Vida i obra
Les seves Memòries (1954), considerades com un clàssic del gènere, són l’obra de la seva producció que té un caràcter més marcadament històric, si bé d’altres, com Vida privada (1932) –retrat descarnat de la burgesia de l’època–, poden ser també útils per a l’historiador. La voluntat de l’autor de vincular la seva peripècia personal amb la trajectòria col·lectiva (i amb la història pròpiament dita), hi és ben explícita ja des del pròleg de les seves memòries: «El meu intent no és sols d’explicar una personal peripècia, sinó presentar sobre les planes del meu llibre el panorama de la vida espiritual d’aquest país durant tot el que va de segle, però amb aquell material de primera mà que utilitza un home que pot dir: “Jo ho he vist”.» Malgrat aquesta declaració i la intenció manifesta de redactar un segon volum que arribés fins els anys cinquanta (fins els seixanta anys de l’autor), aquestes memòries s’interromperen l’any 1918, data en què finalitza el primer llibre (i que corresponia als vint-i-cinc anys del protagonista). Al costat dels episodis històrics viscuts (com la Setmana Tràgica o la Barcelona de l’època de la Primera Guerra Mundial), hi tenen un protagonisme de primeríssim ordre els retrats dels personatges coneguts (J. Carner, J. Bofill i Mates-Guerau de Liost, E. d’Ors, F. Pujols, J. Maragall, F. Cambó...), cosa que reforça la idea d’oferir un “retrat de grup” de la gent tractada per l’autor, que tingué una important incidència pública en aquelles primeres dècades del segle.
Així mateix, hi té un relleu especial la part dedicada a la història familiar, que ocupa un espai molt notable (una cinquena part de tot el gruixut volum), i abraça un temps històric de quatre centúries, ja que es remunta al primer terç del s. XVI. El to humorístic del text n’és una característica destacada, ja que, com apuntà Miquel Batllori: «Fora de comptadíssims casos, la noblesa del nostre vell Principat és molt de via estreta, i només pot ser historiada de manera faceciosa –però entranyable–, com ha fet el nostre poeta.» Aquesta veritable reconstrucció històrica de la doble saga familiar (especialment extensa és la dels Sagarra en comparació de la dels Castellarnau) fou possible, com reconeix el mateix autor, gràcies a les investigacions i els documents aplegats pel seu pare, l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar, a qui dedicà el llibre amb motiu de complir-se el centenari del seu naixement. Precisament aquesta voluntat de tributar-li un homenatge fou el que, segons confessa l’autor, donà un marcat caràcter historiogràfic a l’obra.
Indubtablement, la posició de J.M. de Sagarra fou ben bé la d’un cronista que volgué oferir, a partir del testimoni personal, un gran fresc de la seva època; no tan sols d’un món que s’acabava, sinó de la totalitat del moment històric que li tocà viure (encara que no pogués arribar a culminar aquest projecte). Cal advertir, però, com han apuntat Enric Gallén i Marina Gustà, que la seva actitud fou de «rebuig pel món present» i de defensa d’una «posició personal evasiva», cosa que converteix el text en una mena de testament ideològic de l’autor, segons aquests dos crítics. Convé dir, també, que la crònica fou feta amb la categoria literària que es corresponia amb la seva condició d’escriptor de primera línia. Així, Joan Fuster digué que el seu estil «arriba a extrems d’acrobàcia i bigarrament enlluernadors» i afirmà que en aquesta obra «el gran escriptor que era Sagarra hi troba una opció tardana, però excelsa».
Lectures
- GALLÉN, E.: Sagarra i Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1995.