Vida i obra
De família obrera, feu els estudis a l’Escolania de Montserrat i a l’Acadèmia Ramon Llull. Aviat s’afilià a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Combaté amb l’exèrcit de la República en la “quinta del biberó” i fou ferit de gravetat. L’any 1942 entrà a la Universitat de Barcelona, on promogué el Front Universitari de Resistència Catalana, el Front Universitari de Catalunya (1944-47), que presidí, i els Grups Nacionals de Resistència (GNR). Col·laborà en la fundació de l’editorial clandestina Edicions de la Negra Nit (1945-46) i en l’organització cultural clandestina Miramar. L’any 1949 fundà la circular montserratina Germinabit, que deu anys després, en fusionar-se amb una altra revista montserratina que duia el nom de Serra d’Or, donà lloc a la revista que conservà aquesta capçalera i que encara es publica. Fou una de les ànimes barcelonines, juntament amb Albert Manent, de les Edicions Catalanes de París, creades el 1969, que Romà Planes i Àngel Castañer regien des de la capital francesa.
Un cop llicenciat, s’incorporà al despatx de Maurici Serrahima, i com a advocat defensà davant els tribunals franquistes persones i institucions que treballaven per la democràcia. L’any 1947 dirigí la secretaria de la Comissió Abat Oliba encarregada d’organitzar les festes populars de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Al final d’aquella dècada fou militant d’Unió Democràtica de Catalunya, fins que abandonà el partit per tal d’esdevenir independent. Participà en diverses iniciatives de la resistència antifranquista, com ara la vaga de tramvies del 1957, la campanya de la “P” (1959) contra el director de La Vanguardia, Galinsoga (1959-60), els fets dels Palau de la Música Catalana, la campanya “Volem bisbes catalans” (1966), la Caputxinada (1966), la campanya “Català a l’Escola” (1969) i la tancada d’intel·lectuals a Montserrat contra el procés de Burgos (1970). Formà part de l’empresa EISA (Estudis i Investigacions, SA), que crearen alguns professors expulsats de la UB, amb l’ajut de Carles Ferrer i Salat i Jordi Pujol, i fou un dels promotors de la Nova Cançó. L’any 1966 participà en la constitució de la Taula Rodona, la primera instància d’oposició a la dictadura realment unitària i el 1971 fou un dels membres fundadors de l’Assemblea de Catalunya. Formà part de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1974-78), plataforma des de la qual excel·lí per la defensa dels drets humans i dels principis democràtics. Benet també estigué al darrere de les polèmiques declaracions de l’any 1963 de l’abat Escarré al diari Le Monde, que comportaren l’expatriació a Itàlia de l’eclesiàstic montserratí. Així mateix, l’any 1976 fou un dels encarregats, amb Miquel Sellarès i Pere Portabella, d’organitzar la celebració de l’Onze de Setembre a Sant Boi.
En les primeres eleccions democràtiques (1977), fou el senador més votat (1 328 607 vots), integrat en la coalició Entesa dels Catalans, de la qual fou portaveu al Senat, i formà part de la Comissió Negociadora de l’Assemblea de parlamentaris catalans, fins que en fou destituït pel president Tarradellas, amb qui mantingué serioses discrepàncies. També formà part de la Comissió Constitucional del Senat i de la Comissió dels Vint, que, reunida a Sau, s’encarregà de redactar el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’any 1979 tornà a ser elegit senador en la candidatura Per l’Entesa i s’incorporà al Grup Mixt de la cambra alta. Es presentà com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya en les primeres eleccions del 1980 encapçalant, en qualitat d’independent, la llista per Barcelona del PSUC. El 1982 presentà al Parlament de Catalunya una moció de censura contra el president Pujol, que no prosperà.
L’any 1984 abandonà la política i se centrà en la seva tasca d’historiador. El 7 de març de 1985 fou nomenat director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, càrrec que exercí fins l’1 de gener de 2001. Benet s’estrenà com a historiador amb el llibre Maragall i la Setmana Tràgica, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans (1963), pel qual rebé el premi Lletra d’Or del 1964. Aquesta obra continua essent una de les aportacions més sòlides de tota la bibliografia sobre l’actitud del poeta davant els fets del 1909. El llibre inspirà l’obra teatral de Maria Aurèlia Capmany Vent de garbí i una mica de por, estrenada el 15 de juny de 1965.
Benet anà desgranant tot un seguit de treballs que combinen l’erudició i l’esperit cívic que sempre han presidit la seva condició d’investigador. En Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la persecució de la llengua i de la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, publicat a París el 1973 (reeditat amb el títol L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, 1995), demostrà a bastament l’atroç persecució del català després de la guerra civil. Amb Marxisme català i qüestió nacional catalana: 1930-1936 (1974, 2 vol.), publicat a París i que signà amb el pseudònim Roger Arnau, donà la rèplica a aquells que situaven el nacionalisme només en l’ideari de la dreta.
Resseguir la quotidianitat popular a la capital de Catalunya fou l’objectiu del llibre, escrit conjuntament amb Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX: el moviment obrer durant el Bienni Progressista (1854-1856) (1976, 2 vol.). La vida i l’execució del dirigent obrer Joan Barceló que s’hi expliquen inspiraren el muntatge teatral de Lluís Pasqual Camí de nit, amb el qual s’inaugurà, al novembre del 1976, el Teatre Lliure. La preocupació de Benet pels personatges de la història de Catalunya ha quedat reflectida en els llibres Fets i personatges (1981), Exili i mort del president Companys (1990), tema que amplià amb l’obra posterior La mort del president Companys (1998), El president Tarradellas en els seus textos, 1954-1988 (1992) i Carles Rahola, afusellat (1999). En Desfeta i redreçament de Catalunya (1978) i Combat per una Catalunya autònoma (1980) la seva condició d’assagista polític és notòria.
El 1996 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 2000 rebé la Medalla d’Or de la Generalitat i el 2001 la Universitat Catalana d’Estiu li concedí el premi Canigó; aquell mateix any fou investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili. És membre de la comissió assessora de l’Arxiu Històric de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) i de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials. Ha estat professor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, de l’Escola de Disseny Elisaba i de l’Escola de Periodisme.
Lectures
- AUTORS DIVERSOS: Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet, PAM, Barcelona 1991.
- MANENT, A.: “Josep Benet, un polític indomable des de 1939”, El Molí de l’Ombra: Dietari polític i retrats (1946-1975), Edicions 62, Barcelona 1986, p. 113-126.