Vida i obra
Des del plantejament que l’economia havia d’estar al servei de la societat, fou un dels principals impulsors de la producció intel·lectual sobre l’economia catalana. Però, sobretot, destacà per la seva visió pragmàtica i internacional, que permeten considerar-lo un dels millors economistes del s. XX a l’Estat espanyol. Format a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, entrà en contacte amb economistes com Vandellós, Tallada, Raventós, Vidal i Guardiola. Amplià la seva formació a la London School of Economics i a la Universitat de Munic. Començà a escriure sobre economia i política internacional l’any 1929, en les pàgines de L’Opinió. Més tard formà part, juntament amb alguns dels seus mestres, de l’equip de redacció de la revista Economia i Finances. L’any 1934 fou el primer professor ajudant de ciències econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, on ensenyà fins el 1939.
Un dels seus primers llibres fou el publicat amb Lluc Beltran sobre Els problemes de la banca catalana (1933), on analitzà la dificultat que representava, per a la Catalunya autònoma, la manca d’uns organismes financers adequats. Durant la guerra civil, col·laborà com a expert en qüestions monetàries a la Comissaria de Banca, Borsa i Estalvi. De la mateixa manera, intervingué en les converses de s’Agaró (convocades pel conseller Tarradellas per tal de discutir les conseqüències i les mesures que calia prendre a causa de les col·lectivitzacions), i participà en l’elaboració dels anomenats decrets de s’Agaró.
Durant la dècada de 1940-50 exercí d’advocat i assessor de diverses empreses privades. L’any 1948 guanyà una càtedra d’economia i hisenda pública a Santiago de Compostel·la. El 1952 no pogué aconseguir la plaça de catedràtic d’economia i hisenda a Barcelona, la qual cosa el portà a anar-se’n a Veneçuela, on fou professor a la Universitat de Caracas. Allí, Pere Grases, humanista català exiliat, li aconseguí la plaça de cap d’estudis del Banc Central.
L’any 1956 tornà a l’Estat espanyol i esdevingué secretari del Banco de España. Fou nomenat director del servei d’estudis del Banco (1956-65), quan el seu amic Mariano Sebastián, que ocupava el càrrec, morí. Contribuí a la modernització de la institució, i convertí la memòria anual en un estudi científic de l’evolució econòmica del país, que encara avui es pot considerar útil. Bons deixebles seus foren Antonio Sánchez Pedreño i Luis Ángel Rojo Duque, aquest darrer governador del Banco de España (1992-2000).
En tornar de l’exili, trobà una situació que ell mateix definí així: «Zero en reserves, zero en creixement i zero en idees.» I afirmà que «este país se va al carajo, pero su esquela no saldrà en el ABC». A partir d’aquell moment es posà a treballar en el disseny i la posada en pràctica del Pla d’Estabilització del 1959. En certs àmbits se’l considera l’autor intel·lectual de la liberalització econòmica que tingué lloc a Espanya després de l’any 1959. En concret, intervingué en el disseny de la política comercial i monetària espanyoles durant els anys cinquanta i seixanta, contribuint decisivament a liquidar l’autarquia econòmica. Sardà es beneficià de la projecció internacional que adquirí a Veneçuela, tractant amb el FMI i el BM.
Dins l’activitat acadèmica, se’l pot considerar el primer que incorporà les aportacions de Keynes a la universitat de la postguerra, tot i que sembla que li costà admetre la superioritat d’aquest sobre Ritterhausen. Una activitat acadèmica que, per altra banda, el dugué a impulsar, amb gran rigor intel·lectual, la creació de les facultats d’Econòmiques de Barcelona i Bellaterra. Pel que fa a aquesta darrera, Sardà fou el primer degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UAB entre els anys 1970 i 1973. Des del 1968 fins a la seva mort fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat que actualment té la càtedra Joan Sardà.
Fou un dels capdavanters en la difusió de la història bancària i monetària a l’Estat espanyol (vg. història econòmica), tal com posen de manifest alguns dels seus treballs més específics: La política monetaria y las fluctuaciones de la economía española en el siglo XIX (1948), El Banco de España (1971), La crisis monetaria internacional (1968) i Política fiscal, monetaria y mercado de capitales (1959). També és autor d’obres més generalistes: Una introducción a la economía (1950), Uniones aduaneras y uniones económicas (1953), Una nueva economía de mercado (1980) i Los nuevos economistas liberales (1980).
Bibliografia
- Martínez Vela, C.: Joan Sardà: economista, pròleg de Juan Valverde, AC, Madrid 2000.
- Ortega i Fernández, R. (ed.); Fuentes, E. (intr.): Sardà i Dexeus, Joan, Escritos 1948-1980, Banco de España, Madrid 1987.
- Serra i Ramoneda, A.: Joan Sardà i Dexeus, semblança biogràfica: confèrencia pronunciada davant el Ple per Antoni Serra i Ramoneda el dia 2 d’abril de 2001, IEC, Barcelona 2001.