Es doctorà en dret civil i eclesiàstic a la Universitat Literària de Mallorca, on guanyà una càtedra el 1788. Amplià els seus estudis a la Reial Acadèmia de Jurisprudència de la Puríssima Concepció i als Reales Estudios de San Isidro (Madrid). En aquesta ciutat ocupà el càrrec d’advocat dels reials consells en el Suprem de Castella. El 1794 obtingué la canongia presbiterial a la seu de Mallorca i l’any següent rebé l’orde sagrat. Entre el 1811 i el 1835 hagué de suplir per diferents motius i en diferents ocasions el bisbe titular de la diòcesi i el mateix any 1835 fou elegit vicari capitular. El 1843 li oferiren el bisbat de Mallorca però el rebutjà. Escriví cartes, poemes, circulars i edictes (conservats a la BBM) en llatí i castellà, en els quals s’observa l’influx dels clàssics llatins i un gran domini d’aquestes llengües. Des del 1796 fou soci numerari de la Reial Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País i de l’Acadèmia Medicopràctica de Mallorca. Des del 1817 fou membre de la Real Academia de la Historia i, des del 1832, de la Reial Acadèmia Grecollatina. Entre les seves obres, cal fer referència a un estudi biogràfic sobre el bisbe Bernat Nadal, a més d’unes notes sobre troballes arqueològiques: Reflexiones sobre una carta que se atribuye al Sr. Obispo D. Bernardo Nadal (1813), Elogio histórico del Ilmo. Sr. D. Bernardo Nadal y Crespí, Obispo de Mallorca (1819) i Noticia de los fragmentos de un pavimento de obra mosaica, descubierto en la isla de Mallorca (1833).