Vida i obra
Descendent d’una antiga família de la noblesa originària de Pià, formà part de la burgesia honrada de la vila de Perpinyà. Començà els estudis al col·legi dels Oratoris de Pesenàs (Baix Llenguadoc) i els acabà a Perpinyà amb un any de dret. El 1785, fou alumne de l’escola reial d’artilleria de Metz (Lorena), on fou oficial arran de la detenció del rei Lluís XVI a Varennes. Els esdeveniments que se seguiren i el jurament que s’exigia de l’exèrcit i que ell refusà, el decidiren a emigrar. Ingressà al cos de la noblesa reial organitzat pel príncep de Condé i participà en noves campanyes amb els exèrcits austríacs i russos contra la França revolucionària. El 1804 deixà el servei amb l’atestació de coratge i zel atorgada per Condé i, al mes de juliol, es retirà al Principat, on impartí classes de matemàtiques i passà al Rosselló puntualment durant el període napoleònic. Es casà a Perpinyà el 1807 amb Maria Gabriela de Llobet i d’Auderic de Lastors, també membre de la noblesa de burgesia honrada.
El 1814 fou nomenat membre del Consell General dels Pirineus Orientals. Amb la monarquia borbònica restablerta a França, el 1816 fou designat inspector de les guàrdies nacionals del departament. Successivament, fou nomenat membre del consell municipal de Perpinyà (1821) i conseller de prefectura (1822), càrrec que ocupà fins als fets del juliol del 1830: els seus principis i el seu afecte indefugible a la monarquia legítima no li permeteren de seguir exercint aquelles funcions públiques sota un altre govern. Tanmateix, considerat un polític moderat i intel·ligent, li foren confiades missions i intervencions delicades, com ara arran de la retirada de l’exèrcit carlí el 1845. També dirigí, gràcies als seus vastos coneixements, la formació del museu de la vila de Perpinyà, la reunió dels documents per enllestir l’estadística departamental i el control de la biblioteca.
De fet, retirat de la vida pública el 1830, es dedicà plenament a l’estudi. La història, l’astronomia, la matemàtica o l’economia política ocuparen el seu temps. Es consagrà a reunir material per a la seva obra mestra: Histoire du Roussillon. Hi treballà amb afany i perseverança durant més de vint anys. Morí tan bon punt n’acabà la redacció el 1851 i sense veure-la publicada. La Histoire du Roussillon sortí a les llibreries sis anys més tard gràcies a l’edició que en feu un nebot seu, el baró Guiraud de Sant Marsal. Amb la redacció d’aquesta obra, Gazanyola no havia tingut, segons ell mateix indica, més que una sola ambició: resumir els treballs de tot un període historiogràfic i construir un edifici amb els materials recollits per P. Puiggarí i els germans Renard de Saint-Malo. Per això, la seva investigació completa la de D. Henry. Al pròleg, defineix modestament ell mateix l’abast i el defecte de la seva producció: «Henry eut principalement en vue la liaison de l’histoire de France à celle d’Aragon: mon but est moins élevé [...] . Je me borne à établir, d’abord, clairement, la série des princes qui ont gouverné le Roussillon; à narrer exactement ou à rectifier les faits qui ont illustré leur règne; à exposer les progrès de la civilisation, des sciences et des arts dans cette contrée qui changea si souvent de maître et d’intérêts; à faire bien connaître enfin une province dont le sol, la culture, les ressources et les produits sont loin d’être appréciés comme ils devraient l’être.» Així doncs, no té la intenció d’enllaçar per la història la corona catalanoaragonesa i el Regne de França, de tal manera que es pugui facilitar així l’explicació de la reunió dels Comtats a la monarquia francesa: allò que el preocupa és la relació cronològica, acurada, dels fets de la història d’aquests comtats en el propi espai. Burgès honrat considerat en el regne francès com a noble, legitimista, militar, Gazanyola sabé mantenir una relativa neutralitat en el to dels seus escrits, segurament per ser, més que altres, representant de l’antic cos dirigent a la Catalunya del Nord, és a dir, que tenia menys privilegis obtinguts dels nous règims. Alguns breus articles d’arqueologia i genealogia completen la seva bibliografia, entre la qual també cal destacar: Esquisse généalogique de la maison de Banyuls (1919); “La mà armada”, Journal commercial illustré des P.-O. (1897-1900); Observations sur l’inscription “Flavio Valerio Constantino nobilissimo Caesari”, découverte à Saint Hippolyte en octobre 1847, par M. de G. (1848), i en col·laboració amb R. Guiraud de Sant Marsal i F. Jaubert de Paçà, “Rapport sur la fabrication d’acier naturel de M. Bernadac”, SASL (1822).
Lectures
- LAZERME DE REGNES, P.: “Gazanyola (família)”, Noblesa catalana: cavallers i burgesos honrats de Rosselló i Cerdanya, La Roche-sur-yon: Impr. centrale de l’ouest, 1975-77, vol. 2, p. 141-143.