Vida i obra
Fill d’una il·lustre família de Barcelona, nasqué a Palerm, on els seus pares acompanyaren l’infant Carles, fill de Felip V, a prendre possessió del Regne de Nàpols. Malgrat aquesta eventualitat, Masdéu es considerà natural de Barcelona. En retornar a aquesta ciutat, ingressà al Seminari de Nobles de Cordelles, a càrrec dels jesuïtes. Seguint els passos dels seus germans, Josep Antoni i Baltasar, el 1759 ingressà en la Companyia de Jesús. El 1767, quan estudiava el segon curs de teologia, Carles III decretà l’expulsió de l’orde dels territoris espanyols, per la qual cosa passà a Ferrara, ciutat italiana on s’establiren la major part dels jesuïtes de la Corona d’Aragó. A Itàlia acabà els seus estudis teològics. Introduït en els cercles erudits, inicià una obra que, amb els anys, es feu molt extensa i heterogènia. Escriví sobre gramàtica, poètica, pedagogia, història, dret canònic, religió i política; fou, a més, un fi polemista i traduí diverses obres de l’italià al castellà i del castellà a l’italià.
Masdéu participà en la controvèrsia literària i en la polèmica sorgida a Itàlia al voltant de les crítiques que els intel·lectuals italians Girolamo Tiraboschi, Saverio Bettinelli, Clementino Vannetti i altres col·laboradors del Giornale di Modena llançaren contra la civilització espanyola i contra els jesuïtes espanyols residents a Itàlia que patriòticament la defensaren (Joan Nuix, Antoni Eiximeno, Tomás Serrano, Joan Andrés o Francesc Xavier Llampillas, entre d’altres). Com aquests, Masdéu endegà una tasca proselitista de la cultura espanyola, esforçant-se en la difusió de la llengua i la literatura castellanes a Itàlia. En aquest sentit, sorgiren les obres Poesie di ventidue autori spagnuoli del Cinquecento tradotte in lingua italiana (1786), Lettera poetica spagnuola del Sr. D. Giovanni Meléndez Valdés al Sr. D. Eugenio Laguna (1794) i, sobretot, la seva monumental Historia crítica de España y de la cultura española (1783-1805), en 20 volums, més cinc volums inèdits.
El seu compromís polític, contrari a la democràcia, a la igualtat i al laïcisme que patrocinà la Revolució Francesa, el portà a escriure encesos al·legats contrarevolucionaris, com el Discurso al género humano contra la libertad e igualdad de la democracia francesa (escrit el 1797 i publicat a València el 1812), les Cartas a un republicano romano su amigo acerca del famoso juramento: Yo odio a la monarquía (escrit el 1798 i publicat a Madrid el 1814) i el Memorial que presentó Madama Sadumé en nombre de todas las mugeres del mundo al sabio Directorio de París en el mes de enero de 1797 (1800), obra escrita amb el pseudònim de Madama Sadumé. Malgrat això, Masdéu considerà la via reformista com un dispositiu inoculador dels excessos revolucionaris. Amb aquest esperit redactà, anònimament, una Carta a los romanos (1795), adreçada a l’Estat pontifici, i, alguns anys després, dos opuscles: Monarquía española (1815), dirigit a Ferran VII, i Religión española (1815), dirigit a l’arquebisbe de Toledo. Totes tres obres, però, foren rebudes amb fredor, suspicàcia i, fins i tot, animadversió.
El 1795, a petició del seu oncle Josep Gregori de Montero i d’Alòs, abat de Sant Cugat del Vallès, ingressà en la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, però el seu nomenament fou més aviat protocol·lari, ja que gairebé no participà en les activitats de la institució. De fet, residí a Itàlia fins el 1799. Aquell any el govern espanyol, impressionat pel ressò de la seva Historia crítica, incentivà el seu retorn oferint-li l’encàrrec d’investigar als arxius de Lleó. Mentre Masdéu duia a terme aquesta comissió, es produí una segona onada d’hostilitat contra els jesuïtes i se n’anà. Establert a Roma, hi continuà la seva intensa activitat intel·lectual, apreciat per les jerarquies eclesiàstiques i per l’exiliat Carles IV, el qual li arribà a oferir el càrrec de secretari particular, que, tanmateix, refusà.
El 1815 tornà a Barcelona, on durant uns quants mesos visqué a la casa familiar amb el seu germà Baltasar. Ja vell i malalt, fou destinat al col·legi dels jesuïtes de València, on endegà un projecte pedagògic que, al cap de poc, fou avortat pels seus superiors.
La concepció historiogràfica de Masdéu tingué moltes similituds amb la història il·lustrada d’Antoni de Capmany, sobretot pel que fa a l’ús de la crítica i a l’ampliació del camp històric. El primer aspecte es manifestà en el seu radical rebuig de l’ipse dixit –qüestionant, fins i tot, les Sagrades Escriptures–, la valoració de les proves documentals mitjançant l’ús de les ciències auxiliars i el rebuig dels anacronismes, les deduccions interessades i els successos inversemblants a la llum de la raó. El segon aspecte suposà la participació de Masdéu en una nova concepció de la història, en la qual monarques i batalles competiren en protagonisme amb altres temes com el clima, el comerç, els costums, el temperament, la cultura, la població, el govern, l’agricultura o l’artesania, és a dir, amb la història civil (vg. historiografia de la Il·lustració). Aquests nous plantejaments, però, es reflectiren en una producció historiogràfica afectada pel clarobscur. Potser, les vicissituds de la seva agitada biografia poden explicar aquest impuls contradictori: el d’un català exiliat a Itàlia, però defensor d’Espanya; el d’un jesuïta, però regalista radical, i el d’un antirevolucionari, però reformista. La seva principal obra, Historia crítica de España y de la cultura española, deixa traspuar sovint la contradicció i l’esperit polemista.
