Autor d’un dietari que cobreix el període 1365-1428. S’ha conservat en la còpia que en feu, cap al 1520, Antoni Vicenç, escrivà de l’Arxiu de Girona, en els folis 303-305 del lligall que conté tots els seus escrits. Es tracta d’un curiós noticiari de les calamitats i malastrugances esdevingudes a Catalunya durant la segona meitat del s. XIV i el primer quart del XV. Malgrat que molts dels fets descrits ja eren prou coneguts, Torralles els ressenya amb una precisió i uns detalls inèdits, propis d’un testimoni directe, cosa que els confereix un interès especial.
El protagonisme de l’obra correspon a la guerra. S’hi descriu la darrera fase del llarg contenciós que, a les dècades centrals del s. XIV, mantingué la corona catalanoaragonesa amb Castella, transsumpte ibèric de la guerra dels Cent Anys. Esmenta el pas per Catalunya de companyies franceses, contractades per Enric de Trastàmara, el 1366, i per l’infant Jaume de Mallorca, el 1374. Relata la campanya de Sicília de l’infant Martí, duc de Montblanc, el 1392, la guerra de Sardenya del 1409 i la invasió de Catalunya pel comte de Foix, arran de la mort sobtada de Joan I.
El dietarista s’interessà, però, per tota mena de sinistres. Quant als fets meteorològics, recollí les grans gelades del gener del 1365 i les tempestes estiuenques del 1374, que malmeteren una bona part de la collita. Pel que fa a les fams i les pestes, ofereix una descripció prou detallada tant de la crisi de subsistència que patí la corona catalanoaragonesa i els estats fronterers durant el bienni de 1374-75, com de l’epidèmia de glànola que el 1371 provocà una mortaldat d’infants al Principat. Més impressió li causaren encara, si s’ha de jutjar per l’espai que els dedica, els terratrèmols que el 1427 sembraren de runes i de morts la Garrotxa i les contrades circumdants; traça amb força precisió l’àrea devastada pel sisme del 15 de maig i n’estableix la quantia de les pèrdues humanes: 318 morts.
Malgrat que Joan Torralles, com a vigatà, degué viure de prop l’ascens i la caiguda de Bernat de Cabrera, només en cita el procés i l’execució. Molt succinta i descolorida és també la seva descripció dels assalts als calls del 1391, dels quals reté com a únic fet positiu, d’acord amb la mentalitat de l’època, la conversió forçada dels jueus al cristianisme. La concisió d’aquests episodis contrasta amb la minuciositat amb què reconstrueix la fuita, el 1403, de Benet XIII, amb l’ajut d’alguns clergues catalans, del palau pontifici, on romania assetjat pel poble d’Avinyó, i l’entrada que feu, sis anys després, a Barcelona.
El dietari de Joan Torralles ha estat publicat per E. Moliné i Brasés: “Noticiari català dels segles XIV y XV”, Butlletí de l’Ateneu Barcelonès, I, 1915-17, p. 211-220. No disposa encara d’una edició crítica i no ha suscitat tampoc gaire interès entre els experts en la historiografia i la història medievals de Catalunya.