Vida i obra
Fou mestre de l’orde de predicadors a Provença (1357), provincial d’Aragó (1363-67) i inquisidor general del Regne de Mallorca i dels comtats de Rosselló i Cerdanya. Home de gran formació humanística, tingué gran reputació en la cort de Pere III el Cerimoniós, fins al punt que el rei el nomenà preceptor i predicador de l’infant Joan (futur Joan I) i li encomanà la redacció d’una àmplia crònica universal (1360), de la qual escrigué tan sols quatre parts, i que arribà fins a l’any 626. De les quatre parts se n’ha perdut la primera, tot i que, al s. xix, el dominic Jaume Villanueva afirmà haver-la vist al seu convent de València. L’obra, coneguda com a Compendi historial, és una adaptació del Speculum historiale del dominicà francès Vicent de Beauvais, escrita entre el 1244 i el 1254. Havia de ser una crònica que complementés la del regnat de Pere el Cerimoniós però, òbviament, té un abast molt més ampli, com ho denota el títol del manuscrit que es conserva a la BNP: Resumen historial o compilació abreviada de les històries quasi de tota Europa, e d’algunes de Àsia, e d’Àfrica fins al reine del Rei En Pere el Quart d’Aragó. Conscient de la complexitat de la comesa, el mateix rei Pere III demanà a l’orde que l’alliberés de les seves obligacions oficials per tal de dedicar-s’hi plenament. Com que no la pogué acabar, després de la seva mort (1386) fou continuada per ordre del monarca per fra Antoni de Ginebreda, prior del convent de Santa Caterina de Barcelona i personatge prou conegut per la seva excel·lent traducció de Boeci. Tant la part escrita per Jaume Domènec com la del seu continuador, fan servir un llenguatge profundament llatinitzat. Tot i que no es pot parlar encara d’influència humanística –el llatí no és clàssic sinó medieval– es fa evident la voluntat d’adaptar la prosa catalana a la llatina amb un clar objectiu estilístic. En aquest sentit, se’l considera un autèntic innovador que, a més, tingué diversos seguidors. El seu bon coneixement i domini de la llengua llatina és ben palès en la traducció de les Stratagemata de Frontí (1369); també demostrà àmplia formació historiogràfica amb la redacció de la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae, i en la continuació d’una Genealogia regum francorum (1380).
Lectures
- COLL I ALENTORN, M.: Historiografia, Curial Edicions Catalanes-PAM, Barcelona 1991, p. 351-352.
- MASSÓ I TORRENTS, J.: Historiografia de Catalunya en català durant l’època nacional, Nova York-París 1906, p. 92-93.