Estudià a la Universitat de Cervera, on rebé el grau de doctor en lleis el 1777. Fou un gran amic del catedràtic –i després canonge de Girona– Francesc Xavier Dorca, amb qui mantingué una correspondència literària llatina. Al principi de la dècada de 1780-90, entrà al servei de la reial armada i participà en les expedicions d’Orà i Toló, entre d’altres. El 1794 rebé l’encàrrec reial de reconèixer els arxius de Cartagena, Barcelona i Simancas, per tal d’elaborar una història de la marina. Recollí una valuosa col·lecció diplomàtica que, en part, es conserva manuscrita a la Real Academia de la Historia de Madrid, i en part, es perdé després de la seva mort.
Fou acadèmic de la RAH, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Acadèmia de Ciències Naturals de Barcelona. Morí pobre i infeliç, segons Fèlix Torres i Amat, que li dedicà un extens i sentit article en Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836).Torres i Amat esmenta en aquest treball nombrosos manuscrits de Sans, alguns dels quals formaven part de la seva col·lecció particular. També a la RABLB es conserva un discurs religiós de Sans, datat el 1779, poc després del seu ingrés. Només arribà a publicar una dissertació de 35 pàgines que llegí el 1812 a la RAH, amb el títol Memoria sobre el incierto origen de las barras de Aragón, antiguo blasón del condado de Barcelona en que se demuestra ser falso haberlas concedido el emperador Carlos Calvo, rey de Francia, al conde Wifredo II, llamado el Velloso (1817).