Vida i obra
Fou doctor en dret civil i canònic per la Universitat de Lleida. És autor d’una Crònica Universal del Principat de Catalunya i d’un Dietari que és, probablement, l’escrit autobiogràfic en llengua catalana més important del s. XVII.
El seu pare, Miquel Pujades, fou un advocat i cronista de Figueres que, com altres homes de lleis del seu temps, es traslladà a Barcelona, on aconseguí pujar els diversos esglaons de l’escala social fins ingressar en el Consell de Cent el 1575; escriví un Tratado de la precedencia de los reyes de Aragón sobre los de Francia (1567). Segons l’autor anònim del Viatge a l’Infern de Pere Porter, Miquel Pujades es veié implicat en diversos casos de corrupció judicial, fet que el seu fill desmentí amb insistència. Fos com fos, Jeroni Pujades es trobà, per vincles familiars, al bell mig de la xarxa de juristes que els anys de canvi del s. XVI al XVII assoliren una influència cada cop més gran en la vida pública de Catalunya. El seu cosí, Francesc Mitjavila i Franquesa, un influent oïdor de la Reial Audiència, fou el pont que permeté a Pujades entrar en contacte amb el cercle de Pere Franquesa, l’home del duc de Lerma a Catalunya, i a través seu amb el duc de Cardona.
En acabar la seva etapa d’estudiant a Lleida, on visqué entre el 1585 i el 1591, Pujades s’instal·là novament a Barcelona, on el 1592 es casà amb Elisabet, filla del doctor Bernat Roig i germana de Francesc, ambdós oïdors de l’Audiència. Fruit d’aquest matrimoni foren nou fills. Vidu, es casà el 1607 amb Salvadora, filla de Miquel Montserrat, amb la qual tingué deu fills.
Des de l’inici de la seva vida professional, compaginà la feina de professor de dret canònic a la Universitat de Barcelona amb una intensa dedicació als afers municipals. La seva condició de ciutadà honrat li permeté accedir de forma regular al Consell de Cent, on fou jurat els biennis 1599-1600, 1602-03, 1609-10, 1612-13, 1615-16 i 1620-21, és a dir, gairebé tots els anys que visqué a Barcelona, responsabilitats que compaginà amb la pràctica privada com a advocat. Entre els seus clients es trobaren alguns destacats llinatges nobiliaris, com els Rocabertí o els d’Ardena. Però la seva vinculació més important amb la noblesa fou la que mantingué amb el duc de Cardona, per a qui treballà entre el 1604 i el 1609, primer com a comissari general i assessor i més tard com a advocat fiscal del comtat d’Empúries, la qual cosa comportà el seu trasllat a Castelló d’Empúries.
El 1609 dimití aquests càrrecs i tornà a Barcelona, on intensificà la seva participació en la vida pública de la ciutat implicant-se d’una manera molt directa en alguns dels freqüents litigis polítics del govern municipal. Entre les seves actuacions destaquen el discurs en defensa d’una participació més àmplia dels ciutadans en els afers locals i, sobretot, l’informe del 1621 favorable a la pretensió de la monarquia de designar un nou virrei a Catalunya abans que el monarca jurés les constitucions. La seva decidida defensa de la potestat reial desfermà l’intens debat sobre els límits de l’autoritat del monarca en què participaren els juristes més destacats del moment, com Fontanella i Vinyes, entre d’altres.
Alguns autors han considerat aquesta presa de posició com a part d’una estratègia orientada a obtenir un lloc a l’Audiència. Ni la condició de ciutadà honrat de Barcelona, de la qual feu ostentació sempre que pogué, no li permeté ocupar mai una conselleria al govern municipal, ni els seus vincles familiars li serviren per a entrar, com era l’objectiu de qualsevol jurista amb aspiracions, en l’Audiència, el màxim organisme de l’administració reial a Catalunya. Fins i tot, el 1616 veié com era rebutjada la seva sol·licitud per al càrrec, més aviat secundari, d’advocat de pobres a l’Audiència. Les pàgines del seu Dietari escrites durant aquests anys traspuen una intensa decepció, que fou més forta encara després de la caiguda en desgràcia del seu cunyat Francesc Roig –objecte d’un dels processos més humiliants que mai no ha patit un jutge reial a Catalunya– i del comportament escandalós del seu fill gran, fets que l’obligaren a tornar a Castelló d’Empúries el 1621. Allí treballà primer com a assessor del capità general a la fortalesa de Roses i a partir de l’any 1629, novament com a advocat fiscal del comtat.
