Vida i obra
L’any 1957 es llicencià en medicina a la Universitat de València, on es doctorà amb premi extraordinari el 1960. Ha desenvolupat tota la seva carrera en aquesta universitat, primer com a professor encarregat de curs i professor adjunt, i des del 1969 fins a la seva jubilació, el 1998, com a catedràtic d’història de la medicina, primer, i d’història de la ciència a partir de la LRU.
Inicià la seva formació com a especialista en història de la medicina a l’Institut d’Història de la Medicina de Munic, per suggeriment del seu mestre Pedro Laín y Entralgo. El mateix Laín li proposà com a tema d’investigació l’estudi dels orígens històrics del concepte de neurosi. El director de l’Institut de Munic era Werner Leibbrand, un antic psiquiatre que preparava una història de la psiquiatria i la psicopatologia a Occident, integrant les idees filosòfiques i antropològiques, les creences religioses i les condicions socials. De Munic, López Piñero passà a l’Institut d’Història de la Medicina de Bonn, dirigit per Johannes Steudel, format a Leipzig de la mà de Walter von Brunn. Fou a la Universitat de Leipzig on, vers el 1905, s’institucionalitzà la història de la medicina com a disciplina mèdica, gràcies sobretot a la labor de Karl Sudhoff. Aquest seguí els cànons de l’historicisme, associà mètodes filològics amb tècniques biobibliogràfiques i d’investigació d’arxiu, al mateix temps que avaluà el caràcter científic, o no, de la medicina segons el paradigma de les ciències fisicomatemàtiques. El 1925, Henri Sigerist succeí Sudhoff com a director de l’Institut de Leipzig, i assumí i renovà els plantejaments del seu antecessor, incorporant tant perspectives i orientacions procedents de la història de la cultura (Burckhard, principalment) i de l’art (Heinrich Wölfflin), com de l’escola alemanya de sociologia del coneixement i dels corrents socialistes i marxistes.
A la dècada del 1960, entrà en contacte amb Erwin Ackernecht, sota la direcció del qual treballà a l’Institut d’Història de la Medicina de la Universitat de Zuric. Ackernecht havia realitzat el doctorat amb Sigerist a Leipzig, i també estudià etnologia a París; estudis que prosseguí als Estats Units, realitzant investigacions sobre les medicines primitives. Posteriorment s’orientà cap a la història social de les malalties i cap al que ell mateix caracteritzà com hospital medicine i laboratory medicine del s. xix. Segons el mateix López Piñero, Ackernecht fou l’autor que més l’influí, després de Laín Entralgo.
La coincidència d’alguns dels protagonistes de la renovació historiogràfica espanyola a la UV, en especial els deixebles de Vicens, l’ajudaren a familiaritzar-se amb les idees i les propostes de l’escola dels Annales i del programa d’histoire intégral o història total plantejat inicialment per Henri Berr, i que López Piñero ha enarborat com un dels objectius primordials de la seva tasca com a historiador. També l’influí l’obra de J.A. Maravall, especialment per a les seves anàlisis de l’activitat científica en relació amb la construcció de l’Estat modern. A tot això cal sumar el seu interès per l’obra del destacat sociòleg de la ciència americà Robert K. Merton, i altres sociòlegs d’orientació funcionalista.
Fins a la dècada del 1980, la seva tasca historiogràfica s’articulà principalment sobre quatre temes: la història de les neurociències; la interacció entre ciència mèdica i societat a l’Espanya del s. XIX; la història dels sabers mèdics amb especial atenció vers les idees morfològiques en la història de l’Espanya moderna i contemporània, i la història social de la ciència a l’Espanya moderna.
Els seus diversos treballs dedicats a la història de les neurociències es poden enquadrar en la tradició de la història conceptual o de les idees, molt ben representada pels seus mestres Laín y Entralgo i W. Leibrand. A aquest tema i a aquesta tradició corresponen obres d’especial relleu com la tesi de doctorat: Orígenes históricos del concepto de neurosis, que reelaborà per a la versió anglesa (1983), sense modificar-ne l’orientació historiogràfica, i que fou traduïda per Germán E. Berrios, un dels màxims renovadors de la història de la psiquiatria. També destaca el llibre realitzat en col·laboració amb J.M. Morales Meseguer: Neurosis y psicoterapia. Un estudio histórico (1970) i John Hughlings Jackson (1835-1911). Evolucionisme y neurología (1973), on traçà magistralment els orígens i l’evolució del pensament de Jackson, així com la seva influència en el desenvolupament de la neurologia anglesa i mundial.
