Vida i obra
La seva tasca investigadora se centrà en l’estudi de la implantació del marc institucional del règim napoleònic a Catalunya i a Espanya, i en la instauració de la Nova Planta al Principat imposada per Felip V arran del desenllaç de la guerra de Sucessió.
En la seva formació, hi influïren la vinculació del seu pare a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera –entitat de la qual fou vicepresident– i un oncle seu (Joan Riba Faura), industrial blanquer i home de significada actuació política com a militant de la Lliga Regionalista. L’origen de la seva vocació historiogràfica cal cercar-lo, precisament, en la influència que exercí el catalanisme i l’interès del seu oncle per la història, el qual li feu conèixer l’obra de Ferran Soldevila. Cursà l’ensenyament primari i part del secundari a les escoles de l’Ateneu Igualadí –llavors centre d’una intensa activitat cultural–, una institució que marcà de manera molt acusada la seva personalitat. Publicà els primers articles en la revista Ramell Igualadí (1930), que ell mateix fundà, i al Butlletí de l’Associació d’Estudiants de l’Ateneu. També estudià a l’institut d’ensenyament secundari d’Igualada, inaugurat el 1933. El 1935, començà els estudis de magisteri a l’Escola Normal de la Generalitat. L’esclat de la guerra civil i el seu desenllaç comportaren una de les ruptures més profundes experimentades per la trajectòria històrica del país, que l’afectà intensament. Els anys de la guerra estudià la carrera de mestre. Però finalment fou mobilitzat: participà en la retirada de l’exèrcit de la República a França i, tot seguit, tornà a l’Estat espanyol, on fou temporalment confinat en un camp de concentració.
En la immediata postguerra, es desvinculà del negoci familiar i cursà estudis de filosofia i lletres, en l’especialitat d’història. Els seus estudis a la Universitat de Barcelona a partir del 1940 propiciaren que entrés en contacte amb el món de la resistència cultural catalanista i antifranquista. Unes relacions que determinaren que assistís als cursos clandestins organitzats pels Estudis Universitaris Catalans, impartits per Jordi Rubió i Balaguer, i a les classes –després del seu retorn de l’exili– de Ferran Soldevila, que acabà esdevenint el seu mestre. Paral·lelament, es relacionà amb les activitats –també clandestines– de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1944, fou cofundador a Igualada (juntament amb Josep Romeu i Figueras, Josep M. Solà i Solé i d’altres) del grup Annabis, que, entre el 1944 i el 1947, organitzà nombrosos actes culturals protagonitzats per figures destacades de la intel·lectualitat catalana implicades en la resistència cultural. Mentrestant, inicià la recerca historiogràfica sobre el període napoleònic a Catalunya, que esdevingué el tema de la seva tesi doctoral. La redactà sota la direcció oficial d’Antonio Rumeu de Armas i la direcció efectiva de Ferran Soldevila, i la llegí el 1947. Una vegada obtinguda la llicenciatura, quedà adscrit, com a ajudant, a la càtedra de Rumeu de Armas, amb poques obligacions docents i sense cap mena de remuneració. Això l’obligà a exercir, durant dos anys, de mestre en període de pràctiques i a impartir classes particulars per poder subsistir. Tanmateix, la seva vinculació al món de la historiografia s’enfortí arran de la formació, el 1946, de la Societat Catalana d’Estudis Històrics –vinculada a l’IEC– de la qual ocupà la vicepresidència entre el 1946 i el 1953.
La lectura de la seva tesi doctoral significà el reconeixement de la seva vàlua com a investigador, i li obrí les portes de la docència universitària. El 1948, entrà com a professor adjunt a la càtedra d’Antonio Palomeque per impartir les assignatures d’història general i història de la cultura. Però tot i que formalment estava vinculat a la càtedra de Palomeque, gràcies a la benevolència d’aquest, desenvolupà l’activitat docent i investigadora al costat de Jaume Vicens i Vives –que el 1948 s’incorporà com a catedràtic de la UB.