Del seu pare no solament heretà algunes destacades relacions professionals i l’interès per la recerca i l’escriptura, sinó també una important biblioteca, que en el moment de la seva mort constava de mes de 500 volums. La varietat del seu contingut reflecteix l’amplitud dels seus interessos. La meitat dels títols feien referència a temes jurídics; tenia pràcticament la totalitat de les obres de Bàrtolo i Baldo, els grans tractadistes medievals del dret comú; també les dels jurisconsults catalans, tant del s. XV –Marquilles, Callís, Socarrats, Mieres– com coetanis seus –Olibà, Peguera, Fontanella o Bosc–. Però també una àmplia representació d’humanistes italians –Lorenzo Valla, Marsilio Ficcino, Angelo Poliziano i Pietro Crinito–, hispans –Antoni Agustí, Joan Lluís Vives, Arias Montano, Marineo Sículo i Jerónimo de Blancas– o bé de destacades figures de l’humanisme jurídic –Alciato, Zasius i Douaren–. Alguns estudis recents han destacat el lloc central que Pujades ocupà en el cercle d’erudits barcelonins del començament del s. XVII, integrat per juristes, clergues, historiadors i ciutadans honrats, com Rafael Cervera, Francesc de Montcada, Dídac de Rocabertí, Jaume Ramon Vila, Dídac Montfar, Antoni Viladamor, Francesc Calça, Pere Gil i Francisco Diago. Amarats d’un fervent patriotisme, tots ells treballaren intensament en l’elaboració d’un ideari polític de signe constitucional. En aquesta tasca la història tingué un lloc molt destacat. Potser això explica que tot just acabats els seus estudis, Pujades s’endinsés en el projecte d’una Crònica Universal del Principat de Catalunya que el mantingué ocupat pràcticament tota la seva vida.
La primera part de la Crònica, escrita en català, fou publicada per l’editor Jeroni Margarit amb el suport econòmic del Consell de Barcelona l’any 1609, és a dir, a la tornada de l’autor a Barcelona després de la seva primera etapa a Castelló d’Empúries. Aquesta part comprèn des de la creació del món fins a l’any 714. Semblantment a altres autors coetanis com Corbera o Montcada, concentrà els seus esforços a reconstruir els orígens de Catalunya furgant entre velles llegendes precomtals i mites fundacionals de les principals ciutats, sense dubtar a l’hora d’inventar suposats cabdills de la resistència indígena contra romans i cartaginesos, de destacar els orígens cristians del Principat o de fer una extensa relació de martiris, sants i relíquies del primitiu cristianisme català. Pujades fou un dels primers a introduir en una història general de Catalunya la noció del pacte carolingi, segons la qual els catalans havien decidit voluntàriament posar la seva sobirania a mans dels reis francs, com a fonament del sistema polític català, de la qual procedeix la seva concepció de Principat voluntari, fonamentat en un acord entre el rei i els súbdits que li permet afirmar que allò que fan els catalans és, pròpiament, “corregnar”.
La Crònica fou una història al servei d’una causa política motivada, segons confessió del mateix autor, pel desig de contrapesar l’oblit de Catalunya en moltes històries nacionals que posaven els seus respectius països al centre de l’univers.
La segona i tercera parts de la Crònica, escrites en castellà, no foren publicades fins al s. XIX, després de seguir un llarg i tortuós itinerari. Durant la guerra dels Segadors el text, que Pujades deixà en herència a la seva família, anà a parar a mans de Pèire de Marca, el visitador francès enviat per Lluís XIV, que el feu servir, però sense esmentar-lo mai explícitament, en la redacció d’algunes obres seves: Marca Hispanica sive limes Hispanicus, Histoire de Béarn i Disquisiciones sobre Mont-serrate. Pau Ignasi de Dalmases assegurà haver-lo vist el 1700 a la biblioteca de l’arquebisbe de Rouen. El 1715, però, el volum es trobava a la biblioteca reial de París, on el canonge barceloní Josep de Taverner i d’Ardena aconseguí autorització per treure’n una còpia, que Pere Serra i Postius assegurà haver consultat a Barcelona el 1720. El 1777, el responsable del Diario de Barcelona, Pedro Ángel Tarazona, publicà un resum del conjunt de l’obra, amb una versió castellana de la primera part farcida d’errades. El llibre sencer, però, no fou publicat fins a la segona dècada del s. XIX, en què aparegué (1829-32) amb el títol de Crónica Universal del Principado de Cataluña, en 8 volums, a cura de Fèlix Torres i Amat, Albert Pujol i Pròsper de Bofarull. Segons Torres i Amat, Pujades aplegà per a la redacció de la segona i tercera parts de la Crònica una gran quantitat de documents, trets no solament dels arxius catalans sinó també del Rosselló i el Llenguadoc. Tota aquesta documentació, ordenada en tres volums que designà Flosculi, es troba a la Biblioteca Nacional de París.
