Vida i obra
Obtingué el diploma en dret canònic i es doctorà a la Universitat de Lleida. La seva obra conservada és un immens comentari sobre els Usatges de Barcelona, escrit al llarg d’un període de seixanta anys i acabat el 1448, quan l’autor en tenia vuitanta. En el pròleg Marquilles explica que durant un cert temps exercí com a vicari general de la diòcesi de Vic. D’altra banda, es creia que havia estat també vicecanceller del rei Martí l’Humà, però sembla que aquesta dada no és certa.
El Comentaria super usaticis Barchinone fou imprès a Barcelona el 1505, i se’n conserva una còpia manuscrita a l’Arxiu Històric de Barcelona. En el llibre, que fou dedicat als consellers municipals de Barcelona, l’autor s’identifica estretament amb la ciutat i amb Catalunya com a nació distinta. Més o menys com a pròleg, el Comentaria conté una narració històrica que comença amb el diluvi i acaba amb el regnat d’Alfons el Magnànim, època en què finalitza el seu treball. L’autor utilitzà De Rebus Hispanie de Rodrigo Jiménez de Rada com a font principal per als orígens d’Espanya, però també és deutor de la Crònica de Sant Joan de la Penya i de les Històries e conquestes dels excellentíssims e Cathòlics Reys d’Aragó de Pere Tomic, del 1438. Seguint el model de Jiménez de Rada –i en darrer terme, d’Isidor de Sevilla–, exalça la bellesa i noblesa d’Espanya, però reserva les seves millors lloances per a l’expansió de Catalunya per la Mediterrània des de les Vespres Sicilianes fins a la conquesta de Nàpols per Alfons el Magnànim. Segons indica, la història catalana comença essencialment en l’era visigòtica, que es manifestava especialment a Catalunya en la preservació de la llei visigòtica. La fundació del seu estat i del seu ordenament social, però, s’atribueixen més específicament al personatge pseudohistòric d’Otger Cataló i als seus nou companys. Com demostrà M. Coll i Alentorn el 1948, Marquilles fou un dels principals defensors –però no inventors– d’aquest relat llegendari de la fundació de Catalunya. Se suposava que Otger Cataló, abans de la invasió carolíngia de la Marca Hispànica, dirigí la lluita contra l’ocupació musulmana (cronològicament, Marquilles situa el començament de la guerra d’Otger el 719). El territori seria conegut amb el nom de Catalunya en honor d’Otger Cataló. Els seus valents guerrers serien els antecessors de les grans famílies nobles catalanes (Montcada, Pinós, Cervera, Erill, etc.), l’autoritat de les quals fou reconeguda per Carlemany (o, segons l’autor, per Lluís el Piadós). Aquesta llegenda fou elaborada com a resposta dels nobles a la successió dels Trastàmara i a les demandes dels pagesos de remença. Situa en la fundació de Catalunya els privilegis aristocràtics, tant contra els comtes (que no foren un poder independent fins a Guifré el Pelós), com contra els pagesos servils, els quals, com afirmaven Marquilles i els seus contemporanis, eren descendents d’aquells cristians que no participaren en el derrocament dels sarraïns. Així doncs, és difícil qualificar aquest autor només com a defensor o com a oponent del poder reial o aristocràtic. Certament, pel que fa als privilegis de la ciutat, és representatiu del patriotisme local de l’elit urbana de Barcelona, però el seu assaig històric dona una visió de Catalunya com a estat aristocràtic ampliat i portat a la glòria en temps recents per la iniciativa harmònica del seu governant i dels seus nobles i ciutadans.
Lectures
- COLL I ALENTORN, M.: “La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons”, Estudis Romànics, 1, 1947-48, p. 17-22.
- ELÍAS DE TEJADA, F.: Historia del pensamiento político catalán, Sevilla 1961, p. 326-332.
- VALLS I TABERNER, F.: Jaume Marquilles considerat com a historiador, Discurs d’entrada a l’Institut d’Estudis Catalans, 1938 (imprès també a les seves Obras, vol. 4, Madrid i Barcelona 1961, p. 355-362).