Desenvolupament enciclopèdic
El 1936 continuà la seva tasca l’Institut Ramon Llull de Palma. Representà la nova mentalitat burgesa que pretenia transformar les estructures que mantenien les forces de l’Antic Règim en el camp de l’educació. A partir del treball de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (SEMAP), sota la influència de Gaspar Melchor María de Jovellanos, s’elaboraren les característiques del nou centre. Tenia l’objectiu de difondre coneixements útils, en consonància amb els canvis econòmics que es produïen aleshores a l’Estat espanyol, i criticava el model tradicional d’universitat. Estava destinat a joves entre els 10 i els 19 anys i proposava l’estudi de: gramàtica i humanitats castellanes, gramàtiques francesa, anglesa, llatina i grega, matemàtiques, gramàtica general o ideologia, mecànica i geometria aplicades a les arts, física i química experimentals, botànica i història natural, nàutica i geografia, fisiologia, anatomia i higiene, legislació, economia política, estadística, dret civil i dibuix; es considerava que no s’havia d’impartir l’ensenyament de la religió. Els ensenyaments es dividien en tres graus: de 10 a 14 anys, de 14 a 18 anys i dos cursos més a partir d’aquesta edat. Pel que fa al finançament, el projecte preveia les aportacions provinents dels drets de matrícula, les rendes de l’antiga universitat, de la junta de comerç, les donacions de la SEMAP, les rendes del Col·legi de la Sapiència (que desapareixeria), la porció canonical i la pensió sobre la mitra que percebia la Inquisició i les rendes de les canongies (que se suprimirien). Això permetria una disponibilitat de 9.460 lliures, que havien de ser suficients per a permetre el funcionament i la subsistència. També es considerava la possibilitat de crear una junta rectora encarregada de reglamentar i planificar l’ensenyament, convocar oposicions, proveir-lo de càtedres, fer exàmens, dur a terme la gestió econòmica, oferir premis i formar una biblioteca. Redactaren l’avantprojecte els membres de la SEMAP: Pere J. Morell, Joan Despuig i Pere Andreu. La seva importància pel que fa a la història de l’educació a Mallorca és innegable, ja que constitueix una iniciativa sense precedents a les Balears.
Inicialment el govern no l’aprovà, però pressionat per la insistència dels il·lustrats mallorquins, ho feu per la Reial Ordre del 25 d’agost de 1835, tot i que es reduïren alguns dels propòsits inicials. El 2 d’octubre de 1835 es nomenà una junta directiva composta per diferents personatges de la SEMAP, com Pere Joan Morell, A. Andreu, juntament amb el governador civil, Guillem Moragues, el prevere Joan Muntaner i l’aristòcrata J. Despuig i Safortesa, comte d’Aiamans. L’exclaustració dels jesuïtes (Reial Decret d’Aranjuez, 4 de juliol de 1835) possibilità que s’instal·lés a les dependències de Monti-sion, abandonat pels jesuïtes, concedit pel govern a la SEMAP (Reial Ordre, 18 d’octubre de 1837). El context polític de l’Estat espanyol afavoria els objectius i interessos innovadors de l’esmentada Societat. La inauguració tingué lloc el 6 de gener de 1836, amb 193 alumnes. Els coneixements impartits eren els d’humanitats castellanes, llengües francesa, anglesa, llatina i grega, legislació, ètica i principis de la religió; un pla d’estudis, doncs, força lluny de la proposta inicial. Les llengües clàssiques tenien encara força vigència, però les matèries experimentals no tingueren el pes dissenyat inicialment. En els cursos posteriors s’amplià el nombre d’assignatures: física experimental, química aplicada a les arts, botànica aplicada a l’agricultura, lògica, principis de gramàtica general i història universal i espanyola. S’impartien durant tres cursos, al final dels quals si l’alumne els superava rebia el títol de batxiller en filosofia, que possibilitava l’accés a les diverses facultats universitàries de l’Estat espanyol. En segon lloc, feia possible que un ampli sector de la població accedís a una cultura general i alhora desenvolupés les activitats professionals i el sentiment cívic. Es complien així els objectius de la denominada “escola burgesa”, basada a adequar l’educació a la producció.
