Vida i obra
Estudià teologia a Barcelona i ingressà en la Companyia de Jesús. L’any 1767 era mestre de retòrica a Vic quan fou expulsat juntament amb la resta de religiosos de l’orde, i s’establí a Ferrara, on desenvolupà una vehement activitat literària en el gènere apologètic. Al marge de diverses oracions llatines, la seva principal –i única– obra és: Riflessioni imparziali sopra l’umanità degli spagnoli nell’Indie contro i pretesi filosofi e politici per servire di lume alle storie de’signori Raynal e Robertson (1780). Publicada a Venècia, fou traduïda al castellà dos cops, la primera per Pedro Varela i Ulloa, secretari d’estat, i publicada a Madrid l’any 1782 amb unes interessants notes afegides pel traductor, i, l’altra, pel germà de l’autor, Josep, i impresa a Cervera l’any 1783. La versió francesa de l’obra s’imprimí a Brussel·les el 1788. Contemporàniament, el llibre de Nuix ha estat editat a Madrid, l’any 1944, amb un pròleg de C. Pérez Bustamante curull de nacionalcatolicisme, i a València, l’any 1992, en edició facsímil. L’obra s’insereix dins l’interès per la temàtica americanista i el furor espanyolista que es desenvolupà entre els jesuïtes exiliats a Itàlia. Com altres escrits de Ramón Diosdado Caballero, Mariano Llorente, Juan Celedonio Arteta o Pedro Montegón, l’autor dedica les seves reflexions a reivindicar la colonització espanyola a Amèrica. Argumenta arravatadament contra els darrers continuadors de la “llegenda negra”, l’escocès William Robertson i el francès Guillem Tomàs Raynal, barrejant consideracions pròpiament americanes amb rèpliques als sempiterns retrets que, contra la idiosincràsia dels espanyols, feien els europeus. Dins aquest «partido anti-español» pul·lulen també els més coneguts filòsofs francesos de les Llums, els quals són replicats sovint amb el recurs de la raó cristiana, fet que provoca que els discursos segueixin vies totalment divergents i irreconciliables. Malgrat tot, molts punts tracten de ser justificats mitjançant evidències laiques, sobretot el tema de la despoblació dels indis després de l’arribada dels castellans. Basant-se en les clàssiques històries d’Amèrica dels s. XVI i XVII envesteix les exageracions de Bartolomé de Las Casas i dels qui atribueixen a la crueltat dels espanyols la catàstrofe demogràfica a Amèrica. Nuix en declara altres causes: la inevitable manca de salubritat en el treball de les mines, la falta de geni dels indígenes per a l’agricultura i la indústria, les epidèmies i, per sobre de tot, l’acció dels estrangers que, obstaculitzant la comunicació i el comerç entre les colònies i la metròpoli, evitaren un major avenç civilitzador. De tota manera, al final, acaba negant que Amèrica s’hagués despoblat i, significativament, contra les tesis dominants del cameralisme alemany tracta d’esvair «aquel error más común y grosero de medir por la población la felicidad de un Estado». D’altra banda, comparant les accions colonials dels espanyols amb les dels anglesos, francesos i holandesos, l’autor considera que aquests darrers tenen molt poca autoritat moral per a censurar els primers. Mentre emprèn una hipòcrita competència en la defensa dels esclaus negres, conclou exaltant els beneficis de les lleis indianes espanyoles i convencent-se que les malifetes foren compensades per grans béns, particularment gràcies a la tasca dels missioners, sobretot la dels jesuïtes, els quals, amb prudència, reivindica des de l’exili de la incomprensió.
Lectures
- BATLLORI, M.: “El interés americanista en la Italia del setecientos”, La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos, Gredos, Madrid 1966, p. 579-590.
- BENITO Y DURÁN, A.: “La universidad de Salamanca y ‘La humanidad de los españoles en las Indias’ del padre Juan Nuix y Perpiñá”, Revista de Indias, 14, 1954, p. 539-547.
- TORRES I AMAT, F.: Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, Impr. de J. Verdaguer, Barcelona 1836, p. 442-443.