Llicenciat en dret (1877), desenvolupà una remarcable carrera política com a membre del partit conservador. Fou president de la Diputació de València (1914-15) i alcalde de la ciutat (1907 i 1917), de la qual esdevingué cronista municipal des del 1891. Fou membre de l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la Real Academia de la Historia i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i de l’Acadèmia de Llengua Catalana de Barcelona. Exercí com a director del Museu de Belles Arts de València, i formà part d’associacions dedicades a la promoció de la història i la cultura del país, com Lo Rat-Penat i el Centre de Cultura Valenciana, del qual fou el primer director degà (1915-24), càrrec equivalent al de president. Des de la Diputació de València fou el principal impulsor, juntament amb el diputat catòlic Joan Pérez i Lúcia, del Centre de Cultura, inspirat en el model de l’Institut d’Estudis Catalans. Deixeble de Roc Chabàs, publicà articles de caràcter erudit en la Revista de Valencia, El Archivo i l’almanac Las Provincias, on dirigí la secció arqueològica.
Entre els seus treballs d’onomàstica i heràldica destaquen Formación de los apellidos lemosines (1881) i Los prelados valencianos: sigilografía (1887). En col·laboració amb Vicent Noguera i Aquavera publicà Los barones del Reino de Valencia. Estudio histórico (1882). Interessat especialment per la història de la Generalitat, que veia com un precedent llunyà de la diputació provincial, escriví La casa de la Diputación (1903, ed. ampliada el 1910), on estudia el palau de la Generalitat, i La diputación de la Generalidad del Reino de Valencia (1930, editada pòstumament i traduïda més tard al català). És autor de la part històrica del volum corresponent a la província de València de la Geografía General del Reino de Valencia publicada a Barcelona sota la direcció de Francesc Carreras i Candi. Aquest treball constitueix una síntesi de la millor erudició de la Renaixença valenciana. En general, hi dona una perspectiva liberal, de manera que el passat –bàsicament medieval– s’interpreta com una lluita entre les forces del feudalisme contra les ciutats i la monarquia, una aliança que afavoria la llibertat i el progrés econòmic del nou regne enfront de les ambicions de la noblesa. Aquesta visió de la història es concretava en la mitificació dels herois civils com Francesc de Vinatea i, molt especialment, de Jaume I, presentat com un savi legislador que creà, amb els Furs, un regne “democràtic”.