Vida i obra
És autor d’un cronicó que s’inicia el primer any de l’emperador Justí (567) i arriba fins al quart any de Recared, vuitè de l’emperador Maurici (589). És a dir, concentra la seva atenció en els darrers anys de vigència de l’heretgia ariana.
La font principal per a conèixer la biografia de Joan de Bíclar és sant Isidor de Sevilla ( De viris illustribus, c. 44). Molt jove, potser a disset o divuit anys, viatjà a Constantinoble, l’admirada Urbs Regia del seu cronicó. Fou a la capital bizantina on es formà intel·lectualment. Hi residí entre el 558 i el 575, coincidint amb els darrers anys de Justinià i els primers de Justí I, i presencià les agres disputes teològiques del moment, com la condemna dels Tres Capítols, amb l’oposició de la jerarquia eclesiàstica de la província d’Àfrica. Vers el 575, amb trenta-cinc anys, tornà a Hispània. S’enfrontà a l’arianisme imperant i Leovigild el desterrà a Barcelona, on era bisbe Ugnas, que més tard abjurà de la fe ariana i esdevingué el prelat de més antiguitat que signà les actes del tercer concili de Toledo. Amb la mort de Leovigild (586) i la posterior oficialització del catolicisme, Joan decidí fundar un monestir en un lloc que sant Isidor anomena Biclarum. Jeroni Pujades ( Crònica Universal del Principat de Catalunya, 1609) situà el cenobi als peus del Montsant, identificant-lo amb una Vallclara avui inexistent. Hi ha també qui situà Biclarum a la Catalunya del Nord, en una hipotètica Fontclara. Antoni de Bofarull i de Brocà posà en dubte la identificació de Biclarum amb Vallclara, mentre que Ramón Menéndez Pidal situà el monestir a Lusitània, fent derivar Biclarum en Béjaro i posteriorment en el modern Béjar –potser Beja a Portugal, l’antiga Pax Iulia, o potser Béjar, a la serra de Gredos–. Avui dia, la identificació del lloc de Bíclar, si s’opta per catalanitzar el nom llatí, encara és pendent. No obstant això, se sap que Joan escriví les Exhortationes monachorum per a la comunitat. En 590-9l assolí el bisbat de Girona (aquesta dignitat, precisament, encapçala la biografia escrita per sant Isidor: “ Ioannes Gerundensis ecclesiae episcopus, natione Gothus provinciae Lusitaniae Scallabi natus”). Poca cosa se sap del pontificat de Joan de Bíclar a Girona. Només es coneix que signà les actes d’alguns concilis provincials i excepcionalment algun d’extraprovincial. El darrer concili a què assistí fou el d’Ègara, celebrat el 13 de gener de 614, on subscriví les actes amb el seu nom en tercer lloc. La crítica moderna creu que morí vers el 621, encara que hi ha qui creu que visqué fins el 631, darrer any de regnat de Suíntila.
L’obra històrica de Joan de Bíclar fou transmesa per dos còdexs, avui perduts, que transcrivien el Cronicó juntament amb la Historia persecutionis wandalicae, de Víctor Tunnense (o Vitense), i fragments de les cròniques saragossanes. Un d’aquests còdexs, anomenat Soriense, fou escrit vers el 743, i l’altre, conegut com a Alcobacense, fou escrit a la fi del s. viii, i només se’n conserven sis folis: quatre a la Biblioteca Nacional de Madrid i dos a la British Library de Londres.
Altres manuscrits de l’obra de Joan de Bíclar són el de la Biblioteca de la Facultat de Dret de la Universidad Complutense de Madrid (ms. 134), del s. xiii, anomenat Complutense per Enrique Flórez i Matritense per Julio Campos, i els manuscrits denominats Perezians, pel fet d’haver estat copiats per l’erudit Juan Bautista Pérez, bisbe de Sogorb, al s. xviii. Des del 1600, any de la primera edició, publicada a Ingolstadt, fins al 1960, any de la darrera edició a cura de Julio Campos, s’han fet tretze edicions de l’obra de Joan de Bíclar.
L’autor, en la introducció, es declara hereu d’Eusebi de Cesarea, sant Jeroni, Pròsper d’Aquitània i Víctor Tunnense. És curiós que no s’esmenti el gallec Hidaci, que al segle anterior escriví un cronicó on denuncià les devastacions ocasionades per les invasions germàniques i s’aferrà a la idea de la legitimitat imperial romana. Potser la condició goda de Joan de Bíclar influí en aquesta omissió. Tanmateix, l’autor es mostra fred i objectiu, com es comprova en la descripció de les lluites entre Leovigild i el seu fill Hermenegild, on tot i ser catòlic (Joan de Bíclar era got, però no arià), no censura el comportament del pare i rei vers el fill rebel, cap dels catòlics de la Bètica, a qui qualifica de «tyrannum filium, rebellem i tyrannidem assumens». El regnat de Leovigild, àmpliament tractat, constitueix la part més interessant del cronicó. No obstant això, l’ascensió al tron de Recared és força celebrada per l’autor, que deixa traspuar el seu sincer i apassionat sentiment catòlic. Finalment, la ressenya del tercer concili de Toledo (589) és especialment interessant, sobretot per la comparació que en fa amb el primer celebrat a Nicea (325).
Lectures
- ÁLVAREZ RUBIANO, P.: “La crónica de Juan Biclarense. Versión castellana y notas para su estudio”, Analecta Sacra Tarraconensia, XVI, 1943, p. 7-44.
- CAMPOS, J.: Juan de Biclaro, obispo de Gerona. Su vida y su obra. Introducción, texto crítico y comentarios, Madrid 1960.
- DÍAZ Y DÍAZ, M.C.: “La transmisión textual del Biclarense”, Analecta Sacra Tarraconensia, XXXV, 1963, p. 57-75. Reeditat a De Isidoro al siglo XI. Ocho estudios sobre la vida literaria peninsular, Barcelona 1976, p. 118-140.
- MORERA, J.: “Juan Biclarense, confesor de la fe, fundador del monasterio de Vallclara; historiador y obispo de Gerona”, Analecta Sacra Tarraconensia, XII, 1936, p. 59-84.
- MUNDÓ, A.M.: “Recensió de Julio Campos Sch. P., Juan de Bíclaro, obispo de Gerona. Su vida y su obra. Introducción, texto crítico y comentarios”, Studia Monastica, IV, 1962, p. 441-443. Reeditat a Obres completes I/1, Catalunya, de la romanitat a la sobirania, p. 51-53.
- SÁNCHEZ ALONSO, B.: Historia de la historiografía española, Madrid 1947, p. 70-71.