Vida i obra
Fou doctor en dret i filosofia i lletres (secció història). La seva personalitat, forjada en un caràcter més propi de la curiositat investigadora que de la brega constant i judicial, l’empentà, possiblement, a triar la docència, l’ensenyament i l’aprenentatge. Historiador d’anàlisi, de síntesi i, fins i tot, d’assaig, la seva obra és bastant diversificada, no solament en les qüestions desenvolupades sinó també en la trajectòria cronològica que abraça.
Començà com a medievalista, amb la seva tesi doctoral i tot un seguit d’investigacions al voltant de la Baixa Edat Mitjana, incloent el manual de síntesi Historia General de la Edad Media (1960). Llavors, fou becari de l’Escuela de Estudios Medievales i de l’Instituto Jerónimo Zurita del CSIC, i publicà el seu llibre, en dos volums, Francia, la Corona de Aragón y la frontera pirenaica. La lucha por el valle de Arán (siglos XIII-XIV) (1951; la seva tesi doctoral dirigida per Felip Mateu i Llopis). Des d’aleshores, ja en el món medieval, ja en el modern, sempre portà amb ell l’escenari dels Pirineus catalans, com ho palesen dos treballs que publicà el mateix any en dues revistes ben diferents: “El tratado de los Pirineos de 1659. Negociaciones subsiguientes acerca de la administración fronteriza”, en la castellana Hispania (núm. 42, 1951), i “La cuestión de los Pirineos a comienzos de la Edad Moderna. El intento imperialista de Gastón de Foix”, en la nova revista Estudios de Historia Moderna (núm. 1, 1951), avanç dels estudis modernistes peninsulars de Jaume Vicens i Vives. Tots dos articles obriren un nou cicle d’investigació i de docència. Ja havia connectat amb Vicens i Vives, el seu veritable mestre, essent-ne el primer col·laborador. Així, s’adscriví a la càtedra d’història moderna d’Espanya de la Universitat de Barcelona, primer com a ajudant de classes pràctiques (1951-52) i, després, com a professor adjunt (des del 1952). No fou pas una adscripció merament burocràtica, atès que era el deixeble més antic de Vicens i Vives i que es convertí en el destinatari de les mesures d’oposició que, políticament i acadèmicament, volien defenestrar Vicens i Vives, ben protegit des de la seva envejada fortalesa de la càtedra universitària.
Els anys cinquanta dibuixà el camí del primer historiador català veritablement modernista, del s. XVI i la primeria del XVII. Obres com Felip II i Catalunya (1956), o els seus treballs a l’entorn de l’expulsió dels moriscos, on hagué de centrar-se bàsicament al País Valencià, així ho testimonien, i palesen que s’havia incorporat totalment a la línia més moderna de la història vicentiana que, d’alguna manera, connectava amb l’esplendor d’aquells moments de la segona generació dels Annales de Fernand Braudel. La societat i l’economia, la cultura i la interpretació dels fets polítics ampliaven els estrets marges en els quals, durant anys, s’havia empantanat gran part de la historiografia peninsular, aquella que no mirava amb bons ulls al mateix Vicens i Vives. Reglà, la veritable víctima de l’oposició a Vicens, trobà molts entrebancs en les seves oposicions a la càtedra d’història moderna. A la fi, l’obtingué el 1958, però no a Barcelona, sinó a Santiago de Compostel·la. Així, la veritable escola de Vicens i Vives es trencà clamorosament i la seva mort, el 1960, semblà tancar el cercle dels signes més externs, no del desenvolupament de la seva genialitat.
No obstant això, Reglà no donà classes a Santiago de Compostel·la. Prengué possessió de la càtedra, però en l’ínterim sortí la de València i demanà el canvi; allà es consolidà definitivament. Els catorze anys d’estada li permeteren impulsar la seva pròpia escola, avançar –amb suggeriments, hipòtesis i tesis doctorals– la mateixa història valenciana, la qual rebé l’estímul d’un investigador i un mestre que abans d’arribar ja havia tocat temes tan valencians com el dels moriscos. A València, llibres seus com Aproximació a la història del País Valencià (1968), o la seva aportació al volum III de la Història del País Valencià (1975), es constituïren en aportacions clau per a tota una generació que ja tenia, amb Joan Fuster i la seva obra Nosaltres els valencians, el tret de sortida per a recuperar la idea d’un país que aviat entraria en la transició del franquisme a la democràcia. Conferències de primera magnitud el retornaren a Barcelona a l’estiu del 1971 quan es gestionava el seu trasllat a la Universitat Autònoma, el qual tingué lloc a la tardor del 1972. A la vegada, fou reconegut definitivament com l’historiador de primeríssima fila que era quan se li encarregà, en dues ocasions consecutives (estius del 1972 i 1973), la direcció dels cursos d’història moderna i contemporània d’Espanya a la Universidad Menéndez y Pelayo de Santander.
