Llicenciat en dret i en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona, fou director (1968-77) del gabinet d’estudis econòmics Centre d’Estudis de Planificació (CEP). Entre altres treballs de recerca, el CEP confegí una història de la transnacionalització, la “tendència a l’oligopoli” i la “continuïtat de la industrialització” de l’economia catalana dels anys 1960-70, editada per la Caixa de Pensions amb el títol: Industrialització a Catalunya (1960-1977) (1980). Bricall ha estat també professor universitari, rector de la UB, president de la Conferència de Rectors d’Universitat Europeus, i polític d’alt nivell (secretari i conseller del Govern de la Generalitat, diputat al Parlament). Com a historiador, ha estudiat les transformacions institucionals i el canvi del marc d’actuació de l’economia catalana durant els anys de la guerra de 1936-39. Formalment, el treball de Bricall són dues tesis doctorals: la presentada a dret, Política econòmica de la Generalitat (1936-1939), Evolució i formes de la producció industrial (1970), i la tesi en ciències econòmiques Política econòmica de la Generalitat (1936-1939) / El sistema financer (1979). Per a realitzar aquestes recerques utilitzà les fonts següents: l’Arxiu Tarradellas (que començà a conèixer el 1965 a Saint-Martin-le-Beau); els arxius del Servei Central d’Estadística, de l’Institut d’Investigacions Econòmiques i de les Caixes oficials de crèdit de la Generalitat (conservats, quan feia la tesi, de manera dispersa, entre la Biblioteca de Catalunya, l’Arxiu de la Diputació de Barcelona i l’Institut Municipal d’Història), i l’Arxiu de Salamanca, que conegué gràcies al treball de Rafael Pujol.
L’interès de les recerques de Bricall és doble: d’una banda, reconstrueix el procés de formació d’unes noves institucions públiques politicoadministratives i creditícies, seguint un dels seus autors, Joan Sardà i Dexeus; i, d’altra banda, defineix i valora tècnicament el nou model de funcionament de l’economia. Bricall ha analitzat, successivament, els programes econòmics de l’anarcosindicalisme (i del partit sindicalista), dels socialismes marxistes i dels moviments i partits liberals d’esquerres. El model econòmic resultant és, segons Bricall, més que el resultat d’una negociació, un model conceptualment nou, en el qual diversos tipus d’unitats de producció (empreses col·lectivitzades, PIME, cooperatives i empreses públiques) treballen per al mercat, sota una “doble organització de direcció de l’oferta global”. Aquesta doble organització és la de l’Administració (amb les conselleries d’economia i finances al capdavant) i la del Consell d’Economia (i els consells generals d’indústria, de tipus sectorial). El Consell d’Economia fou un precedent dels consells econòmics i socials creats per les constitucions europees de l’endemà del 1945.
En el llibre Conèixer Catalunya / El marc econòmic (1978), escrit amb Antoni Pugés, hi ha unes sintètiques “Notes històriques sobre l’economia catalana” i una conclusió: «a la fi dels anys 50 s’inicià un desenvolupament econòmic sense precedents en la nostra història». En Estructura i perspectives de l’economia andorrana (Gabinet de Planificació i Coordinació de les Valls d’Andorra, 1975), l’historiador esdevé prospectivista.