La Historia crítica nasqué com un ambiciós projecte amb la finalitat de mostrar i enaltir Espanya i, alhora, “desenganyar” els intel·lectuals italians dels atavismes que els feien menysprear la cultura espanyola. Per complir millor aquest objectiu, l’obra es comencà a publicar en italià. El 1781 sortí a Foligno el primer volum de la Storia critica, que no tingué ni de bon tros l’acollida esperada: «Hace un año que publiqué en italiano mi primer tomo –escriu Masdéu–, y puedo contar con el dedo los literatos de Italia que han tenido la paciencia de leerlo.» El segon volum en italià –i darrer– trigà molt a ser publicat per causa de la desídia de l’impressor parmesà Bodoni. Finalment, després de molts esforços de Masdéu, sortí a Florència el 1787. Com havia succeït amb el primer volum, el segon tampoc no despertà cap expectació a Itàlia. Per això, Masdéu, dolgut en el seu amor propi i malgrat tenir escrits en italià els quatre volums següents, interrompé l’edició italiana i es concentrà en l’espanyola. El 1783 aparegué el primer volum imprès a Madrid i, durant els anys posteriors, els 19 toms successius foren rebuts amb entusiasme –de vegades, no exempt de polèmica– pels literats espanyols.
El seu caràcter enciclopèdic feu d’aquesta obra un referent per a la historiografia posterior, d’especial interès per als historiadors de les èpoques antiga i medieval d’Espanya, ja que el relat de Masdéu no supera el sxi. Però l’admiració general vers aquest pou d’informació no deixà de revelar, alhora, la diferència de criteri en el moment de fer ús de la crítica. L’autor no transigí a acceptar herois populars com el Cid, Fernán González o la presència de Carlemany a Catalunya, però fou permissiu amb les tradicions pietoses referents a la cristianització de la Península (la vinguda de sant Jaume i sant Pau o l’existència de la Mare de Déu del Pilar). La primera actitud, estimulada per l’afany de negació i pel dubte permanent, el feu acostar a l’hipercriticisme i, fins i tot, a l’escepticisme històric; mentre que la segona, animada per la militància catòlica i un exagerat patriotisme, el feu servidor de la versió espanyola del gal·licanisme –que Menéndez y Pelayo anomenà hispanisme–, representant una Església nacional gairebé independent de la de Roma. Aquest “hispanisme” de Masdéu fou molt criticat per bona part dels jesuïtes residents a Itàlia, els quals consideraren que havia exagerat la seva indignació vers Itàlia i la Santa Seu.
El nacionalisme de Masdéu no fou, però, perjudicial per a Catalunya. Mantingué una idea unitària però no uniforme d’Espanya, plantejà una diferència ètnica i lingüística entre Ibèria (la Tarraconense) i Espanya (la Bètica-Lusitània) i se sentí orgullós de la seva pàtria malgrat que la seva reivindicació de la particularitat catalana se circumscriví a l’àmbit espanyol, oblidant qualsevol tipus de record polític del temps anterior als decrets de Nova Planta.
El fons manuscrit de Masdéu és considerable. Al marge dels cinc volums manuscrits de la Historia crítica, que es conserven a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la Real Academia de la Historia, la seva correspondència i part de la producció literària es troba escampada per un munt de biblioteques i arxius de l’Estat espanyol i Itàlia: Ferrara, Bolonya, Parma, Mòdena, Roma, Barcelona, València, Madrid, Loiola i altres.
Lectures
- ANTÓN, J.: “La historiografía catalana del siglo XVIII. Luces y sombras de un proyecto ilustrado y nacional”, Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante, 18, 1999-2000, p. 289-309.
- BATLLORI, M.: “L’edició italiana de la ‘historia’ de Joan-Francesc Masdeu”, Obra Completa, vol. 11, Tres i Quatre, València 1998.
- CRUZ, G.; WULFF, F.: “Fenicios y griegos en la historiografía ilustrada española: Masdeu”, Rivista di Studi Fenici, 20/2, 1992, p. 161-174.
- HERRERO, C.: El pensamiento historiográfico del Padre Masdeu. Mundo Antiguo y Edad Media, Universidad Complutense de Madrid, 1983.
- — “La disolución del mundo romano en el pensamiento historiográfico del P. Masdeu”, Anuario de Estudios Medievales, 17, 1983, p. 3-13.
- Història, classicisme i filosofia al segle XVIII: Gustà, Pou i els Masdeu, Tres i Quatre, València 1999, p. 301-320 [publicat originalment com a article el 1943 en Hispania].
- MANTELLI, R.: “L’ús de la crítica en els escrits de l’historiador català Joan Francesc de Masdeu”, Recerques, 11, 1981, p. 137-148.
- — “Nationalism, Xenophobia and Catalanism in the Writings of an Enlightened Catholic Historian: Juan Francisco Masdeu, S. J. (1744-1817)”, Analecta Sacra Tarraconensia, 55-56, 1982-83, p. 209-260.
- — The Political, Religious and Historiographic Ideas of Juan Francisco Masdeu, S. J., 1744-1817, Garland, Nova York 1987.