavit». D’aquí es dedueix que la composició fou posterior a la data de la consagració de l’edifici per Oliba el 1032. El poema esmenta els abadiats d’Arnulf (948-70), quart abat de Ripoll i bisbe de Girona (954-70); Guidiscle, cinquè abat (970-79), i Seniofred, sisè abat i antecessor seu (979-1008). La moderna crítica textual ha advertit una llacuna entre els versos 10 i 11, molt possiblement l’elogi als tres primers abats de Ripoll: Daguí, Daniel i Ennegó. Oliba, per a la redacció del poema, s’inspirà en la Història Evangèlica de Juvenci i en Eugeni de Toledo.
La composició fou editada per Jaume Villanueva ( Viage literario, VI i VIII), que la consultà del còdex núm. 57 de Ripoll, avui perdut, i transcrita per Étienne Baluze (BNP, ms. Baluze 372, f. 11v). Fou copiada també, tot i que amb molts errors, per Jaume Pasqual ( Sacrae antiquitatis Cataloniae monumenta, BC, ms. 729, p. 233-234). Posteriorment ha estat editada també per Enrique Flórez, Josep M. Pellicer, Pròsper de Bofarull, José Amador de los Ríos, Francesc Montsalvatje, Elies de Molins i Zacarías García Villada. Tots aquests autors recullen el poema juntament amb els Disticha epitaphi comitum Rivipullo quiescentium o epitafis dedicats als membres de la família comtal de Barcelona enterrats a Ripoll. Així, doncs, fins a temps recents tots dos poemes han estat estudiats en conjunt. No obstant això, la claríssima distinció entre les composicions d’In laudem i els Disticha, la primera redactada en hexàmetres lleonins, mentre que la segona, com indica el seu nom, en dístics, ha fet pensar de sempre que es tractava de dues obres diferents, reunides posteriorment. Modernament, el poema fou editat per Lluís Nicolau d’Olwer i més recentment per Eduard Junyent i A.M. Mundó.
Lectures
- ALBAREDA, A.M.: L’Abat Oliva, fundador de Montserrat, Montserrat 1931 [reedició 1972], p. 233-235.
- COLL I ALENTORN, M.: “La historiografia catalana en el període primitiu”, Historiografia, Barcelona 1991, p. 7-62.
- JUNYENT, E.: Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, Barcelona 1992, p. 307-308 [a cura d’Anscari M. Mundó].
- MUNDÓ, A.M.: “Olibae abbatis carmina quae exstant de rebus monasterii Rivipullensis”, Obres completes I/1, Catalunya, De la romanitat a la sobirania, p. 401-405.
- NICOLAU D’OLWER, Ll.: “L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII”, Anuari de l’IEC, VI, 1915-20, p. 3-48.
- — “La littérature latine au Xème. siècle”, La Catalogne à l’époque romane, París 1943, p. 197-223.
- RICO, F.: Signos e indicios en la portada de Ripoll, Fundació Joan March, Barcelona 1976.