Vida i obra
Estudià als jesuïtes de Casp i obtingué el títol de batxillerat a l’Institut Balmes (1930). Cursà els estudis de la llicenciatura de dret a la Universitat de Barcelona (1930-34), on tingué com a professor Galo Sánchez. La seva vocació historicista, canalitzada en un primer moment per la via jurídica, el portà també a cursar estudis a la Facultat de Filosofia i Lletres. Allí entrà en contacte amb les ciències auxiliars de la història, que tan útils li resultaren per a les investigacions posteriors, i amb Antonio de la Torre y del Cerro. L’any 1934, ja llicenciat, conegué el qui fou el seu veritable mestre, Luis García de Valdeavellano, que acabava d’arribar com a nou catedràtic a la Facultat de Dret. Sota el seu guiatge es doctorà a Madrid l’any 1944, fou presentat al Centro de Estudios Históricos de Madrid, fou professor auxiliar a la Facultat de Dret de Barcelona, i accedí a la càtedra d’història del dret al final del 1944. Al costat de la figura del seu director de tesi hi ha també la del seu altre mestre, Ramon d’Abadal i de Vinyals.
Al començament del 1945 prengué possessió com a catedràtic numerari de la càtedra d’història del dret a la Universitat de La Laguna, a Tenerife, que havia guanyat al final de l’any anterior. D’allí passà a la Universitat de Múrcia, on s’incorporà al juliol del 1945. A mitjan juliol del 1949 ocupà una plaça a la Universitat de València. No fou fins a l’octubre del 1954 que prengué possessió de la càtedra d’història del dret (que Valdeavellano deixà vacant per anar a Madrid), a la Facultat de Dret de la UB, on impartí docència i magisteri fins a la seva jubilació forçosa l’any 1985. Fou degà de la Facultat de Dret (1958-65) i secretari administrador de la Junta d’Obres de la UB. Degà honorari de la Facultat de Dret i professor emèrit de la UB (1987-90).
Autor d’una obra completa i extensa sobre diversos aspectes de la història del dret, medieval preferentment, de Catalunya, ha estat considerat el màxim especialista en la iushistoriografia local, sobretot pel que fa referència a les institucions municipals i al seu règim jurídic (vg. història del dret). La seva obra s’ha caracteritzat per dos eixos principals, sobre els quals han versat una bona part de les seves contribucions, que s’identifiquen amb dos dels seus treballs cabdals: la seva tesi doctoral de 1945-46 sobre els orígens del règim municipal a Catalunya ( Orígenes del régimen municipal de Cataluña) i el seu estudi del 1969 i del 1983 sobre les cartes de poblament i franquesa.
La seva tesi, sobre els orígens del règim municipal a Catalunya, encara tot un model metodològic, suposà una aportació fonamental per al coneixement de les institucions locals de la Catalunya medieval, en la qual, després de contrastar críticament les diverses teories europees i espanyoles, es dibuixaren no solament la gènesi dels diferents tipus de municipis sinó també els diversos factors que hi incidiren, un cop comparats els orígens teòrics de la ciutat medieval. La preocupació de Font i Rius pels orígens del municipi i del seu règim jurídic el menà a concloure que foren producte natural d’una necessitat històrica, determinada per factors diversos (geogràfics, econòmics, socials, religiosos, polítics), que contribuïren a cohesionar progressivament les col·lectivitats locals, a formar una forta consciència dels seus interessos comuns i a impulsar la participació progressiva dels veïns en el govern de la comunitat.
La seva extensa obra Cartas de población y franquicia de Cataluña ha marcat una fita en la investigació històrica catalana. Aplega la recerca de l’autor sobre un dels temes a què ha dedicat més esforços. L’obra, que exemplifica el mètode de treball emprat, sortí en dues etapes: el 1969 aparegué el volum I en dos toms, i el 1983 es publicà el volum II. L’útil repertori documental del volum I aplega uns 400 documents, entre coneguts i inèdits, concedits a les diverses localitats, que transcriu i publica. Constitueix un veritable corpus documental, que pràcticament esgota la matèria, amb els textos corresponents i les indicacions pertinents per a contextualitzar-los en cada localitat, que, en paraules de l’autor, són les “presentacions monograficolocals”, com ell mateix les anomena. Aquestes presentacions constitueixen una veritable i no gens succinta història local de Catalunya que, juntament amb l’aplec, la selecció i l’ordenació rigorosa dels materials, forneix les dades de què cal disposar per a dur a terme l’estudi posterior, degudament actualitzades (amb un article del 1980). En aquest cas concret, l’estudi, sintèticament esbossat en les pàgines del 1969, és el que, desenvolupat en tota la seva extensió, recull el volum II de les Cartas del 1983, amb què es culminà la magna obra empresa. L’autor, per sobre de les limitacions locals, tractà i precisà els aspectes conceptual i institucional d’aquestes concessions i la seva significació, per fer-ne una classificació tipològica i establir-ne els trets essencials, a més de fer-ne un seguiment quant a la vigència, que, en alguns casos, es perllongà fins al s. xix.