El 1947 constituí el Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada –sota el patronatge de l’Ajuntament igualadí–, amb l’objectiu de donar impuls als estudis locals i comarcals, i fomentar la creació d’infraestructures culturals: la biblioteca comarcal, museus, arxius... La primera realització important fou la publicació, el 1949, de la primera Miscel·lània Aqualatensia, on col·laboraren algunes figures de la intel·lectualitat catalana de l’època. Amb el suport de Josep Iglésies i l’ajut d’Emili Giralt, Vicenç Ros (de Martorell) i Albert Ferrer (de Vilanova), entre d’altres, impulsà la celebració de la I Assemblea d’Estudis Intercomarcals, que se celebrà a Martorell el 1950. La vinculació de Mercader a aquest moviment comportà que intensifiqués la seva relació amb Josep Iglésies, amb el qual l’uní una gran amistat; ambdós es dedicaren, durant alguns anys, a promoure l’erudició local i comarcal i s’esforçaren per dotar-la d’infraestructures.
Els anys compresos entre el 1948 i el 1954 foren decisius per a la cristal·lització de la renovació de la historiografia catalana i espanyola impulsada per J. Vicens. Mercader participà –amb J. Reglà, J. Nadal, E. Giralt i altres alumnes més joves de Vicens, com J. Fontana– en aquesta tasca, que es plasmà amb la realització de quatre projectes: la publicació d’una nova història d’Espanya, la Historia Social y Económica de España y América, que atorgà gran importància als aspectes econòmics i socials fins llavors negligits per la historiografia hispànica; la publicació d’una nova història de Catalunya –anomenada, finalment, Biografies catalanes per exigències de la censura–, redactada amb els mateixos criteris i que pretenia atorgar gran rellevància a l’època contemporània; la publicació d’una revista orientada a facilitar la difusió dels treballs dels investigadors del país i estrangers, Estudios de Historia Moderna, el primer número de la qual aparegué el 1951, i finalment, l’Índice Histórico Español, dedicat a ressenyar, de manera sistemàtica, les noves aportacions historiogràfiques, i que es publicà a partir del 1953.
La convocatòria, el 1954, d’una plaça de col·laborador científic del CSIC a Madrid, li oferí la possibilitat de solucionar, alhora, dos problemes: els efectes nocius que tenia per a la seva salut el clima barceloní i la inseguretat econòmica implícita en el seu llarg interinatge en la docència universitària. Fixà la seva residència a Madrid, on romangué trenta anys, és a dir, fins a la seva jubilació el 1984. Un canvi que resultà beneficiós per a la seva salut, però que l’obligà a viure en un context social i cultural al qual mai no s’acabà d’adaptar. A Madrid desplegà una activitat investigadora molt notable, i escriví i publicà gran part de la seva obra.
En el curs d’aquestes tres dècades, l’activitat investigadora que portà a terme tingué com a contrapunt la seva constant dedicació a la ressenya bibliogràfica. Les seves recensions de llibres d’història es compten per centenars, i foren publicades en diferents revistes especialitzades: Arbor (1953-78), Índice Histórico Español (1954-82), Hispania (1948-83), Serra d’Or (1969-79), i de manera esporàdica en Germinabit, Revista de Catalunya (editada a Mèxic) i Cuadernos Hispanoamericanos,entre d’altres.
Malgrat que vivia a Madrid, les col·laboracions en els periòdics igualadins (Boletín de la Agrupación Fotográfica de Igualada, Igualada i Vida) foren nombroses. Les estades a Igualada garantiren la continuïtat del seu Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, i n’asseguraren el nivell i la progressiva renovació. La seva faceta d’animador cultural i la vocació per desvetllar inquietuds intel·lectuals quedà ben palesa en assaigs com Palabras a la juventud. Hacia nuevas formas de cultura igualadina (1954). L’obra realitzada per aquest Centre d’Estudis en el curs dels seus primers vint anys la sintetitzà en Historial (1947-1967). Desarrollo orgánico y realizaciones (1967).
