Vida i obra
Durant els anys vint i trenta participà en el valencianisme cultural des d’una ideologia catòlica. Fou membre destacat de l’Academia Valencianista, vinculada al Centro Escolar y Mercantil dels jesuïtes, i cap de redacció de Cultura Valenciana (1926-31), l’òrgan de l’associació. Fou membre de l’Amicorum J.L. Vives Associatio, una iniciativa promoguda per erudits conservadors com Salvador Carreres i Lluís Fullana que edità uns Anales, inclosos des del 1928, com a fascicle, a Cultura Valenciana. S’incorporà a Acció Cultural Valenciana (1930-31), una agrupació de joves universitaris que afirmà la catalanitat del País Valencià i s’esforçà per dur a terme els seus projectes amb rigor intel·lectual. El 1932 fou un dels signants de les Normes Ortogràfiques de Castelló, que suposaren l’acceptació del fabrisme pels escriptors valencians. La seva obra historiogràfica anterior al 1936 escrita en català seguí l’ortografia de Fullana.
Propugnà una història contrària al materialisme, que trobà en el dret la caracterització de l’espiritualisme, tal com afirmà en l’article programàtic “Lluernes de idealisme” (Cultura Valenciana, 1926). Aquesta concepció ideològica anà unida a la crítica de l’erudició tradicional i a l’exigència d’una orientació sistemàtica i científica de la recerca d’arxiu. Amplià estudis a Itàlia i Alemanya durant l’auge del feixisme i del nazisme. Fruit de la seva experiència alemanya escriví El nacionalsocialismo (1934), una descripció del moviment nazi aparentment distanciada, però amb elements de legitimació. Les seves simpaties pel totalitarisme, amb certes reserves, ja s’havien palesat en l’article “La transformació política contemporània” (Cultura Valenciana, 1931), on feia una dura crítica de la democràcia parlamentària i del liberalisme polític. L’estada a Bolonya, on es doctorà en dret, no sols tingué repercussions científiques, sinó que confirmà les seves simpaties pel feixisme.
La seva iniciació en la recerca se centrà en la història institucional espanyola, amb publicacions com Los medios de cultura y la centralización bajo Felipe II (1927), però al costat d’aquesta línia de treball, que mai no abandonà, durant els anys trenta s’interessà pel dret foral valencià. Com a estudiós de la història jurídica espanyola, és autor de Fuentes del derecho histórico español (1931) i de recerques més especialitzades com: Sobre las fórmulas visigodas: “Indas, Datan y Abiron” (1932), Canon y término de los contratos agrarios antiguos (1932) i Notas sobre el origen de los usos comunales (1933). Pel que fa al dret històric valencià, destaquen: “Sobre la territorialización del Código de Valencia” (Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 1931), Preliminars per a l’estudi del nostre dret (1932), Il diritto catalano in Italia (1933), Iniciació a la història del dret valencià (1934) i “Sobre las glosas al código de Valencia” (Anuario de Historia del Derecho Español, 1936-41). Tractà aspectes jurídics més concrets en articles apareguts a l’Almanaque Las Provincias (“Un códice valenciano de las Costums d’Espanya”, 1934, i “A la vetlla de l’Edat Moderna”, 1933), on estudià uns formularis notarials. Participà en l’homenatge a Rafael Altamira amb el treball “Sobre la recepción del derecho romano en Valencia” (1936). Entre els projectes que proposà per dotar de rigor les investigacions del dret foral cal esmentar l’estudi dels seus tractadistes, una línia de treball que emprengué amb Per un índex d’escriptors “super foris regni Valentiae” (1935) i “Un opúsculo jurídico de Jaffer” (Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 1936).
En història jurídica, sobretot quan s’ocupà de qüestions socials i econòmiques, considerà que les institucions forals eren les precedents de les contemporànies. Així es palesa en treballs com Expropiación y ensanche en la Valencia del 500 (1931) i, de manera explícita, en l’article “Interpretación actual del intervencionismo histórico valenciano” (Almanaque Las Provincias, 1935), en el qual es plantejà la relació entre la política econòmica municipal de l’Edat Mitjana i el corporativisme del s. XX. També es reflecteix en la legislació laboral i social estudiada en “Un antecedente de las bolsas de trabajo” (Cultura Valenciana, 1929) i “Regulación del trabajo en la Valencia del 500” (Anuario de Historia del Derecho Español, 1931), un article centrat en les institucions assistencials.
