Llicenciat en filosofia i lletres, centrà els seus estudis de caràcter històric –i també els literaris– al s. XIX. Així, ja en el període de preguerra, publicà La premsa catalana del vuit-cents (1937) i estudià a fons la Renaixença. Exiliat a Mèxic arran de la Guerra Civil Espanyola, es doctorà en lletres, formà part del grup d’escriptors exiliats escollits com a col·laboradors d’El Colegio de México i ocupà la càtedra d’història de la independència mexicana. Com assenyalà Vicenç Riera i Llorca (en la semblança que li dedicà en Nou obstinats, 1979), l’exili li serví per a «descobrir que també Mèxic tenia el seu segle XIX» i, per això, s’abocà a l’estudi del vuit-cents mexicà. Així, publicà La independencia y la prensa insurgente (1941), La diplomacia española en México 1822-1823 (1956) i El general Prim en España y México (1949), on analitza la fins aleshores desconeguda participació del militar català en els fets que precediren la invasió dels francesos per a establir l’imperi de Maximilià. La seva obra més ambiciosa sobre la independència mexicana és, però, el Diccionario de insurgentes, resultat d’un treball ingent fet en solitari (l’esmentat Riera explicà que les fitxes reunides per a la seva redacció ocupaven una gran caixa d’un metre de llargada per quaranta centímetres d’amplada), que fou publicada pòstumament el 1969. No desatengué, però, la investigació sobre les figures de la Renaixença catalana, com ho evidencia la publicació d’Els primers romàntics dels països de llengua catalana (1944) i la realització d’un treball sobre Antoni Puigblanch que restà inèdit.