Pel que fa a la recerca, estudià el trasbals que significà que Catalunya i Espanya esdevingueren un dels escenaris de les guerres napoleòniques, en el context de la instauració d’un nou ordre europeu a partir de la ruptura que significà la Revolució Francesa. I ho feu, no tant des de la perspectiva que reiteradament havia estat objecte d’atenció historiogràfica, sinó preocupat per esbrinar el tipus d’organització política i administrativa i, en definitiva, quin nou ordre social havien intentat implantar Napoleó i els espanyols afrancesats. La seva tesi Barcelona durante la ocupación francesa (1808-1814) (1949), la dedicà a aquesta qüestió. Els anys immediatament posteriors, publicà nombrosos treballs sobre la política i l’organització administrativa desenvolupades per les autoritats franceses i els seus col·laboradors autòctons durant aquest període, entre els quals destaca l’estudi “España en el bloqueo continental” (1952).
També estudià una qüestió fins llavors gairebé ignorada –i fins a cert punt menystinguda– per la historiografia catalana: l’establiment del règim de Nova Planta imposat per la nova dinastia borbònica, després de la desfeta catalana davant l’exèrcit hispanofrancès de Felip V. L’expressat canvi d’àmbit de recerca estigué relacionat, segons manifestà, amb al fet que: «Vicens em va empènyer a estudiar el segle xviii català i espanyol, que ell pensava que havia quedat oblidat incomprensiblement de la recerca historiogràfica [...]. Fou així que vaig començar la investigació del sistema de la Nova Planta des d’una perspectiva d’història institucional que ja havia estat l’eix vertebrador de la meva investigació anterior...» Encetà aquest nou tema d’estudi i reflexió historiogràfica amb l’article “La ordenación de Cataluña por Felipe V: la Nueva Planta” (1951). La continuació d’aquesta línia d’investigació s’afirmà arran dels encàrrecs per a elaborar dues obres de síntesi sobre el s xviii, dirigides per J. Vicens: Els capitans generals, volum X, de les Biografies catalanes (1957), i “La época del despotismo ilustrado” (en col·laboració amb A. Domínguez Ortiz), dins el volum IV de la Historia social y económica de España y América (1958). Culminà la seva obra amb la publicació de “Del ‘Consell de Cent’ al Ayuntamiento borbónico” (1961) i “Un organismo piloto en la monarquía de Felipe V: la superintendencia de Cataluña” (1966-67). Aquests estudis, traduïts al català, són la base d’una de les seves obres cabdals: Felip V i Catalunya (1968).
Tanmateix, no deixà de banda el seu tema central de recerca: el període napoleònic a Catalunya i a Espanya. La represa d’aquesta línia d’investigació –en el curs dels anys seixanta– donà lloc a una obra molt ambiciosa: José Bonaparte, rey de España (1808-1813), en dos volums publicats el 1971 i el 1983. Els darrers anys, sense abandonar totalment altres temes del seu interès intel·lectual –la crisi de l’Antic Règim, l’educació pública, els orígens de l’anticlericalisme, etc.–, els seus esforços s’orientaren a tractar de completar l’estudi de la Catalunya napoleònica amb el que inicià la seva carrera historiogràfica. L’expressada recerca culminà amb la publicació del llibre Catalunya i l’Imperi Napoleònic (1978). En aquestes recerques, continuà vindicant la validesa dels enfocaments analítics de la història institucional d’arrel positivista, amb els quals sempre treballà.
La tasca investigadora i la trajectòria professional de Mercader foren objecte de diversos reconeixements. El 1946 la seva tesi doctoral guanyà el premi Menéndez y Pelayo. El 1979 fou guardonat amb el premi Abad La Dernosa, i el premi Crítica Serra d’Or a la recerca, i el 1981, amb el premi Josep Massot i Palmés, de l’IEC. El 1987 se li atorgà la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Lectures
- FONTANA, J.: “Introducció” a MERCADER, J.: Obra dispersa, Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, 1987.
- PASCUAL, P.: “Joan Mercader i Riba: esbós d’una vida dedicada a la historiografia”, L’Avenç, 113, 1988, p. 48-59.
- RIBA I GABARRÓ, J.: “Biografia i bibliografia del Doctor Joan Mercader i Riba”, Anuari Igualadí, 1986, Gràfiques Anoia, Igualada 1990?, p. 303-307.
- ROMEU, J.: “Homenatge pòstum al Dr. Joan Mercader i Riba, i presentació de la ‘Miscel·lània Aqualatensia/6’”, Suplement de l’Anuari Igualadí [s.ll., s.a.]. Conferència.