Desenvolupament enciclopèdic
La nova institució englobava les activitats de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i del Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars, i les investigacions arqueològiques, les publicacions municipals de caràcter històric, els cursos d’història de la ciutat i les tasques d’assessorament en tot allò relacionat amb la restauració de monuments de valor historicoarqueològic. A més, exercia la secretaria del premi Martorell per a treballs d’arqueologia d’Espanya i del Patronat de la Fundació Massana (biblioteca, premi d’indumentària, història o iconografia i l’escola d’oficis artístics). La seva funció es complementà amb la creació de la càtedra Ciutat de Barcelona (1954) en el marc de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UB, que esdevingué una institució dependent alhora de l’Ajuntament i de la Universitat mitjançant una comissió directiva mixta. La situació i les activitats es mantingueren estables fins a la jubilació de Duran i Sanpere (1957). A partir d’aleshores l’Institut es desmembrà, de manera que el Museu d’Història inicià la seva singladura independent i l’Arxiu Històric restà com a hereu del nom i d’una part substancial de les activitats de l’antic Institut. Després de molt temps, l’Institut renasqué (1991) en el context d’una voluntat política de reagrupar els òrgans dedicats a la investigació historicoarqueològica i a l’aplec, tractament, preservació i difusió del patrimoni cultural de caràcter històric. Així, l’Arxiu Històric de la Ciutat, el Museu d’Història, el Centre d’Arqueologia i el Museu del Monestir de Pedralbes s’aplegaren sota l’Institut Municipal d’Història com un sector amb veu i personalitat pròpia dins l’àrea de Cultura. D’entre les actuacions empreses en l’àmbit de la història cal destacar dues iniciatives en forma de sengles exposicions i d’un conjunt de publicacions de suport: 200 anys de premsa diària a Catalunya i Barcino/Barcelona, que significà l’obertura integral del subsol romà. Aquest Institut renovat funcionà plenament fins l’any 1997, en què novament fou afectat per una reestructuració dels òrgans de l’àrea de Cultura. D’aleshores ençà, el vell Institut es reconvertí en el Seminari d’Història de Barcelona, amb l’objectiu prioritari d’organitzar els Congressos d’Història de Barcelona, fomentar les publicacions històriques i dur a terme els cursos de formació dedicats a donar a conèixer la història de la ciutat.
Els principals impulsors de l’Institut foren, en els seus orígens, Duran i Sanpere i, posteriorment, els successius directors de l’Arxiu Històric fins a la seva refundació (1991). En la darrera etapa ha estat impulsat políticament per l’historiador Joan Fuster i Sobrepere, amb un equip encapçalat per Ramon Alberch, Ramon Grau, Antoni Nicolau i Manuel Rovira. L’Institut ha publicat, entre d’altres, la sèrie “Divulgación Histórica de Barcelona”, en catorze volums (1945-74), les actes dels CHB en les seves convocatòries bianuals (1982, 1985, 1993, 1995, 1997, 1999, 2001), la col·lecció “Biblioteca Històrica de Barcelona”, la revista Barcelona. Quaderns d’Història i la sèrie “Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona”.
Lectures
- d. a.: “L’Institut Municipal d’Història de Barcelona, ahir i avui”, Barcelona. Quaderns d’Història, 1, 1995, p. 9-57.
- DURAN i SANPERE, A.: “El Instituto Municipal de Historia de Barcelona a través de sus primeros cuarenta años (1917-1957)”, BRABLB, 27, 1957-58, p. 5-67.