Vida i obra
Formà part de la generació de clergues erudits que ompliren bona part de la primera meitat del s. XX i que actuaren encara sota els valors de la Renaixença, apresos de la lectura de La Tradició Catalana del bisbe Torras i Bages, com foren també els casos de Manuel Trens, Higini Anglès o el P. Miquel d’Esplugues.
Sanabre seguí estudis eclesiàstics al Seminari de Barcelona i fou ordenat a l’octubre del 1915. Acabada la carrera eclesiàstica, col·laborà en les recerques documentals del jurista F. Maspons i Anglasell i, en 1917-27, fou subdirector, a petició de Ventura Gassol, del Grupo Benéfico de la Protección de la Infancia, institució d’infants de famílies desestructurades. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou expulsat de la institució (1926) acusat per la Juventud de la Unión Patriótica de difondre-hi idees separatistes. El bisbe de Barcelona Josep Miralles, amb voluntat d’esmena, li encarregà el secretariat d’Acció Catòlica de Barcelona (1928), i seguint el consell del canonge Puig, historiador del cisme d’Occident, el nomenà arxiver diocesà del bisbat (1928).
Dos fets decidiren la vocació d’historiador de Sanabre. El primer, l’article de Rovira i Virgili “La gran pietat de la nostra història”, que, des de la naixent Revista de Catalunya (1924), denuncià la insuficiència de la investigació històrica catalana i maldà perquè els joves deixessin la “fuga poètica” i dirigissin la seva atenció envers els estudis històrics. I, en segon lloc, la col·laboració amb A. Duran i Sanpere en la publicació, sota el mecenatge de Rafael Patxot, del Llibre de les solemnitats de Barcelona, anotacions dels actes més significats esdevinguts a la ciutat des de l’entrada d’Alfons el Magnànim a Barcelona (1423) fins a la sepultura del bisbe barceloní Joan de Cardona (1546), i editat en dos volums el 1930. Encara el mateix 1930 publicà el treball d’història eclesiàstica Los sínodos diocesanos en Barcelona.
La primera tasca com a arxiver fou l’inventari de les visites pastorals i una sèrie d’articles publicats entre el 1929 i el 1932 en la revista Reseña Eclesiástica, base de la futura i primera Guia de l’Arxiu Diocesà de Barcelona (1934), que tingué el reconeixement de l’Intitut d’Estudis Catalans i fou completada més tard amb El Archivo diocesano de Barcelona (1947), obra a la qual seguí El Archivo de la catedral de Barcelona (1948).
Els primers anys de la República, des del secretariat diocesà d’Acció Catòlica, Sanabre feu una defensa militant, sovint des de la premsa, de l’ideari i de l’escola catòlics, que considerava amenaçats per la constitució republicana. Els articles que publicà en El Matí sobre el tema han estat editats en forma de llibre: Història i país. Articles del diari “El Matí” (1932-1936) (1992), amb una presentació d’Albert Manent, “Mossèn Sanabre: pietat per la història i passió pel país”. Els canvis polítics del 1933 l’inclinaren a traslladar-se a Roma (novembre del 1933) per seguir estudis a l’Escola Diplomàtica i Arxivística del Vaticà. Durant la seva estada a Roma aplegà una gran quantitat de documentació vaticana relativa a Catalunya, especialment de la secció Nunciatura i sobretot entorn de la documentació diplomàtica entre Madrid i el Vaticà, o entre Catalunya i el Vaticà durant la guerra dels Segadors.
Un cop graduat en arxivística i paleografia (1935), i mogut per les fonts que trobà a Roma, es traslladà a París a la recerca de la documentació francesa relativa a la guerra de Separació, i en especial a l’actuació del visitador general Pèire de Marca. Treballà a la BNP i als arxius del palau del Quai d’Orsay.
Durant la guerra civil visqué a Barcelona i fou detingut per la FAI (agost del 1936) dins la confusió dels primers mesos del conflicte bèl·lic; però, després, fou nomenat arxiver cap de negociat per la Generalitat i, com a tal, feu una tasca de salvaguarda de la documentació històrica, al costat d’A. Duran i Sanpere. Al mateix temps, actuà al costat del pare Josep M. Torrent, felipó i vicari general de Barcelona, en l’organització i el manteniment del culte catòlic, sempre dins la línia filosoficopolítica de la democràcia cristiana de Dom Sturzo i De Gasperi, amb qui havia connectat en el curs de la seva estada a Roma. Fruit del vot fet durant la seva detenció, fou la publicació l’any 1943 d’un Martirologio de la Iglesia en la Diócesis de Barcelona durante la persecución religiosa. 1936-1939, treball que ha estat qualificat tant d’emotiu com de valor documental minuciós, destinat a fer un balanç del clergat mort aquells anys “in odium ecclesiae”. Després reprengué el seu treball d’investigació pròpiament dit, sense deixar mai d’estar al dia de la política europea –com a europeista admirador de Robert Schumann i lector de Le Monde–, ni abandonar tampoc la seva implicació en la vida política catalana mitjançant una activa col·laboració en diaris i revistes (El Correo Catalán, La Vanguardia, Diario de Barcelona, Hoja Diocesana, La Paraula Cristiana i Tele-estel, entre d’altres), ni deixar de participar tampoc en actuacions polítiques, com la seva assistència a la reunió de Munic del 1962, i al Congrés Extraordinaire, Mouvement Européen, de Canes del 1965. Mal vist per la jerarquia eclesiàstica –no li fou fàcil ser beneficiat de la catedral de Barcelona– i refugiat en la tasca d’arxiver i d’encarregat d’expandir partides de bateig i de casament o de copiar duplicats dels arxius parroquials cremats el 1936, s’endinsà en el treball historiogràfic.