La presència a Mallorca de l’Institut generà la dinamització de les estructures socials i un procés d’ascens social, que es reflectí, per exemple, en la integració dels descendents dels antics jueus (xuetes), rebutjats fins el moment a les escoles públiques i que s’havien d’educar en la família o amb un capellà sense prejudicis. Permeté, a més, l’aparició de professionals, com ara metges, enginyers i missers, que ocuparen llocs de responsabilitat i de prestigi. L’inici de la Renaixença a Mallorca va lligat amb la restauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859) i a la tasca cultural que realitzà l’Institut entre els seus alumnes. Aquest actuà en un doble sentit: possibilitava un nombre significatiu d’universitaris i promocionava cada any un grup important de batxillers. Així, el nivell cultural de la classe mitjana s’elevà considerablement; enviaven els seus fills a l’Institut i allà s’impregnaven dels nous plantejaments socioculturals. Per això, molts dels que feren possible la Renaixença a Mallorca foren antics alumnes de l’Institut, com Jeroni Rosselló, lul·lista i poeta; Francesc Vich, novel·lista i poeta; Marià Aguiló, poeta i bibliòfil, i Pere d’Alcàntara i Penya, poeta.
Pel que fa al professorat, es caracteritzà pel fet que durant els primers vint-i-cinc anys mantingué un equip de professors estable. Destaquen Francesc Manuel de los Herreros, catedràtic de filosofia i director al llarg de més de cinquanta anys; Josep Lluís Pons i Gallarza, catedràtic de geografia i història; Francesc Barceló i Combis, catedràtic de física i química; Lleó Carnicer i Rochel, catedràtic de llatí i castellà, i Antoni Mestres i Gómez, catedràtic de matemàtiques. Aquest col·lectiu desenvolupà un mestratge bressol d’un nou concepte de cultura i educació en una Mallorca que iniciava lentament el camí cap a la modernitat. En el món de la història destaquen, com a alumnes: Bartomeu Ferrà i Perelló, escriptor i arqueòleg; Guillem Forteza, escriptor i historiador, i Àlvar Campaner, historiador i cronista. Destaquen també altres intel·lectuals mallorquins, no estrictament historiadors, com ara Joan Gelabert i Guardiola, catedràtic de sànscrit; Eusebi Estada, enginyer; Josep Otero i Arbona, professor de la Institució Mallorquina d’Ensenyament; Alexandre Rosselló, notari i polític, i Miquel dels Sants Oliver, escriptor. Molts dels estudiants es convertiren després en escriptors, a causa, en bona part, dels estímuls pedagògics que els alumnes rebien a l’Institut, l’ambient en general i el clima que els professors saberen crear. Al marge de les assignatures i els cursos impartits s’afavorí l’organització de nombrosos actes socioculturals. En col·laboració amb la SEMAP convocà concursos, reunions, exposicions i conferències de caràcter públic. D’altra banda, els seus catedràtics foren homes implicats en les diferents iniciatives culturals mallorquines, com l’Ateneu Balear o l’Acadèmia de Ciències i Lletres.
Disposava de laboratoris ben dotats d’agricultura, física, química i ciències naturals i, especialment d’una notable biblioteca creada el 21 de desembre de 1835. Gràcies al catedràtic Joan Gamundí, amb l’ajut de Jeroni Bibiloni, s’inicià la tasca de classificació i d’ordenació. La biblioteca fou important pràcticament des del principi perquè es formà amb el fons de les biblioteques de diversos convents de l’illa. El 1860 tenia un total de 24.935 obres, a més de 13.000 volums encara sense catalogar. La major part d’aquestes obres eren de teologia (14.658 volums), jurisprudència (3.504), història (2225), obres de ciències i arts (1.372), de belles arts (1802), de poligrafia (452), incunables (380) i manuscrits (538). El nombre de volums no deixà de créixer gràcies a les donacions de particulars. El 1847 l’Institut donà la biblioteca a la ciutat i se’n feu càrrec la Diputació; així, Palma disposava per primera vegada d’una biblioteca pública de categoria. El 1887 passà a dependre del Ministeri de Foment.
L’historiador Antoni J. Colom assenyala que l’Institut fou utilitzat i aprofitat per les classes tradicionalment dominades per a accedir a la universitat i, en conseqüència, ascendir socialment. Així, la seva història és la història i la crònica de les contradiccions de la societat mallorquina durant el segon terç del s. XIX. L’intel·lectual, escriptor i polític Josep Melià destacà el seu paper de capdavanter del moviment de la Renaixença, juntament amb la revista La Palma. Per a Jaume Pomar, tot el que s’ha produït a Mallorca en l’esfera intel·lectual ha estat, en termes generals, gràcies a l’Institut Balear.
Lectures
- COLOM, A.J.: “Educació i Cultura a la Mallorca del s. XIX. L’Institut Balear”, L’educació a Mallorca. (Aproximació històrica), Moll, Palma 1977, p. 39-63.
- d. a.: “El Instituto Balear: estudio pedagógico”, Revista Balear, 1973, p. 10-20.
- MELIÀ, J.: La Renaixença a Mallorca, Daedalus, Palma 1968.