Vida i obra
Orfe des de molt petit, quedà sota la tutela del seu oncle, Domènec Sala, canonge de Tarragona. Estudià llatí i humanitats al col·legi dels pares escolapis d’Alcañiz (Terol) i els dos primers cursos de filosofia al Reial Estudi Literari de Tarragona (1818-19). El 1820 es traslladà a Barcelona, on realitzà el tercer curs de filosofia amb el prevere Francesc Garrós, i el 1821 s’incorporà a la restaurada universitat barcelonina, en la qual cursà els dos primers anys de dret. El 1823 es traslladà a Saragossa, on acabà tercer de lleis i cànons, i dos anys després, finalitzats els estudis, retornà a Barcelona, ciutat on completà la seva formació a les classes d’italià patrocinades per la Junta de Comerç.
L’any 1828 fou nomenat agent fiscal del crim de l’Audiència de Barcelona (auxiliar del fiscal), càrrec que ocupà fins el 1840. Durant el decenni 1830-40 compaginà les feines a l’Audiència amb una intensa activitat com a traductor, novel·lista, professor i periodista. Escriví sis novel·les romàntiques en castellà. La primera, Tancredo en el Asia (1833), s’emmarca dins el procés de desenvolupament i consolidació de la novel·la històrica a Espanya. Després de la traducció al català de La fuggitiva (La noia fugitiva, 1834), del milanès Tommaso Grossi, publicà la novel·la La heredera de Sangumí, considerada per Rubió i Ors com la primera «sobre asuntos de nuestra historia catalana»; però Catalunya era l’escenografia (marc històric i geogràfic) i no el tema central de les novel·les de Cortada, ambientades en una Edat Mitjana que anava de l’Occident a Terra Santa i amb una trama amorosa marcada pel destí tràgic, emmarcada en un episodi històric, que li permeté recuperar passatges poc o mal coneguts de la història de Catalunya d’una forma amena.
El 1836 publicà la traducció d’Ettore Fieramosca o La disfida di Barletta (El desafío de Barletta), del torinès Massimo d’Azeglio, i El rapto de Doña Almodis, hija del Conde de Barcelona D. Berenguer III, basada en la història real del rapte de la germana de Ramon Berenguer IV del palau de Barcelona pel cavaller Ponci de Cervera. El 1837 publicà la traducció d’Indiana, de George Sand, i encara li quedà temps per a publicar la que segons els estudiosos fou la seva millor novel·la, Lorenzo, on recreà l’època dels trobadors. L’interès de Cortada pel tema i per l’època es tornà a posar de manifest el 1840 quan llegí a la Reial Acadèmia de Bones Lletres un treball sobre les antigues Corts d’Amor, base del concurs poètic en català i castellà convocat per l’Acadèmia, antecedent dels Jocs Florals del 1859, dels quals fou mantenidor.
El 1838, publicà un llibre de pensaments, en la línia il·lustrada dels aforismes, i la novel·la Las revueltas de Cataluña ó El bastardo de Entenza, en la qual reflexionà sobre els enfrontaments entre Joan II i el seu fill Carles, príncep de Viana, cosa que li permeté analitzar el conflicte carlí. Cortada, arrenglerat a les fileres dels liberals, fou un defensor de la via del pacte i de la reconciliació entre les parts enfrontades. El 1840 publicà l’última novel·la històrica d’aquest període, El Templario y la villana, molt més documentada històricament que les anteriors i en la qual explica la supressió de l’orde dels templers a la Corona d’Aragó.
En les seves novel·les barrejà veritat i ficció, amb l’objectiu de fer arribar al lector la «verdad histórica», objectiu més propi de l’estudi historiogràfic rigorós que de la creació literària. Aquest fet creava unes novel·les massa rígides, cosa que ha portat alguns historiadors de la literatura, incapaços de contextualitzar-les històricament, a considerar-les massa feixugues i avorrides. De fet, Cortada es mogué entre la història i la literatura al llarg de tota la dècada dels anys trenta. El 1838 publicà un Compendio dialogístico de los principios de retórica para uso de las escuelas i el 1839 col·laborà en el Diccionari quintilingüe (català-castellà-llatí-francès-italià). Aquest mateix any traduí del francès la memòria de Francisco Zea y Bermúdez La vérité sur la question de succession a la Couronne d’Espagne (La verdad sobre la cuestión de sucesión á la Corona de España), elaborada i difosa amb la intenció d’afavorir el reconeixement d’Isabel II per les potències absolutistes d’Àustria i Prússia.
