Membre d’una humil família de jornalers, obtingué de manera brillant la llicenciatura en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona el 1889, gràcies a l’esforç intel·lectual i a les beques i els premis econòmics rebuts durant els anys d’estudiant. Ja amb el grau de doctor, guanyà per oposició la càtedra de llengua grega de la Universitat de Granada el 1891 i, vuit anys després, una plaça homònima a la Universidad Central de Madrid. Fou degà de la Facultat de Filosofia i Lletres d’aquesta darrera universitat i no se’n mogué fins que se li manifestà una arterioesclerosi, malaltia que el dugué a la mort a seixanta-vuit anys. La publicació dels seus estudis i traduccions en monografies i revistes especialitzades el convertiren en un intel·lectual de prestigi en el món cultural espanyol d’aleshores i l’especialista més reconegut en llengua i literatura sànscrites: tenia la comanda d’Isabel la Catòlica des del 1889. Fou elegit membre de la Real Academia Española el 1909 i de la d’Historia el 1925, també fou conseller d’Instrucció Pública i arribà a posseir un nombre considerable de distincions i càrrecs honorífics, tant de l’Estat espanyol com de l’Amèrica del Sud. Com a orientalista traduí del sànscrit al castellà el recull de contes i faules Hitopadeza ó provechosa enseñanza (1895), un episodi del Mahabharata titulat Bhagavad Gita o Poema sagrado (1896), la col·lecció de relats Panchatantra (1908) i el tractat Manava-Dharma-Zäsrtra, o Libro de las leyes de Manu (1912), a més d’altres obres menors. Entre el 1911 i el 1921, traduí al castellà les set tragèdies de Sòfocles, i feu una acurada edició del text àrab Calila y Dimna (1915). Interessat per aquestes llengües però des d’una perspectiva i un propòsit diferents, publicà els estudis geograficohistòrics La geografía de la Península Ibérica en los textos de los escritores griegos y latinos (1912), La geografía de la Península Ibérica en los escritores árabes (1921) i La geografía de la Península Ibérica en los escritores cristianos desde San Isidoro hasta el siglo XIX (1923), trilogia en què transcriu textos dels geògrafs d’aquests àmbits culturals. Quant a la lingüística espanyola, els seus treballs més destacats són: Estudio elemental de gramática histórica de la lengua castellana (1902) i la direcció del Diccionario de la lengua española (1917), ambdues obres d’èxit immediat i amb nombroses edicions. També publicà un Diccionario de la lengua achagua, idioma parlat en alguns indrets de l’Amèrica del Sud. Una part considerable dels seus estudis i traduccions aparegueren per primera vegada en revistes com Boletín de la Real Academia Española, Boletín de la Real Academia de Historia, Boletín de la Universidad de Madrid o Investigación y Progreso, i també en actes de congressos i homenatges. Deixà inèdites una història de la literatura llatina i una gramàtica de la llengua grega, aquesta última completada i editada pel seu fill Bernat Alemany el 1841.
Lectures
- AÑÓN, V.: 101 Hijos ilustres del Reino Valenciano, vol. II, València 1973, p. 55.
- GASCÓN, V.: Prohombres valencianos en los últimos cien años 1878-1978, Caja de Ahorros de Valencia, 1978, p. 34-36.
- MARTÍNEZ CAMARÓ, M.: Don José Alemany y Bolufer. Ensayo Bio-bibliográfico, Cosmos, València 1968.