Vida i obra
Cursà els estudis secundaris al col·legi de Perpinyà, on el seu pare era el responsable. Compensà la seva fràgil salut amb una vida abocada al treball intel·lectual i a la reflexió tenaç. Obtingué de manera brillant el seu “Baccalauréat, la Licence ès lettres” i el diploma d’Estudis Superiors d’Història i Geografia a la Universitat de Montpeller. La seva tesi doctoral, una vegada completada i retocada, es publicà el 1902 amb el títol Louis XI, Jean II et la Révolution catalane. Format a l’École des Chartes (1896-1900) com a arxiver paleògraf, meresqué l’atenció dels seus professors per l’estudi erudit Les gloses malbergiques de la lex salica, publicat en la revista de l’escola. Obtingué el diploma de l’École Pratique des Hautes Études amb un treball titulat La diplomatie carolingienne du traité de Verdun à la mort de Charles le Chauve (1901). Esdevingué membre de l’École Française de Roma (1900-02) i presentà una brillant tesi llatina sobre Bernat de Septimània, De Bernardo, sancti Guillelmi filio (?-844), del 1902.
Aconseguí una plaça de professor titular a la Universitat de Montpeller (1903) i, més tard, a la Facultat de Lletres de Dijon (1905), on l’any següent guanyà la càtedra d’art i d’història de Borgonya. Els sis anys passats a Borgonya el portaren a interessar-se per la història d’aquesta regió –en col·laboració amb H. Drouot escriví La Bourgogne (1912) i Histoire de Bourgogne (1926)– i el seu art –François Rude (1920), estudi sobre el cèlebre escultor de Dijon–, i a publicar en la Revue de Bourgogne. També s’interessà per la recerca arqueològica tant al Rosselló com en altres zones del Migdia francès.
La seva carrera universitària culminà amb l’obtenció, el 1911, de la càtedra d’història medieval i de la França meridional a la Facultat de Lletres de Tolosa, on exercí durant quaranta-dos anys. Aprofità aquest nomenament per endinsar-se en la història del Migdia francès. Calmette disposà d’un estri de primer ordre, com foren els Annales du Midi, revista on col·laborà des del 1895. N’esdevingué ràpidament el redactor més actiu –amb més de 40 articles–, al mateix temps que s’assegurà, durant més de quaranta anys, del bon funcionament de la revista i de mantenir un alt grau científic: selecció d’articles, correccions, ressenyes i notícies diverses. Fou escollit membre corresponent de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres (1928) i membre de l’Institut de France (1934).
Amb una gran preocupació pedagògica, el 1923 redactà La société féodale, una obra d’erudició que es reedità diverses vegades entre el 1927 i el 1947. L’èxit d’aquest manual el portà a crear la cèlebre col·lecció “Clio”, de les Presses Universitaires de France, de la qual dirigí els volums quatre, cinc i onze. Tenia com a principal objectiu desvetllar i promoure les vocacions d’historiadors i d’investigadors. També es preocupà per les condicions de vida dels seus estudiants i organitzà el primer restaurant universitari amb preus moderats. El 1919, feu aprovar a la Societat Arqueològica de Tolosa una beca –en llibres– per a atorgar al candidat que ho mereixés. El 1920 creà un Institut d’Études Normales per a formar joves estudiants estrangers en la cultura francesa: llengua, art, història, geografia, els quals mantenien els lligams amb la universitat a través del Bulletin des amitiés franco-étrangères.
El seu treball erudit i de recerca històrica és recollit en més de 200 títols, corresponents a 42 llibres i a més de 160 articles apareguts en revistes especialitzades i de divulgació. De la seva important obra editorial destaquen: les Mémoires de Commines (1924-25); la seva col·laboració en la Histoire Générale des Peuples, de Larousse, sobretot en els volums de “L’Europe carolingienne”, “Le régime féodal”, “La France capétienne” i “La France sous les Valois” (1925), i, juntament amb E. Déprez, “L’Europe Occidentale de la fin du XIVe siècle aux guerres d’Italie”, dins d’Histoire Générale, de G. Glotz. Tots aquests treballs li atorgaren un gran prestigi com a medievalista.
