Vida i obra
Fou doctor en dret i catedràtic d’universitat. Des del 1955 fins a la seva mort fou professor d’història del pensament polític i social a la Universidad Complutense de Madrid. Membre de la Real Academia de la Historia, dirigí Cuadernos Hispano-Americanos i col·laborà en Cruz y Raya, Revista de Occidente, El Sol, Asclepio i diverses publicacions estrangeres. És conegut, principalment, pel seu estudi de la cultura espanyola renaixentista i barroca, que ell caracteritzà àmpliament. Tot i ser, per la seva formació, un especialista en teoria política, els paràmetres del seu treball tendiren a centrar-se en la monarquia hispànica dels Habsburg i dels Borbó al s. XVIII. En El concepto de España en la edad media (1955) presentà algunes reflexions interessants sobre els inicis de la història política de Catalunya. Així, quan els carolingis feren dependre Catalunya de la diòcesi de Narbona, la jerarquia catalana reaccionà adversament, perquè considerava la seva terra integrant de la Tarraconense romana. No obstant això, la regió de Narbona tenia un caràcter marcadament hispà a causa de l’assentament, en el seu territori, d’hispani fugitius dels musulmans, alguns procedents d’Al-Andalus i, d’altres, de la propera Catalunya. Tot i això, la denominació d’hispani s’explica, en realitat, perquè la Septimània es considerava una part d’Hispània, atès que en el moment de la invasió musulmana era una de les províncies del regne visigòtic hispà. Més endavant, el concepte d’Espanya s’estengué més enllà dels Pirineus a l’inici del s. xii, gràcies a l’acció política dels prínceps catalans i d’altres governants. El nom polític i geogràfic de Marca Hispànica no fou un terme general aplicat a tot Catalunya, sinó, més aviat, a llocs particulars amb castells situats a la frontera. Així, marca presentaria una utilització anàloga a les formes castellanes extremo o extremadura.
En un important estudi dedicat a Pere Albert (“El régimen político territorial en la obra de Pere Albert”, Études présentées à la Commission Internationale pour l’Histoire des Assemblées d’États, 29, 1961), Maravall analitzà el procés per mitjà del qual, al s. XIII, el poder reial començà a ser teoritzat sobre la base de l’obligació feudal que cadascú tenia de defensar la seva terra. Així, conceptualitzà la guerra com una activitat pública, corporativa, que a la llarga permeté l’ascens de les monarquies nacionals, però que, al mateix temps, seguint Max Weber, contribuí a l’impuls democràtic. Per a Maravall, el pensament d’Albert significà el pas de la teoria política feudal a la corporativa, una transició entorn de la qual proposà una reconceptualització important de la teoria política feudal, com s’observa, particularment, en el seu estudi sobre la legislació d’Alfons X de Castella (“Del régimen feudal al régimen corporativo en el pensamiento de Alfonso X”, 1968).
Amb referència a la història de la seva terra natal, treballà sobre el pensament polític de Gregori Maians i Siscar, que contenia una crítica de la cultura política espanyola del seu temps similar a la de la resta de figures de la Il·lustració espanyola, com José del Campillo, Benito J. Feijoo o Melchor R. de Macanaz, la generació de pensadors reformistes nascuda entre el 1651 i el 1719 (“G. Mayans y la formación del pensamiento político de la Ilustración”, Mayans y la Ilustración,1982). En aquest article rebutjà el retrat tradicionalista de Maians, afirmant que representà «una vía de reforma que entraña una transformación de la misma religión: una reforma aplicando la crítica racional, el estudio científico del dato, del documento –por ejemplo, empleando el cálculo de los eclipses– y de esa manera se llegará a repristinar, a purificar los contenidos que circulan vulgarmente de la religión», i obrí, així, una línia de pensament que situà aquest erudit en el context dels inicis de la Il·lustració valenciana, al costat de Tomàs V. Tosca i Mascó, els treballs del qual el mateix Maians promogué, i d’Andreu Piquer i Arrufat.
És autor de nombroses obres d’interpretació històrica, com la seva tesi de doctorat Teoría del estado en España durante el siglo XVIII (1944); Teoría del saber histórico (1958); Carlos V y el pensamiento político del Renacimiento (1960); Las comunidades de Castilla, una primera revolución moderna (1963); Los factores de la idea de progreso en el Renacimiento español (1963), discurs d’ingrés a la RAH, contestat per Miquel Batllori; Estado moderno y mentalidad social (1972); La oposición política bajo los Austrias (1972) i Teatro y literatura en la sociedad barroca (1972). Alguns dels seus articles més transcendents han estat recopilats en l’obra Estudios de historia del pensamiento español. Serie primera: Edad media (1983).
Lectures
- d. a.: Homenaje a José Antonio Maravall, 1911-1986, Consell Valencià de Cultura, València 1988.
- DOMÈNECH, A.: “Entrevista a José Antonio Maravall”, Historia 16, 54, 1980, p. 109-114.
- IGLESIAS, M.C.: “José Antonio Maravall y la historia del pensamiento político”, a BENITO RUANO, E. (ed.): Catedráticos en la Academia. Académicos en la Universidad, Fundación Central/Hispano-Universidad Complutense de Madrid, 1994, p. 285-313.
- LÓPEZ, F.: “José Antonio Maravall 1911-1986”, Bulletin Hispanique, 90, 1988, p. 461-473.