Vida i obra
Fou influït per les tendències tradicionalistes i carlines de la seva família, que reflectí en les seves obres, on proposa una unió entre modernitat i tradició aplicada a l’educació de joves i adults. Interessat des de jove per la literatura, des del seminari on estudià col·laborà en el setmanari humorístic i satíric de caràcter tradicionalista Lo Mestre Titas, escenari de les seves primeres polèmiques filosòfiques. Començà a utilitzar els pseudònims Said i Pepet de les Pomes, i es dedicà de ple a les seves activitats literàries i periodístiques. Guanyà el primer premi concedit pel Seminari de València amb el treball “Crítica del judici sintètic a priori de Kant” (1898), escrit polèmic a partir del qual abandonà els estudis teològics. Des del 1897, moment de difusió dels seus escrits, es feu conèixer amb el pseudònim de Valcarlos. Publicà Teatre Catòlic i La Barretina, en un intent de fer un teatre popular i catòlic (1898-1902).
De la seva primera etapa d’escriptor destaquen: Aparisi y Guijarro. Apuntes biográficos del que fue honra de España y gloria de la Comunión tradicionalista (1900), Orígenes históricos del carlismo (1900), Catalunya i els carlins, col·lecció d’articles publicats en Lo Mestre Titas (1900), i Orígenes de la tradicion y del régimen liberal (1900), tesi doctoral reeditada el 1916.
Estudià magisteri a l’Escola Normal i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Es relacionà amb Prat de la Riba i començà una campanya pedagògica en La Veu de Catalunya. La carrera com a docent marcà la resta de la seva vida i canalitzà la seva actuació en tres aspectes. En primer lloc vocacionalment, com a mestre. En segon lloc, desenvolupant treballs de concreció de les seves idees encaminats a iniciar una renovació del camp pedagògic (campanya a la premsa, organització de conferències i congressos universitaris). En aquest sentit, el 1908 presentà a l’Ajuntament de Barcelona un dictamen titulat “Pressupost extraordinari de cultura”, síntesi de la seva doctrina pedagògica. Finalment, fundà l’Escola de Mestres de Barcelona, des de la qual lluità per una regeneració social a partir de l’educació. Fruit d’aquest projecte fou la creació, el 1911, de l’Institut Spencer, centre introductor dels avenços pedagògics del moment.
El 1917 s’instal·là a Bolívia com a director general d’Instrucció Superior de La Paz. L’any següent es traslladà a Xile, on treballà en l’organització escolar fins a la seva mort.
Lectures
- DELGADO, B.; CORTADA, R.; GONZÁLEZ-AGAPITO, J.; LOZANO, C.: Joan Bardina: Un revolucionario en la pedagogía catalana, Universitat de Barcelona, 1980. Joan Bardina Castarà. Dades biogràfiques recollides per alumnes de l’Escola de Mestres, Escola de Mestres, Barcelona 1959.