Amb la proclamació de la República, milità activament a Derecha Regional Valenciana, el gran partit de masses catòlic que incloïa un sector jove simpatitzant amb el feixisme. La Guerra Civil Espanyola confirmà la seva orientació filofeixista. El 1937 col·laborà amb textos de doctrina falangista al setmanari Valencia, editat per franquistes valencians refugiats a Sant Sebastià. Feu carrera política i acadèmica en el règim franquista: el 1939 fou nomenat cap de Publicacions i Edicions i, el 1942, accedí a una càtedra de dret a la Universitat de Salamanca; després es traslladà a la Universitat de Sevilla i, finalment, a Madrid. La seva influència políti- ca, com a director general de Premsa, li permeteren fer gestions davant la censura a favor d’algunes tímides iniciatives culturals, com la reaparició del Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, en el qual havia col·laborat, i l’edició dels Furs, iniciativa que finalment no es dugué a terme ja que «en Valencia no sólo nunca hubo una actitud de secesión, sino que, por el contrario, siempre se ha seguido una postura unificadora». La seva relació amb la repressió cultural s’explica en el seu article “La censura literaria en los primeros años del franquismo. Las normas y los hombres” (Diálogos Hispánicos de Ámsterdam, 1987).
Com d’altres intel·lectuals franquistes locals, participà en la tergiversació de la història valenciana per a legitimar el nou règim. Així, al costat de treballs erudits que continuaren la línia de preguerra com “Elementos constitutivos de las redacciones medievales de Notae super foris Regni Valentiae” (Anales del Centro de Cultura Valenciana, 1940), publicà “Jaime I, legislador” (Fiestas celebradas en conmemoración del séptimo centenario de la Conquista de Valencia por el Rey Don Jaime I de Aragón, 1941). També s’implicà en la commemoració franquista d’alguns personatges històrics valencians com Joan Lluís Vives: “Juan Luis Vives y el problema de Europa” (Juan Luis Vives. Ofrenda de su Universidad en el IV centenario de su muerte, 1941). El 1942 intervingué en la celebració organitzada pel Centre de Cultura Valenciana d’Alfons el Magnànim i el cinquè centenari de la conquesta de Nàpols, considerada l’inici de la vocació imperial espanyola.
La seva ideologia es feu més explícita en els escrits polítics publicats durant la postguerra, com l’antologia del polític tradicionalista Vázquez Mella (1939) i, sobretot, a El partido: estructura e historia del derecho público totalitariocon especial referencia al régimen español (1939), en col·laboració amb Josep Maria Costa i Serrano, antic dirigent de la Derecha Regional Valenciana; El nuevo Estado español. El régimen nacional-sindicalista ante la tradición y los sistemas totalitarios (1939), amb pròleg d’Arrigo Solmi, ministre de Benito Mussolini, i Genio y figura del movimiento (1940). De caràcter històric, però amb el mateix rerefons ideològic, són: España y el problema de Europa (1942), on es fa la història de la idea imperial espanyola, i Tres historias de unidad (1943). Com a historiador del dret, continuà publicant obres com: Estudios sobre la historia del régimen agrario (1941), Manual de historia del derecho español (1948), Las instituciones de los países de la Corona de Aragón en el siglo XVI (1967) i Fuero, costumbre y doctrina en el derecho medieval español (1968). Tanmateix, als anys quaranta s’interessà sobretot per la història política, amb reculls de textos com Ideas políticas de la Edad Media (1941), Textos políticos españoles de la Baja Edad Media (1944), i obres generals com Introducción a la historia de las doctrinas políticas (1947), Historia de las doctrinas políticas (1948) i Los orígenes de la ciencia política en España (1949). Cultivà el gènere biogràfic amb: Ginés Sepúlveda: humanista y soldado (1944) i El cardenal Albornoz, canciller de Castilla y caudillo de Italia (1950). Des dels anys cinquanta estudià aspectes sociològics i econòmics: Ensayos sobre la cultura moderna (1952), Del feudo a la economía nacional (1953) i Una sociología de la historia jurídica (1957). També feu incursions en l’americanisme amb: Historia de la administración española e hispanoamericana (1958) i Historia social de España y de Hispanoamérica (1961). A més, és autor de: Los cauces de la convivencia (una política de instancias sociales) (1968), Historia geopolítica universal (1972), Conocimiento de la información: aproximación al sistema de las comunicaciones sociales (1973) i Una historia del matrimonio (1993).
Lectures
- CORTÉS I CARRERES, S.: València sota el règim franquista, Universitat de València, 1995.
- EQUIZA ESCUDERO, P.: Juan Beneyto, periodismo y universidad, Caja de Ahorros Provincial de Alicante, 1986.