Les valoracions històriques sobre la Crònica han estat diverses. Esteve de Corbera (Cataluña Ilustrada) en destacà sobretot l’aridesa; Nicolás Antonio considerà que «aunque está afeada por algunos lunares es digna de leerse por la buena fe y exactitud que brilla en ella». J. Villanueva (Viage literario a las Iglesias de España) es plany que encara no s’hagin publicat la segona i la tercera parts de la Crónica «lo que obliga a los catalanes, tan aficcionados a conocer su pasado, a servirse de La Marca Hispànica de P. La Marca que, además de utilizar muchas informaciones de Pujades, lo trata con tanto desprecio». Sovint Pujades ha estat considerat més com un compilador de fonts que com un intèrpret. Segons Fèlix Torres i Amat, la seva manca de sentit crític li comportà molts retrets. També la redacció castellana de la segona i la tercera parts. El mateix Torres i Amat, en el seu diccionari d’autors catalans, mira de justificar les limitacions lingüístiques de la part castellana dient que aquesta llengua era molt poc coneguda a la Catalunya del s. XVII.
Si bé Pujades considerà que la Crònica era el gran projecte intel·lectual de la seva vida, allò que els historiadors posteriors han valorat més han estat els seus dietaris escrits entre el 1601 i el 1625. Pocs aspectes del món que l’envoltava quedaren fora de la seva mirada atenta i dels seus comentaris mordaços; per les pàgines del Dietari desfila una munió de personatges, importants i anònims, que es troben pels carrers de Barcelona i comenten, en ocasions de manera apassionada, els principals esdeveniments del seu temps. De fet, la violència –sota la forma de bandositats, revenges i crims passionals carregats de brutalitat– fou un dels seus temes preferits; també la violència política, promoguda per les diverses faccions i afavorida per la desídia i corrupció dels ministres reials. O la religió, vista sobretot sota l’òptica de les freqüents cerimònies públiques que marcaren el calendari festiu català. Però, sobretot, Pujades parla d’allò que era la seva veritable passió: la política. Un tema que inclou des de la reproducció dels debats que tingueren lloc en el Consell Municipal fins als inacabables conflictes jurisdiccionals, passant pels pamflets i pasquins que circularen per la ciutat o les notícies arribades de la cort. I tot això acompanyat de comentaris sobre esdeveniments significatius de la seva família, amistats, veïns o simples contactes. De fet, tal com el mateix autor explica, la decisió de redactar un dietari constituïa una tradició familiar practicada ja pel seu pare. Això no obstant, fora un error interpretar-lo com una expressió d’introspecció personal. En realitat, no fou un projecte diferent del de la Crònica, ja que el seu primer objectiu fou recollir informació que li permetés escriure, arribat el moment, la història del seu temps per al coneixement i l’orientació de generacions esdevenidores. L’estreta relació entre la Crònica i el Dietari queda palesa en la prolixitat i minuciositat amb què Pujades anota detalls del que passa, copia textos i, fins i tot, en relliga d’altres.
Tant abans com després de la seva publicació, el Dietari ha rebut una gran quantitat de lloances pels historiadors. Segons J. Elliott és «incomparablement el més important diari d’aquest període que fins ara ha sortit a la llum» (La revolta dels catalans). J. Amelang l’ha qualificat com el testimoni personal més important escrit durant els anys crucials anteriors a l’esclat de la guerra dels Segadors. Un escrit que, segons aquest autor, destaca per la independència de judici, que el porta a criticar directament persones que li eren properes, reflectint l’amargor i la desil·lusió davant els canvis que experimenta la societat i la vida política del seu temps.
També el Dietari ha seguit una trajectòria complexa abans de la seva publicació (1975-76) a cura de Josep Maria Casas i Homs. En el camí s’ha perdut com a mínim un terç del manuscrit original corresponent als anys 1611-20. La resta, agrupat en quatre volums, es troba dividida entre la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (els tres primers) i la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, on s’ha conservat durant molt temps en dos fragments separats. J. Elliott ha estat el primer historiador a identificar tots aquests textos com a obra d’un mateix autor.
Tot i que el vessant literari de Pujades fou menys conegut, també és autor de poesies, moltes de les quals foren escrites per a participar en torneigs com ara els convocats amb motiu de les canonitzacions de sant Ramon de Penyafort (1601) i santa Teresa de Jesús (1622).
Lectures
- ALCOBERRO, A.: “La pagesia a l’obra de Jeroni Pujades, jurista i historiador”, L’Avenç, 115, 1988, p. 18-23.
- AMELANG, J.S.: “The Mental Worl of Jeroni Pujades”, a Kagan, R.L. i Parker, G.: Spain, Europe and the Atlantic World. Essays in Honour of J.H. Elliott, Cambridge University Press, 1995,p. 211-226.
- CASAS I HOMS, J.M.: Dietari de Jeroni Pujades, 4 vol., Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1975-76, p. 11-65.
- DURAN I SANPERE, A.: “Jeroni Pujades”, Pels camins de la Història, Barcelona 1973, p. 87-88.
- ELLIOTT, J.H.: La revolta dels catalans (1598-1640),Barcelona 1966.
- PUJOL I CANELLES, M.: “Aportació a la biografia de Jeroni Pujades. Una biblioteca particular de començament del s. XVII”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos,18, 1985, p. 99-247.
- TORRENT, R.: “La Crónica de J. Pujades”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 1962, p. 51-99.