Cursà els estudis de filosofia a la Universitat de Montpeller i, després, a la de Tolosa de Llenguadoc. Fou terratinent i historiador autodidacte. Escriví una curta monografia sobre el Pertús: “Extraits de la monographie du Perthus”, SASL (1894), una obra més tècnica i geogràfica que històrica, on feu interpretacions etimològiques d’alguns noms de lloc de la seva terra. Freixe consta com a membre de la SASL a partir del 1904, amb el títol d’“arqueòleg al Pertús”. També col·laborà amb un petit grup d’historiadors i erudits que crearen, el 1900, la Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon. Hi publicà un estudi seu en el primer número: “Itinéraire du roi Vamba pendant sa campagne de 673 dans la Gaule Narbonnaise”. En aquest article rebutjà l’opinió de B. Alart, i d’altres historiadors de l’època, que afirmaven que l’antiga via romana –la via Domitia– seguia el litoral per Cotlliure i el coll de Banyuls; Freixe, en canvi, sostingué que passava pel Voló, les Cluses i el coll del Pertús. A partir de llavors, es consagrà gairebé de ple a aquest problema de la història antiga al Rosselló, fins a esdevenir-ne l’especialista, reconegut, entre d’altres, per Pere Vidal. Fou el primer a assenyalar les restes d’un sistema destinat a tancar el passatge en cas de necessitat, sota la forma d’un pòrtic associat a les fortificacions que dominaven la via, d’un costat a l’altre, justificant així el nom antic del lloc – clausurae– que donà nom a les Cluses. En l’article “Le summum pyreneum” (1900), Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon, fixà el summum Pyrenaeum als colls del Pertús i de Panissars; però cometé l’error de posar els Trophées de Pompée, sense cap prova arqueològica, a la Clusa Alta. Unes excavacions recents han fet sortir els vestigis dels Trophées bastant més enllà, al coll de Panissars.
Els següents treballs de Freixe consistiren a demostrar la importància estratègica i històrica d’aquest passatge, tot enumerant els personatges importants de l’antiguitat o de la història antiga o moderna que el prengueren o pogueren prendre’l –Cèsar, August, etc.–. Fins i tot sant Pau, segons Freixe, hauria passat per les Cluses. Aventurant-se més enllà de les seves competències científiques, donà pistes sobre temes poc treballats fins llavors. Així, per exemple, pensava que vers el 5000 aC, el mar era situat sobre la plana baixa del Rosselló i que només deixava entreveure alguns turons aïllats. Només les zones de muntanya podien haver estat habitades, segons les teories de Freixe, per poblacions primitives, celtes, ligures i iberes. Com a prova, cità els dos dòlmens coneguts a l’època a l’Albera, la Balma de Na Crestiana i la Balma del Moro. Aquestes idees han estat completament refutades, ja que aquests monuments megalítics són com a mínim dos mil anys anteriors a les poblacions citades per Freixe i que, cinc mil anys abans de la nostra era, la mar se situava fins i tot per sota del seu nivell actual –se sap que un emplaçament prehistòric de Leucata, que data del neolític (cap al 5000 aC), es troba actualment a quatre metres de profunditat sota l’aigua.
Finalment, centrà les seves recerques a la zona del Pertús i la ruta antiga. El seu mèrit consistí a confrontar les fonts antigues, juntament amb les dades geogràfiques, amb els textos medievals i, sobretot, amb les observacions sobre el terreny. Freixe cridà l’atenció sobre les fortificacions de les Cluses i remarcà, per primera vegada, els vestigis del sistema de tancament de la via.
De la seva bibliografia també destaquen: Charte du roi de France Charles le Chauve, en faveur du monastère d’Arles. Texte et traduction (1900), “Historique de la question de la Voie Domitienne de Narbonne à Gerona et conclusion”, Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon (1902); “Formation du passage du Perthus”, Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon (1903), “La voie romaine du Roussillon et ses embranchements”, LVIIe Congrès archéologique de France, Carcassonna-Perpinyà (1906), i “Les rigueurs de Louis XI contre les Roussillonnais”, La veu del Canigó (1913).