A través de la bibliografia de Calmette es reconeixen els dos grans eixos de la seva obra científica: d’una banda, les publicacions d’història general, i de l’altra, les recerques sobre els inicis de la Baixa Edat Mitjana, les èpoques carolíngia i dels Capets, i, més encara, sobre el regne de Lluís XI, que marcà la fi de l’Edat Mitjana i l’inici dels estats moderns. Aquest últim tema, iniciat en la seva tesi, el continuà treballant al llarg de la seva vida, fins a esdevenir-ne l’especialista més reconegut. L’estudi de Lluís XI portà Calmette a cabussar-se en la història del Rosselló. Redactà una important Bibliographie roussillonnaise (1906) i una Histoire du Roussillon (1923) juntament amb Pere Vidal, l’erudició del qual coneixia, i en feu l’elogi en la Revue Catalane (1907). Escriví una dotzena d’articles dedicats al Rosselló en revistes no rosselloneses: Annales du Midi, Revue des Universités du Midi, Revue des Langues Romanes, Bibliothèque de l’École des Chartes, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Revue de Synthèse Historique, Le Bassin du Rhône, Bulletin de la Société Archéologique du Midi de la France i Revue d’Histoire Moderne. Pel que fa als articles en publicacions rosselloneses, se’n compten almenys 24. Des dels primers estudis apareguts en la Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon, se centrà en el seu tema preferit: Un épisode de l’Histoire du Roussillon du temps de Charles VII, L’avènement de Ferdinand le Catholique et la leuda de Collioure; un resum de nou capítols de la seva tesi doctoral, i documents relatius a la presa de Perpinyà a l’època de Lluís XI. El Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées Orientales li publicà un important estudi d’història diplomàtica, La fin de la domination française en Roussillon au XVe siècle. Étude d’histoire diplomatique (1902). La Revue Catalane, òrgan de la jove Société d’Études Catalanes de Perpignan, li publicà quatre estudis, i en la petita Revue Historique et Littéraire, suplement de la Semaine religieuse de la diòcesi de Perpinyà, hi aparegué L’aventure d’un évêque d’Elne sous Louis XI (1922). Calmette també publicà algun treball sobre història local en Tramontane i sobre la llengua catalana en Muntanyes Regalades.
Els treballs sobre la qüestió del Rosselló a l’època de Lluís XI i els problemes de la frontera el portaren a interessar-se per la història de Catalunya i d’Aragó i per la formació de la unitat hispànica. Després de parar atenció als marquesos de Gòtia a l’època dels carolingis, confrontà els orígens llegendaris de la casa comtal de Barcelona a les realitats històriques, la qual cosa li permeté publicar, el 1947, una obra de síntesi: La question des Pyrénées et la Marche d’Espagne au Moyen Âge. Sobre el s. XV, redactà tota una sèrie d’estudis en revistes franceses, catalanes i espanyoles. Els seus treballs sobre la política espanyola al s. XV i la formació d’una unitat hispànica el portaren a escriure un treball de síntesi –La formation de l’unité espagnole (1946)– i una Histoire de l’Espagne (1947). Tampoc no oblidà la realitat del seu país, ja que tractà el moviment obrer a França (1830-71) i es preocupà del perill alemany i del hitlerisme.
A partir del 1947 Calmette abandonà les responsabilitats en les diverses societats i revistes on participava activament des de la seva jubilació. Malgrat una salut delicada i l’edat avançada, proper als vuitanta anys, la seva activitat intel·lectual no es reduí. Seguí les seves recerques i redactà, juntament amb Henri David –deixeble i, després, un dels seus fidels col·laboradors–, Saint Bernard, publicada pòstumament (1953).
L’obra científica de Josep Calmette mostra un ampli coneixement de diversos àmbits històrics i una voluntat de comunicació més enllà de les fronteres. El rastre deixat en els seus deixebles reflecteix la seva influència.També caldria ressaltar l’anàlisi que Calmette feu de Lluís XI.
De la seva bibliografia també destaquen: Le monde féodal (1934), L’élaboration du monde moderne (1934), Atlas historique (1936), Textes et documents d’histoire. Le Moyen-Âge (1937), Le grand règne de Louis XI (1938), L’effondrement d’un Empire et la naissance d’une Europe (IXe-XIe siècles) (1941), La formation de la France au Moyen-Âge (1942), Les rois de France (1943), Les dernières étapes du Moyen-Âge français (1944), Chute et relèvement de la France sous Charles VI et Charles VII (1945), Charlemagne, sa vie et son œuvre (1945), Charles V (1945), Jeanne d’Arc (1946), Autour de Louis XI (1947), L’Europe et le péril allemand du traité de Verdun à l’armistice de Reims (843-1945) (1947), Trilogie de l’Histoire de France I. Le Moyen Âge (1948), Le réveil capétien (1948), Trilogie de l’Histoire de France II. L’ère classique (1949), Les grands Ducs de Bourgogne (1949), Charlemagne (abrégé) (1951), Le Reich allemand au Moyen-Âge (1951, en col·laboració amb Henri David), Les grandes heures de Vézelay (1951), Napoléon (1952) i Trilogie de l’Histoire de France III. Les Révolutions (1952).
Lectures
- DAVID, H.: “Témoignage sur Joseph Calmette”, Hommage à la mémoire de Joseph Calmette, Privat, Tolosa 1954, p. 22-28, i Annales du Midi, 23, 1953, p. 263-268.
- DURLIAT, M.: “À la mémoire de Joseph Calmette”, Tramontane, 352, 1953, p. 37.
- GALABERT, F.: “Joseph Calmette, sa vie, son œuvre”, Hommage à la mémoire de Joseph Calmette, Privat, Tolosa 1954, p. 1-22 (vida i bibliografia). Tiratge especial del núm. 65 dels Annales du Midi.