Llicenciat en filosofia i lletres el 1922, ingressà en el Servei de Monuments i Museus (primer a la Diputació de Girona i, després, a la de Barcelona). Arribà a ser cap del Servei de Museus de la Generalitat al final de la guerra civil, càrrec des del qual contribuí a la protecció del patrimoni artístic. Fou catedràtic d’art a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, d’on es jubilà el 1967. Entre les seves obres, que arriben a la quarantena, destaquen: Les taules gòtiques de Castelló d’Empúries (1930), El arte popular en España (1948) –primer volum de la història de la cultura que edità Seix Barral–, Un siglo olvidado de pintura catalana (1951) i Una visita al Museo del Prado (1968). Col·laborà també en ambiciosos projectes editorials, com la Historia de España,de Ferran Soldevila, on feu d’assessor en qüestions d’art. Projectà una història artística de l’Empordà que deixà inconclusa. Fou un dels impulsors, ja el 1926, de la preservació legal del monestir de Sant Pere de Roda, al qual dedicà diversos estudis, entre els quals una monografia el 1948 i un extens article en els Annals del’Institut d’Estudis Empordanesos, el 1959.