La seva destinació, el 1738, com a militar a Menorca —sota sobirania britànica des del tractat d’Utrecht— donà com a fruit The History of the Island of Minorca, obra escrita en forma epistolar entre el 1740 i el 1742 i dedicada al coronel del regiment d’infanteria i major general de l’exèrcit britànic Richard Offarrel. Fou publicada a Londres el 1752, i se’n feu una segona edició el 1756, any en què també es publicà a Dublín. El 1754 es traduí a l’alemany (Deschreinbung der insel Minorca) i el 1769 al francès (Histoire naturelle et civile de l’isle de Minorque), i no fou fins el 1781 que es traduí al castellà amb el títol d’Historia civil y natural de la isla de Menorca. Amb tot, la traducció castellana de l’obra cal entendre-la en el context de la política internacional dels inicis de la dècada del 1780, en què la Corona borbònica, que declarà la guerra a una Gran Bretanya afeblida en el terreny colonial per la independència dels Estats Units d’Amèrica, intentà recuperar el penyal de Gibraltar (cedit també arran del tractat d’Utrecht). Un cop fallit l’intent del 1780, Menorca esdevingué el punt de mira de les ambicions annexionistes espanyoles. D’altra banda, la traducció al castellà de José Antonio Lasierra —a partir de l’edició francesa del 1769— contenia errades notables, com ara traduir el nom de l’autor per Jorge i atribuir-li el càrrec de governador de l’illa; aquesta traducció fou criticada per Antoni Roig en Reflexiones crítico-apologéticas sobre algunos escritos relativos a la isla de Menorca y a sus naturales (~1790). També és interessant copsar quina percepció de l’obra i de l’autor tenia el traductor quan en la presentació assenyala que «se ha tenido por conveniente añadir algunas otras notas para la mejor inteligencia de los pasages de la Historia, y suprimir varias cláusulas, y aun párrafos enteros en donde el Autor dexó correr la pluma con menos moderación de la que debía al honor de la Nacion Española, y al Estado Eclesiástico de Menorca; pues además de ser inconducentes al objeto de su Historia, son odiosas algunas comparaciones, y críticas». A més, l’obra d’Armstrong és una mostra de l’interès que l’illa despertà en diversos erudits europeus del s. XVIII, a causa de la seva situació estratègica a la Mediterrània. En qualsevol cas, sobresurt per damunt del conjunt d’obres pel que fa a intencionalitat i continguts, i sovint ha estat considerada la primera història de Menorca, ja que les anteriors que s’hi referien eren d’un àmbit més ampli, balear sobretot. Malgrat tot, cal situar correctament el seu abast en el terreny historiogràfic ja que, de les 18 cartes, només la vuitena parla de manera estricta de la història menorquina, cronològicament des dels cartaginesos fins al tractat d’Utrecht, mentre que la setzena aborda el tema de l’arqueologia. Pel que fa al sentit de l’obra, el mateix autor explica en la primera carta que es proposa «describir las poblaciones y puertos; indagar en la historia, antigüedades y estado actual del país; tomar nota del carácter y costumbres del pueblo; observar sus métodos de agricultura, comercio e industria; y últimamente para daros una idea de la historia natural de la Isla». En l’apartat històric de The History of the Island of Minorca, l’autor afirma que consultà les obres de Joan Dameto, Vicenç Mut i Juan de Mariana i que no el satisferen per a l’obra que es proposava escriure ja que, en general, li oferien poca informació concreta de Menorca. Així, comença assenyalant que la finalitat de la història és explicar la veritat quan intenta establir els orígens de la civilització a Menorca, terreny en què, criticant les autoritats en la matèria, afirma que falta llum entre tanta obscuritat. Narra la conquesta catalana de Menorca i l’annexió britànica, que, seguint la lògica militar, assenyala que «fue una adquisición muy valiosa en todos sentidos, especialmente por su excelente puerto; que inmediatamente vino a ser escala obligada de la escuadra inglesa del Mediterráneo». D’altra banda, l’apartat que dedica a les antiguitats menorquines forma part, d’acord amb Joan Carles de Nicolás, del corrent prearqueològic «segons el qual qualsevol cosa antiga havia de pertànyer a algun període, a algun poble històric que tingués una clara denominació». En aquesta línia, l’autor divideix les restes arqueològiques en tres grups: en el primer, «los restos de los tiempos primitivos»; en el segon, aquelles amb «evidentes vestigios romanos», i, finalment, «las atribuidas a los moros». Pel que fa al primer grup, dedica esforços a esbrinar i establir la funcionalitat de les taules, que considera altars de sacrifici, i dels talaiots, destinats a l’activitat funerària i també com a sistema de guaita i defensa. A més, atribueix als celtes la construcció dels monuments a partir de la història comparada, cosa que el porta a concloure que «no tengo ninguna duda que los nuestros son originarios de la misma nación», la qual construí els que hi ha a «las montañas de Escocia, en Irlanda y en la isla de Anglesey». El més interessant pel que fa a les restes romanes i àrabs és la transcripció d’algunes de les inscripcions, que Joan Ramis corregí en Inscripciones romanas de Menorca (1817). Finalment, cal destacar el retrat (en la carta quinzena) dels menorquins de l’època; l’obra, en aquest àmbit, connecta amb un afany d’establir les coordenades antropològiques de la cultura i la societat menorquines des dels paràmetres del model etnocèntric anglès de l’autor. Són remarcables els gravats que conté el llibre i, sobretot, el mapa de l’illa, que fou qualificat sovint de notable per autors ulteriors i es considerà gairebé indiscutible. La seva influència i el ressò posteriors foren deguts, bàsicament, a Antoni Roig, Joan Ramis i Antoni Ramis, que veieren The history of the Island of Minorca com una obra de referència pel fet de ser la primera sobre la història de Menorca. La portada de la segona edició anglesa il·lustra la contraportada de l’edició castellana a Edicions Nura (Ciutadella 1990), que conté dades molt interessants pel que fa al seguiment de les traduccions i edicions. D’altra banda, la traducció espanyola del 1781 fou publicada en facsímil per Librerías París-Valencia (València 1996) amb un pròleg interessant del seu traductor, José Antonio Lasierra.
Lectures
- CASASNOVAS, M.À.: “L’illa historiada. Notes sobre la historiografia menorquina clàssica (1790-1910)”, Randa, 45, Barcelona 2000, p. 31-52.
- COTRINA, J.: “La Historia de Armstrong juzgada en el siglo XVIII”, Revista de Menorca, 1929, p. 35-40.
- —.“Bibliografía. Historia de la isla de Menorca por John Armstrong (Versión española de Juan J. Vidal Mir y Sebastián Sapiña)”, Revista de Menorca, 1930, p. 220-222.
- HERNÀNDEZ SANZ, F.: “Apuntes de historiografía menorquina”, Revista de Menorca, 1908, p. 341-362, 369-399.
- NICOLÁS, J.C. DE: “L’arqueologia en les històries de Menorca”, Revista de Menorca,1989.