La represa en el terreny de la investigació se centrà especialment en l’etapa de la guerra dels Segadors, tot refent i continuant els estudis de l’etapa romanoparisenca. Com a historiador, en destaca sobretot La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía de Europa (1640-1659) (1956), fruit de les seva activitat investigadora a Roma, a París i a Catalunya. L’obra té la qualitat de situar el conflicte català en el marc internacional de confrontació entre França i la casa d’Àustria, i de no aturar-se en els inicis del conflicte, sinó d’explicar-lo i documentar-lo minuciosament al llarg dels vint anys que durà. El llibre inclou una panoràmica de les relacions polítiques entre Catalunya i el govern de Felip IV a la dècada de 1630-39, i la ruptura del 1640; les circumstàncies que determinaren que la Generalitat i el Consell de Cent es posessin sota l’òrbita del rei de França; els inicis de la penetració politicomilitar de França, i les etapes de la guerra, tot fent un seguiment inèdit i minuciós de la gestió de govern dels diversos virreis francesos. L’autor posà un èmfasi especial en la gestió política d’Argenson i del visitador Pèire de Marca; també en els fets militars de la conquesta de Perpinyà (1642) i de Roses (1645) per França; en els episodis d’oposició dels catalans al domini de França i en la repressió duta a terme per l’administració francesa, com també en les activitats diplomàtiques de tota mena de la conferència de pau de Münster. L’ofensiva militar hispànica i els avatars del tractat dels Pirineus posen fi a una obra que compta amb una important documentació institucional catalana i hispànica, i sobretot amb la pedrera documental de les jerarquies més altes del govern francès de l’època (Richelieu, Mazzarino, Le Tellier), alguna publicada en repertoris francesos del s. XIX, però la majoria inèdita; a més d’una altra mena de documentació valuosa, com la correspondència entre el delegat de la Santa Seu a Barcelona, monsenyor Vicent Candotti, i la Secretaria d’Estat pontifícia. Sanabre feu en general un judici desfavorable de la bibliografia que l’havia precedit, pels seus apassionaments o pels seus silencis, amb algunes excepcions, com ara Marañón, Torreilles o Vassal-Reig. Per la seva banda, fou molt crític amb aquella etapa històrica catalana. Denuncià l’absència de qualitat política dels Àustria i els seus mòbils destinats a obrir un nou front de guerra per afavorir la seva política europea, i veié en la intervenció francesa la manipulació d’uns dirigents catalans superats pels esdeveniments. L’obra es clou amb la publicació de 33 documents inèdits.
La tasca d’històriador de Sanabre es mogué sobretot dins l’espai històric de la guerra dels Segadors, i en aquest sentit destaquen també els treballs següents: La guerra dels Segadors y la casa condal de Perelada (1953), Repercussions de la guerra dels Segadors en el monestir de Montserrat (1962), i els llibres El tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya (1960) i Resistència del Rosselló a incorporar-se a França (1970). Al llarg de la seva vida reuní una col·lecció important de fullets del s. XVII relatius a la història de Catalunya, com també documentació molt diversa amb relació a la seva àmplia activitat cívica. Una fundació que porta el seu nom és actualment la dipositària del seu fons particular. Entre els papers personals de l’arxiver historiador destaquen unes memòries personals.
Lectures
- BONET I BALTA, J.: “Notes biogràfiques”, Mn. Josep Sanabre Sanromà, arxiver-historiador-periodista. Biografia i recordances d’amistat, Col·lecció Fundació mossèn Josep Sanabre, Barcelona 1977, p. 17-57.
- GALTÉS I PUJOL, J.: Sanabre: diari de guerra, Barcelona 1979.
- GRAU, R.; LÓPEZ, M.: “Lectures d’historiografia catalana, III. Sobre les proves documentals”, L’Avenç, 147, p. 63.
- MANENT, A.: “Josep Sanabre. L’església i la història”, Serra d’Or, 205, 1976, p. 13.