Es podria considerar, doncs, que la major part dels seus treballs s’engloben sota l’àmbit del municipi, del dret local en el sentit apuntat. Però, desglossades, les seves aportacions reflecteixen el camí desgranat en l’aproximació als seus grans temes. Així, ha estudiat diversos vessants de la conquesta del territori als musulmans, per a Cardona, Lleida, Tortosa o Tarragona, aspecte indestriable d’un dels temes que més l’apassionà: els orígens del règim municipal. Sobre aquest aspecte, a més de l’esmentada tesi doctoral, ha publicat un informe comparant el cas català amb el del migdia francès; una visió sobre la situació catalana; les franqueses urbanes de la Catalunya Vella; les locals de l’alt Berguedà o les del Camp de Tarragona, i de Vilanova i la Geltrú; o el sentit dels termes Vilanova, així com el seu conegut discurs sobre el municipi barceloní amb Jaume I, entre d’altres; i ha parat atenció, també, a la comunitat veïnal i a l’origen de la senyoria compartida a Andorra. Correlativament, ha estudiat i publicat textos de dret local (de Tarragona, Tortosa, Balaguer o Tàrrega), ordinacions de reforma de municipis rurals i ordinacions locals del Baix Llobregat, del Penedès i d’Olesa de Montserrat.
Amb el mateix rigor, Font i Rius s’ha ocupat d’altres aspectes de la història jurídica, majoritàriament catalana. I ho ha fet des d’un punt de vista propi de dret públic, com ara la recepció del dret comú o la seva obra Estudio preliminar al Libro del Consulado de Mar (1965). L’estudi introductori del 1988 a la reedició facsímil de les Constitucions de Catalunya. Incunable de 1495 és també una extensa aportació sobre els materials aplegats en aquesta estampació de la compilació des del manuscrit original, on tracta a més, succintament, de les compilacions successives, estampades en 1588-89 i el 1704.
Autor d’una sòlida producció, unitària i total, en l’àmbit local, que li ha permès de conèixer tant el vessant rural com el vessant urbà de tota la geografia catalana i de les zones veïnes dels altres territoris de la Corona d’Aragó, ha rebut el reconeixement de col·legues espanyols i estrangers, que li ha donat una projecció internacional. Les seves obres han tingut una repercussió que ha traspassat els límits de Catalunya, i han marcat una fita en la història del dret espanyol i europeu.
Entre la seva bibliografia, també destaquen: Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval. Col·lectànea de treballs del professor Dr. Josep M. Font i Rius amb motiu de la seva jubilació acadèmica (1985); “Nuevos documentos de población y franquicia”, Anuario de Historia del Derecho Español (1980), i Instituciones medievales españolas. La organización política, económica y social de los reinos cristianos de la Reconquista (1949).
Ha estat investit doctor honoris causa per les universitats de Bordeus (1962) i de Montpeller (1964). És membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1960) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1960). Des del 1970, proposat per Valdeavellano, és membre corresponent de la Real Academia de la Historia, i proposat per Ramon d’Abadal, membre numerari de l’IEC, Secció Historicoarqueològica. És membre de la Commission internationale pour l’étude de l’histoire des villes (des del 1967), i un dels representants de Catalunya a la Comissió permanent dels CHCA (des del 1976). Ha estat distingit amb els premis Menéndez y Pelayo (1944), Ciutat de Barcelona (1969) i el Premio Nacional d’història (1984); en commemorar-se el 90è aniversari de la institució, ho fou amb la Medalla de l’IEC (1997). Se li han concedit la Creu de Sant Jordi i la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya, i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, el 2002 fou guardonat amb el Premi Fundació Catalana per a la Recerca. És president del comitè tècnic d’edició de la col·lecció “Textos Jurídics Catalans”, i membre de l’equip directiu encarregat de continuar la publicació de Catalunya carolíngia, de Ramon d’Abadal.
Lectures
- GOURON, A.: Semblança i trajectòria científica del professor Dr. Josep Maria Font i Rius. Conferència pronunciada pel professor... Generalitat de Catalunya, Barcelona 1995.
- LALINDE, J.: “El Dr. D. José María Font i Rius y la Iushistoriografía Local catalana”, a PELÁEZ, M.J.; FERNÁNDEZ VILADRICH, J. (ed. coord.): Una oferta científica iushistórica internacional al doctor J.M. Font i Rius por sus ocho lustros de docencia universitaria, PPU, Barcelona 1985, p. 1-19.
- — “Semblança”, Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval. Col·lectània de treballs del professor J.M. Font i Rius amb motiu de la seva jubilació acadèmica, UB, 1985, XIII-XXI.
- PELÁEZ, M.J.: “El profesor emérito Josep María Font i Rius, estudioso de las recopilaciones de “Constitucions” de Catalunya”, Cuadernos informativos de derecho histórico público, procesal y de la navegación, 2617-2626, 1988.
- VALDEAVELLANO, L.G.: “Don José María Font i Rius”, a PELÁEZ, M.J.; FERNÁNDEZ VILADRICH, J. (ed. coord.): Una oferta científica iushistórica internacional al doctor J.M. Font i Rius por sus ocho lustros de docencia universitaria, PPU, Barcelona 1985, vii-xiv.