Vida i obra
Obtingué la llicenciatura en filosofia i lletres a la Universitat de Madrid el 1899 i, un any després, realitzà els exercicis a fi d’obtenir el grau de doctor davant d’un tribunal format per Sales i Ferré i Amador de los Ríos. La seva tesi es titula Estado de la sociedad española en tiempos de Felipe IV. Ingressà en l’Escola Normal Superior de Mestres de Madrid i en el curs 1900-01 obtingué el Certificat d’Aptitud Pedagògica. El 1906 aconseguí la càtedra d’història universal antiga i medieval de la Universitat de València, i l’any següent, s’hi incorporà i també es feu càrrec de la càtedra d’història antiga i medieval d’Espanya, vacant per la mort de José Villó Ruiz. A més de la docència universitària, entre el 1907 i el 1914 donà classes d’història d’Espanya a l’Institut per a l’Ensenyança de la Dona, creat el 1888 per la Societat d’Amics del País sobre la base de l’antiga Escola de Comerç femenina, segons l’ideari de la Institución Libre de Enseñanza. Deleito rebé a Madrid, en els seus temps d’estudiant, la influència de la Institución Libre de Enseñanza i pertanyé al grup d’admiradors i deixebles de Giner de los Ríos. En el terreny dels estudis històrics fou deixeble de Manuel Sales i Ferré i de Rafael Altamira, amb aquest darrer mantingué una relació molt estreta. Entre el 1909 i el 1911 formà part activa del seminari d’història del Centro de Estudios Históricos que dirigí Altamira, que també orientà la investigació que Deleito emprengué llavors en arxius i biblioteques espanyols. El 1914 obtingué un pensionat de la Junta para Ampliación de Estudios per a prosseguir la seva formació a França, Bèlgica i Suïssa i investigar sobre l’emigració espanyola en temps de Ferran VII. Conegué Henri Berr i entrà en contacte amb el grup que edità la Revue de Synthèse Historique. El pensionat quedà interromput per la Primera Guerra Mundial i reprès el 1925. L’any següent fou nomenat membre de la Secció de Síntesi Històrica del Centre International de Synthèse de París. El 1930 es convertí en el primer historiador espanyol que publicà un article en la revista d’Henri Berr. El 1932 i el 1933 aconseguí una beca per anar a França i a Itàlia. En plena Guerra Civil Espanyola, l’any 1937, participà en la creació del Centre d’Estudis Històrics del País Valencià a la UV, de la Junta Permanent del qual formà part fins al 1939. Acabada la contesa, Deleito, que no havia format part de cap partit polític, sofrí un expedient de depuració acusat de les següents “faltes greus”: identificar-se plenament amb l’esperit de la Institución Libre de Enseñanza, posar de manifest una ideologia anticatòlica i antinacional en les seves explicacions de càtedra, publicar en plena guerra civil articles en el diari esquerrà El Mercantil Valenciano, censurar els religiosos que prengueren part en les eleccions del 1936, i també el feixisme italià. El tribunal que el jutjà li imposà com a sanció la jubilació forçosa. Rehabilitat més tard amb la meitat del sou de catedràtic, gràcies a les gestions del seu amic el marquès de Lozoya i a la intervenció del ministre d’Educació Ibáñez Martín, pogué finalment traslladar-se a Madrid i jubilar-se el 1949, on morí anys més tard.
L’obra de Deleito és molt abundant. Escriví gran quantitat d’articles sobre temes molt diversos en nombrosos periòdics, tant de Madrid com de València, i fou responsable de la secció d’història de la revista La Lectura. Revista de Ciencias y de Artes. Inicià una investigació en els arxius sobre l’època de Ferran VII que donà origen a l’article “Fernando VII a Valencia el año 1814. Agasajos de la ciudad. Preparativos para un golpe de Estado”, publicat el 1911, en el tom VII dels Anales de la Junta de Ampliación de Estudios. A aquest text en seguiren dos més sobre el mateix període, amb motiu del discurs inaugural de la Secció de Ciències Històriques del congrés de Bilbao del 1919 i del congrés de Porto del 1921, amb els títols següents: “La emigración política en España durante el reinado de Fernando VII” i “La vuelta de los afrancesados”. El 1915 publicà el llibre El aislamiento de España en el pasado y en el presente i, un any després, fou el responsable de l’adaptació de la Historia universal de Lavisse i de les addicions que conté l’edició espanyola del famós manual de l’historiador francès; aquesta obra fou declarada de mèrit per la Real Academia de la Historia i reeditada el 1927 i el 1935. El treball més interessant publicat fins llavors és, sens dubte, la lliçó inaugural del curs 1918-19 a la UV titulat “La enseñanza de la Historia en la Universidad española y su reforma posible”. El discurs donà origen també a dos articles apareguts en la revista La Lectura, el 1919 i el 1920: “La investigación erudita y la síntesis histórica” i “La enseñanza de la historia”. La lliçó inaugural del curs 1918-19 és un magnífic testimoni de la lamentable situació en què es trobaven els estudis històrics a l’Estat espanyol, en comparació del desenvolupament universitari aconseguit en altres parts d’Europa, en especial a Alemanya i a França. L’autor tenia coneixement dels avenços en la ciència històrica que comportà l’adopció del nou enfocament sociològic i la novetat que representà la síntesi històrica d’Henri Berr, enfront d’una història limitada a una erudició sense vocació de ciència explicativa. Al mateix temps, reflexiona sobre els problemes que planteja l’ensenyança de la història d’una manera que encara avui resulta molt útil. El 1925 aquest discurs fou elogiat a la Revue de Synthèse Historique per part d’André D. Tolédano, que destacà les afinitats de les idees exposades per l’autor amb les teories de la síntesi històrica. El 1930 el mateix Deleito publicà en la revista d’Henri Berr un article titulat “Quelque donnés sur l’historiographie en Espagne de 1900 a 1930 du point de vue de la synthèse”. El 1934 col·laborà en el tom V de la Historia Universal de l’Institut Gallach i, durant aquesta dècada, en la traducció al castellà d’alguns dels primers volums de L’Évolution de l’Humanité, dirigida per Henri Berr, que abans de la guerra començà a publicar l’Editorial Cervantes de Barcelona. Abans del 1939 escriví sobre l’època que havia estat objecte de la seva tesi en els llibres El declinar de la monarquía absoluta (1928) i El rey se divierte (recuerdos de hace tres siglos) (1935), però fou en plena dictadura de Franco quan l’autor cultivà principalment la història narrativa amb finalitats divulgatives o d’entreteniment ( Sólo Madrid es Corte; También se divierte el pueblo; La mujer, la casa y la moda en la España del rey poeta; La mala vida en la España del Felipe IV, i La vida religiosa española bajo el cuarto Felipe).
Lectures
- BALDÓ LACOMBA, M.: “La Facultat de Filosofia i Lletres de València, 1857-1977”, Saitabi. Revista de la Facultat de Geografia i Història, 47, València 1997, p. 21-87.
- GALLARDO FERNÁNDEZ, M.I.: Un krauso-institucionista de última hora: José Deleito y Piñuela. Vida, obra y pensamiento, UV, Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, 2 vol., 1989 [tesi doctoral inèdita dirigida pel Dr. León Esteban Mateo].
- RUIZ TORRES, P.: “La Historia en la Universidad de Valencia (1845-1939)”, a Discursos sobre la historia. Lecciones de apertura de curso en la Universidad de Valencia (1870-1937), Publicacions de la Universitat de València, Patronat Cinc Segles, València 2000.