Vida i obra
Gairebé no es coneix cap detall de la seva vida. Sembla que fou llicenciat en dret romà i que pogué estar relacionat amb els donzells de la vall de Bianya. El 1476 enllestí uns comentaris, en llatí, sobre les Commemoracions de Pere Albert, del s. XIII, i la llei feudal de Catalunya. Aquesta obra, indispensable per al coneixement de la persistència del dret feudal a Catalunya, s’imprimí a Lió i Barcelona el 1551 amb el títol de Ioannis de Socarratis, Iurisconsulti Cathalani in tractatum Petri Alberti, canonici Barchinonensi, de consuetudinibus Cathaloniae inter Dominos et Vasallos. Fou escrita durant la guerra civil catalana i l’aixecament dels remences. Socarrats s’esforçà, en el seu estudi, a limitar els privilegis feudals reforçant les facultats del príncep, reflex tènue del vigorós corrent romanista que dominava Europa. Per a molts observadors moderns, l’autor fou reaccionari i arcaic, en el seu esforç per preservar i explicar un món agonitzant de cavallers i barons independents i antagonistes.
El comentari sobre els usatges feudals conté dues breus seccions històriques relacionades amb l’herència i les obligacions dels vassalls. Sobre el tema de l’herència, en discutir el tractament de Pere Albert de les obligacions d’herència (per exemple, el fill d’un vassall depenia automàticament del senyor del seu pare), Socarrats dissertà sobre la distinció entre Catalunya Vella i Nova. El Llobregat, d’acord amb Pere Albert, marcava una frontera entre les terres en què els pagesos dependents estaven obligats hereditàriament (Catalunya Vella), i la Catalunya Nova, on els pagesos eren lliures. L’autor traça la història de la Península Ibèrica i de Catalunya des del diluvi fins a la unió dels títols de comte de Barcelona i rei d’Aragó sota Alfons I. Socarrats segueix l’obra De rebus Hispaniae de Rodrigo Jiménez de Rada i dels seus imitadors per a explicar la història de la fundació d’Espanya per Túbal, i l’establiment dels celtibers.
Socarrats, a diferència d’altres juristes del s. XV com J. Marquilles, no feu ús de la llegenda d’Otger Cataló i els seus nou barons com a fundadors (políticament i etimològicament) de Catalunya, ni tampoc de Guifré el Pelós, sinó que relacionà la distinció entre les dues catalunyes, la nova i la vella, amb el regnat de Ramon Berenguer I el Vell, autor (segons Socarrats) dels Usatges de Barcelona. Amb Ramon Berenguer el Vell, la paraula Catalunya aparegué per primer cop. La Catalunya que existí durant el seu regnat era, doncs, la Catalu-nya Vella, mentre que les parts afegides després foren la Catalunya Nova.
La segona secció històrica que conté l’obra es relaciona amb una clàusula addicional dels costums feudals de Catalunya, afegida als Usatges, referent a la intestia, és a dir, el dret del senyor d’apropiar-se una tercera part dels béns dels tinents pagesos. Socarrats feu una apologia dels “mals usos” senyorials, que foren qüestionats per les revoltes pageses de la fi del s. XV i abolits per la sentència de Guadalupe del 1486, deu anys després que Socarrats acabés la seva glossa. Però l’autor utilitzà la història per a explicar la servitud pagesa, però no l’explotà per a exaltar els nobles contra el sobirà.
Joan de Socarrats és també l’autor o compil·lador d’un Repertorium iuridicum inèdit, de 251 folis, conservat a l’ACA, entre els manuscrits de Sant Cugat (ms. núm. 40). Són extractes de juristes catalans i romans respecte de qüestions particulars.
Lectures
- ELÍAS DE TEJADA, F.: Las doctrinas políticas en la Cataluña medieval, Aymà, Barcelona 1950, p. 209-211.
- FREEDMAN, P.: “Catalan Lawyers and the Origins of Servitude”, Mediaeval Studies, 48, 1986, p. 288-314.