Col·laborà en el Diario de Barcelona des del 1838 amb el pseudònim Abén-Abulema, i en El Telégrafo amb el pseudònim Benjamín. En les seves obres també signà com a D.J.C. i J.C.A partir del 1840 i durant cinc anys es concentrà en un projecte editorial d’envergadura, la traducció de Le Monde, histoire de tous les peuples (El Mundo. Historia de todos los pueblos), que competia a les llibreries catalanes amb la traducció de L’Univers pittoresque (Panorama Universal), editat per Antoni Bergnes de las Casas. Cortada fou el director i el principal traductor de l’obra, editada per Antoni Brusi. Entre el 1840 i el 1845 es publicaren nou títols en 17 volums. El primer, Historia de la Tierra Santa, aparegué el 1840; el segon, dedicat a França, es publicà en 1840-41. Cortada redactà expressament els tres volums dedicats a Espanya: Historia de España, desde los tiempos más remotos hasta 1839 (1841-42), i el de Portugal: Historia de Portugal desde los tiempos más remotos hasta 1839 (1844). L’obra sobre Espanya fou el seu llibre més important, i rebé distincions diverses. Cortada seguí els treballs historiogràfics de l’escocès William Robertson i del francès François Guizot, i les reflexions filosòfiques de Bossuet, Chateaubriand i Vico, i proposà una història explicativa enfront de la tradicional història narrativa. Oferí una visió plural d’Espanya, en la qual tenien cabuda la unitat i la diversitat; la unitat la posava la geografia, i la diversitat, els diferents pobles germans que la integraven.
Les idees expressades en la Historia de España les condensà en les Lecciones de historia de España (1845), llibre de text per a l’ensenyament secundari. Del 1845 al 1852 se’n feren quatre edicions i algunes més després de la seva mort. Cortada, professor de l’assignatura d’història a l’Institut Provincial de Barcelona, també adaptà per a l’ensenyament secundari el Compendio de Historia Universal (1848) d’Ambroise Rendu, i escriví un Compendio de historia universal (1852) i un Compendio de historia universal y particular de España (1864), reelaboració, amb petites variacions, dels treballs anteriors. L’any 1867 autoritzà la publicació d’un Resumen de la historia universal de Juan Cortada, que no aportà res de nou a la seva producció. També corregí el Compendio de Historia de España (1854), escrit de Miguel Arañó per a la instrucció primària, escriví el manual La geografía esplicada a los alumnos de 2ª enseñanza (1865) i participà, juntament amb Miguel Arañó i Pascual Porta, en l’elaboració d’un Atlas geográfico-histórico (1860).
Com a professor de la universitat, Cortada elaborà alguns programes d’història en els quals predominava la història política i el 1848 pronuncià la lliçó inaugural del corresponent curs acadèmic universitari, titulada Utilidad del estudio de la historia, on exposà la seva idea que la història és l’eina que explica els canvis i les transformacions socials. Altres treballs importants en el terreny historiogràfic són les Reflexiones críticas (1867), obra inèdita en què comentava la biografia de Jules Cesar publicada per Napoleó III; la sèrie d’articles Cataluña y los catalanes, en què reflexionava sobre la realitat històrica de Catalunya amb relació a Espanya, publicats originalment en El Telégrafo (1858-59) i recopilats com a segona edició el 1860, i un treball sobre el bandoler Serrallonga: Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga, lladre de pas (salteador de caminos) (1868), resultat d’una reflexió forçada per la polèmica entre Víctor Balaguer i els seus contradictors. Cortada, que disposava del procés original incoat al bandoler, intentà apropar-se al personatge històric, tot fugint del mite i de la manipulació politicoideològica a què era sotmès per Balaguer.
La figura de Cortada com a historiador no ha suportat gaire bé ni el pas del temps ni l’evolució de la historiografia catalana. Ja a la seva època quedà desdibuixat per l’èxit dels poetes historiadors com Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull, però l’eco de la seva tasca realitzada des de les aules d’ensenyament secundari i universitari ha arribat a través de testimonis valuosos i desinteressats, com els d’Elies Rogent i Joan Sardà, que informen sobre la serietat d’una feina historiogràfica feta sense escarafalls i ens apropen a la veritable dimensió d’una vida dedicada a la docència.
Lectures
- GHANIME, A.: Joan Cortada: Catalunya i els catalans al segle xix, col·l. “Biblioteca Serra d’Or”, 144, PAM, Barcelona 1995.
- — Historia de un tiempo y un mundo: Juan Cortada y Sala (Barcelona, 1805-Sant Gervasi de Cassoles, 1868), 3 vol., Universitat de Barcelona, 1991-92, tesi doctoral.
- VIDAL Y VALENCIANO, C.: Cortada. Su vida. Sus obras, Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús, Barcelona 1872.