Semblava l’hora en què podria deixar València. No la deixava precisament en bolquers, com la trobà el 1958. Era ja una altra València, aquella en la qual fins i tot exercí el càrrec de degà de la Facultat de Filosofia i Lletres (1961-64), i on tota una escola seva era al front del Departament d’Història Moderna; deixebles seus s’han encarregat que les seves idees i el seu desenvolupament no s’hagin perdut per a les noves generacions. L’aportació de Reglà fou decisiva a València i allà, a més dels dos títols ja assenyalats, escriví gran part de la seva producció més important: les planes d’història moderna de la Introducción a la historia de España (1963) i l’assaig Comprendre el món. Reflexions d’un historiador (1967), publicat en castellà com Introducción a la historia (1970).
A Barcelona, s’esperava que Reglà fos el vaixell insígnia del modernisme català, però, a l’any de trobar-se a la ciutat, tot just elegit degà de la Facultat de Lletres de la UAB (al juny del 1973), morí el 27 de desembre d’aquell any, una setmana després de l’atemptat contra l’almirall Luis Carrero Blanco. Des que li fou detectada la malaltia (a l’agost del 1973), el pessimisme l’angoixava. Ell, que mai no havia estat un home d’acció política directa i ni tan sols pogué adscriure’s a l’Assemblea de Catalunya creada el 1971, tot i que no hi havia cap dubte de la seva ideologia catalanista, liberal i ben democràtica, començava a veure les coses poc clares. A l’Hospital de Sant Pau, on fou internat poc temps abans de retornar a casa sense cap esperança, s’assabentà del cop d’estat a Xile d’Augusto Pinochet; i les notícies d’Espanya tampoc no eren bones. Pel seu cap –i fins i tot hi ha dos capítols escrits que mai no foren publicats– passà la idea de fer una segona edició del llibre Comprendre el món, escrit en la cruïlla –malgrat tot optimista– del 1968, però que volia titular De comprendre el món a no entendre res. No ho pogué dur a terme i la seva mort, com la de Vicens i Vives tretze anys abans, deixà ben buit el món de la historiografia catalana de l’Alta Edat Moderna. Només des de fa una dècada s’han fet avenços importants que matisen bastant les seves obres més conegudes i impactants, que més han abordat els territoris dels PPCC –i el Principat estricte– al llarg dels s. XVI i XVII.
En aquest sentit, i deixant de banda la seva tesi doctoral (premi Menéndez y Pelayo del CSIC), destaquen algunes obres molt influents. En primer lloc, Felip II i Catalunya (1956), premi Aedos de Biografia (1955), reeditat, amb petits canvis, amb el títol Bandolers, pirates i hugonots (1969) a la Biblioteca Selecta, i traduït al castellà l’any 2000, en què el prologuista arribà a dir, pensant en el present i el futur, que la tesi principal d’aquest llibre és que la virada reaccionaria de Felip II no es feu el 1580, com s’admet generalment, sinó dotze anys abans, i precisament a causa dels fets de Catalunya, que succeïen rapidíssimament a l’alçament revolucionari dels Països Baixos del 1566. També afegí que encara que no pugui ésser acceptada de ple, aquesta tesi se’ns presenta com una magnífica hipòtesi de treball, que donarà un joc considerable i constituirà una aportació sensacional a la història de Felip II. La hipòtesi pot ser discutible, o avançada cronològicament, però no es pot negar que en les darreres generacions no ha donat joc. Cosa semblant ocorregué amb el Bandolerisme català. I: La Història (1962) i tota la llista de treballs sobre aquest tema seguits i matisats posteriorment; i amb els seus Estudios sobre los Moriscos (1974, 3a edició), premi Cerdà Reig de Lletres de la Diputació Provincial de València (1968), una sèrie d’investigacions continuades més tard al País Valencià.
La resta de la bibliografia és plena d’articles, pròlegs, comunicacions i ponències a congressos –sobretot, els de la Corona d’Aragó–, i participació en obres de síntesi que, de vegades, encapçalava Vicens i Vives, i d’altres, el mateix Reglà: Imperio, aristocracia y absolutismo, vol. III de la Historia Social y Económica de España y América (1957); el pròleg de la publicació en castellà de la Historia del Mundo Moderno de la Universitat de Cambridge (1970); Introducció a la Història de la Corona d’Aragó (1969), i Historia de Cataluña (1974), obra pòstuma.
Lectures
- d. a.: “Joan Reglà”, Destino, 1 894, 1974.
- d. a.: “Joan Reglà”, Presència, 323, 1974.
- d. a.: “Sobrequés i Reglà, vides paral·leles”, Revista de Girona, 164, 1994, p. 67-95.
- RIERA PAIRÓ, A.: Joan Reglà i Campistol, professor i historiador (1917-1973), Comissió d’Homenatge a Joan Reglà, Bàscara 1984.