Vida i obra
Llicenciat amb grau en dret civil i canònic (1864), el 1866 impartí l’assignatura d’història universal a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Madrid. L’any següent es doctorà en aquesta mateixa universitat amb un treball titulat Juicio crítico sobre el reinado de San Fernando i també fou nomenat catedràtic supernumerari de la Facultat de Filosofia i Lletres de València, poc abans que esclatés la “primera qüestió universitària”. Durant el Sexenni Democràtic, s’identificà plenament amb l’opció política que representava el republicanisme de Castelar i arribà a ser regidor i diputat provincial. El 1875, després de la restauració de la monarquia borbònica, una nova circular del marquès d’Orovio, ministre ara del gabinet de Cánovas, provocà la “segona qüestió universitària”. La renúncia de Castelar a la càtedra d’història de la Universitat Central originà una carta de protesta davant del ministeri firmada per cinc catedràtics universitaris d’història, un dels quals era Villó, l’únic que impartia llavors aquesta matèria a la Universitat de València. A diferència de Francisco Giner de los Ríos i altres destacats professors krausistes, que abandonaren la universitat i crearen la Institución Libre de Enseñanza, Villó romangué en la seva càtedra. Fins al principi de la dècada del 1880 impartí les assignatures d’història a la Facultat de Filosofia i Lletres, amb vista principalment al preparatori de la carrera de dret. A l’Ateneu de València pronuncià el discurs d’obertura del curs 1879-80. El 1883 la Facultat de Filosofia i Lletres de València fou suprimida i Villó fou traslladat al cos de professors de la Facultat de Dret, fins que el 1896, restaurada de nou, en fou nomenat degà i seguí al capdavant del preparatori dels futurs advocats. Dos alumnes seus, José Martínez Ruiz Azorín i Rafael Altamira, el recordaren més tard com el bondadós i entranyable professor que els havia fet classes d’història a la Facultat de Dret de València. El 1902, en plena commemoració del quart centenari de la fundació de la UV, Villó tornà a pronunciar la lliçó d’inauguració del curs, i pocs anys després morí (1907).
Quant a la seva obra, Villó no publicà cap investigació històrica fora de l’esmentat Juicio..., discurs de doctorat editat el 1867. Aquest treball mostra l’atracció preferent per l’Edat Mitjana que sentí la historiografia romàntica també a l’Estat espanyol. Més tard, exposà les seves idees sobre la història en tres conferències, dues de pronunciades amb motiu de la inauguració del curs a la UV (1870 i 1902) i la tercera a l’Ateneu (1879). La primera començava amb una il·lustració històrica de l’idealisme humanista de Sanz del Río i els partidaris de les idees de Krause, en què la humanitat es converteix en subjecte d’un procés harmònic d’avenç constant en la direcció del progrés d’acord amb un pla previst per la natura. La resta del discurs és una defensa a ultrança de l’autonomia universitària, de la professionalització de l’ensenyança en la dita institució i en favor d’alliberar-la de “l’opressora tutela de l’Estat”. Les altres dues es dedicaven a desqualificar tant el positivisme com la sociologia, a defensar el restabliment de l’assignatura de filosofia de la història, suprimida a les facultats de filosofia i lletres, i a mantenir una concepció krausista, incapaç de desprendre’s del vell enfocament metafísic idealista i d’entendre els plantejaments filosòfics del positivisme, així com les propostes metodològiques de les noves ciències socials.
Lectures
- PESET, M.; MANCEBO, M.F.: Historia de las universidades valencianas, vol. I, Instituto Juan Gil Albert, Alacant 1993.
- RUIZ TORRES, P.: “La Historia en la Universidad de Valencia (1845-1939)”, Discursos sobre la Historia. Lecciones de apertura de curso en la Universidad de Valencia (1870-1937), Publicacions de la Universitat de València – Patronat Cinc Segles, València 2000.