La temàtica sobre medicina i societat a l’Espanya del sxix ha estat un dels programes més ambiciosos, no solament per les seves aportacions personals, sinó perquè ha estat l’espai de trobada d’una àmplia escola que, per mitjà de tesis doctorals i treballs d’investigació, ha aconseguit oferir una imatge bastant completa de l’època analitzada.
El seu projecte fou realment innovador en el panorama historiogràfic hispà i es materialitzà molt bé en l’obra prologada per Laín i realitzada en col·laboració amb Ll. Garcia i Ballester i P. Faus: Medicina y sociedad en la España del siglo XIX(1964), on el model d’anàlisi per a la medicina noucentista partí de quatre criteris: importància concedida als sabers mèdics bàsics; existència d’autèntiques institucions; funcionament normal de la comunicació científica amb l’estranger, i aprofitament, per la societat, dels recursos del saber mèdic. En aquest projecte general d’estudi de la medicina i la societat a l’Espanya del s. XIX, que fou enriquit en incloure l’estudi del naixement de les especialitats mèdiques, López Piñero investigà també sobre el desenvolupament dels sabers i les pràctiques morfològiques. Totes aquestes recerques constitueixen un llarg estudi diacrònic des del Renaixement fins a l’escola de Cajal.
Els temes de què s’ha ocupat amb major continuïtat han estat els relatius a la medicina i la ciència a l’Espanya moderna i contemporània, on ha intentat conjugar l’anàlisi de les idees amb la consideració de la ciència com a activitat social. Durant la dècada del 1960 i el 1970, fou un dels principals impulsors de la important renovació historiogràfica esdevinguda a Espanya, tant en els estudis sobre el passat mèdic, com en el científic en general. També ha estat figura clau en la consecució d’un espai per a la història de la ciència com a disciplina acadèmica.
Sobre la qüestió general del paper de la ciència en la història hispànica, adoptà l’actitud d’aplicar tot el rigor de la història de la ciència com a disciplina en plena expansió, i plenament conscient de les seves tasques i els objectius propis; es proposà la reconstrucció de l’activitat científica, les seves circumstàncies i avatars, i el seu paper en la “història integral” d’Espanya. Aquest programa d’investigació s’anà configurant al voltant de quatre grans aspectes: l’organització de l’activitat científica, la posició social dels cultivadors de la ciència, la producció i el consum de la informació científica i el contingut dels sabers científics.
L’obra en què millor es materialitzà aquest ambiciós programa fou el llibre Ciencia y técnica en la sociedad española de los siglos XVI y XVII (1979), on tractà tots els aspectes mencionats, encara que de manera molt diferent per a cadascun dels dos períodes, ja que si al s. xvi Espanya participà activament en els corrents científics renaixentistes, intervingué molt escassament en les realitzacions i els avenços de la ciència europea del s. xvii, la qual fou introduïda a través d’un llarg i complex procés d’aculturació.
Tot i que ha aprofundit la figura i l’obra de grans personatges com ara Francisco Valles i Ramón y Cajal, la seva consideració de la ciència com una activitat social l’ha portat a treballar amb un ampli repertori de fonts i a no privilegiar, en principi, cap font sobre una altra. Aquesta actitud l’empenyé a elaborar repertoris de fonts i biobibliogràfics: Diccionario histórico de la ciencia moderna en España (1983), codirigit amb Thomas F. Glick i dos dels seus col·laboradors més estrets, no metges: Eugenio Portela i Víctor Navarro. Aquesta obra, realitzada per un ampli conjunt d’especialistes de diverses nacionalitats, assumí críticament la historiografia tradicional, i incorporà els resultats de la nova historiografia. Ha dirigit, també, l’edició de repertoris d’impresos científics del s. XVI, i de medicina de totes les èpoques, labor que han prosseguit i ampliat a altres disciplines els seus deixebles i col·laboradors.
Des del final dels anys vuitanta, ha orientat els seus esforços investigadors sobretot vers la història de la botànica. En aquest sentit, els seus programes d’investigació s’han dedicat a reconstruir les aportacions dels metges i naturalistes espanyols al coneixement de la naturalesa americana, i a estudiar la difusió europea d’aquests coneixements.
Lectures
- GARCIA I BALLESTER, LL.: José María López Piñero: Laudatio académica, UV, 1998.
- GLICK, T.F.: “López Piñero y Robert Merton: Ciencia, técnica, motivación, decadencia”, SÁNCHEZ RON (comp.): En torno a ciencia y técnica en la sociedad española de los siglos XVI y XVII (monogràfic d’Arbor, 604-605, tom CLIII) (1996), p. 57-69.