Vida i obra
Sacerdot (1890) i doctor en teologia (1892), durant els anys de formació ja manifestà la seva vocació per la història de l’Església, redactant nombroses veus d’aquesta matèria per al Diccionario de Ciencias Eclesiásticas de N. Alonso Perujo i J. Pérez Angulo. Col·laborà en diverses publicacions i, durant molts anys, escriví sobre viatges en el diari Las Provincias de València, dirigit pel seu amic, el polític conservador i poeta de la Renaixença Teodor Llorente. Nomenat el 1900 canonge arxiver de la catedral de Sogorb, i traslladat el 1904 a un canonicat de la seu metropolitana de València, fou responsable del Boletín Oficial del Arzobispado en aquesta diòcesi, on fou titular de la càtedra d’història de l’Església i d’arqueologia i història de l’art de la Universitat Pontifícia. En la seva formació com a historiador, influí principalment el mestratge de Roc Chabàs (1844 – 1912), canonge arxiver de la catedral valentina. Chabàs exercí un decisiu paper renovador, amb la introducció del mètode modern en la historiografia del País Valencià. Ambdós formaren part del grup d’erudits que es congregaven a València en la tertúlia, d’orientació conservadora, del polític i bibliòfil Josep Enric Serrano i Morales; entre els intel·lectuals que també hi assistiren hi havia Teodor Llorente, Josep Martínez i Aloy, Francesc Martí i Grajales, el baró d’Alcahalí, Josep Rodrigo i Pertegàs –historiador de la medicina i el millor amic de Sanchis–, Francesc Almarche i alguns altres. Sanchis i Sivera fou en bona part continuador de l’obra de Chabàs, hereu al seu torn, com ell mateix, de la seriosa metodologia del criticisme valencià del s. XVIII –amb noms com els dominicans Josep Teixidor i Jaume Villanueva–, i hereu també de l’historicisme alemany del s. XIX. Investigador metòdic i incansable, fou un gran coneixedor dels arxius valencians, i freqüentà els de Barcelona i de les principals biblioteques europees, que visità durant els seus viatges.
Mantingué una estreta relació amb els cercles erudits barcelonins, i en particular amb historiadors com S. Sanpere i Miquel i J. Rubió i Balaguer, afinitats que han permès considerar-lo una figura pròxima al noucentisme historiogràfic català. Preocupat per la llengua, contribuí amb aportacions pròpies a la fixació de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.
El seu prestigi com a historiador el dugué a presidir el Centre de Cultura Valenciana (1927-36), on fundà la revista Anales (vg. Anales del Centro de Cultura Valenciana) d’aquesta entitat i impulsà importants iniciatives culturals, com els treballs de l’edició del Llibre del Repartiment o la participació en les Normes de Castelló, de caràcter ortogràfic. Ocupà la càtedra d’història de València a la Universitat de València (1928-29). A més, fou membre de Lo Rat-Penat i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de València, i corresponent de l’Academia de la Historia i de la de San Fernando, de Madrid, de l’IEC i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’altres corporacions estrangeres.
La seva producció històrica, d’una gran extensió i importància, és precedida en un primer període per la publicació d’una sèrie d’obres de teologia i acompanyada per un bon nombre de llibres de cròniques de viatges de tot Europa. Generalment de temàtica valenciana, pot classificar-se en cinc blocs: estudis sobre sant Vicent Ferrer, art medieval, història eclesiàstica, edició de fonts cronístiques i història de la cultura. A sant Vicent, que exercí damunt d’ell una forta atracció, li dedicà una biografia destinada al gran públic, però basada en les millors fonts, ja el 1896; més tard reprengué el tema amb alguns articles sobre sermons i, singularment, les edicions clàssiques dels sermonaris catalans de la catedral de València: Quaresma de Sant Vicent Ferrer, predicada a València l’any 1413 (1927) i els Sermons de la col·lecció “Els Nostres Clàssics” (1932-34), que la mort li impedí d’enllestir.
Els estudis d’història de l’art foren cultivats assíduament per l’autor, en el seu vessant d’investigació documental, i proporcionaren una sòlida base per als especialistes moderns. La seva obra més valuosa, i no superada, La Catedral de Valencia. Guía histórica y artística (1909), fou el resultat d’intenses recerques en llibres notarials, actes del capítol i llibres d’obres de la seu. La seguiren altres monografies sobre les parròquies valencianes de Sant Martí (1911) i Sant Tomàs (1913) i el Sant Calze de la catedral (1914), procedent de la capella reial dels monarques catalanoaragonesos. Paral·lelament, donà a conèixer de manera sistemàtica una llarga sèrie de treballs documentals referits a àrees artístiques especialitzades: el més important fou Pintores medievales en Valencia (1914, ampliat el 1930), juntament amb els articles “El arte del bordado en Valencia en los s. XIV y XV” (1917), “Vidriería historiada medieval en la Catedral de Valencia” (1918), “La esmaltería valenciana en la Edad Media” (1921), “La orfebrería valenciana en la E. Media” (1922), “La escultura valenciana en la E. Media” (1924), “La cerámica valenciana...” (1926), “Arquitectura urbana en Valencia durante la época foral” (1932), etc.
En el camp de la història de l’Església, destaca com a obra fonamental La Diócesis Valentina (1920-1921, 2 vol.), on mostrà un criteri modern en concebre el treball no com un mer episcopologi, sinó com una història de les grans fites del passat, no exclusivament de caràcter eclesiàstic; dedicà, doncs, atenció a l’epigrafia romana, al culte de sant Vicent màrtir i a la difusió del cristianisme a València, al període islàmic, al domini del Cid i, en particular, a la conquesta de Jaume I i a la restauració de la diòcesi. Aquest estudi es completà amb el Nomenclátor geográfico-eclesiástico... de la diócesis de Valencia (1922), repertori utilíssim.
Els dos papes Borja, Calixt III i Alexandre VI, foren tractats en extensos i documentats articles: “El cardenal Rodrigo de Borja en Valencia” (1924) i “El obispo de Valencia don Alfonso de Borja” (1926); i amb l’edició d’un notable fons de documents familiars de la catedral (1919).
També publicà dos textos cronístics inèdits: Libre de Antiquitats de la seu de València (1926), crònica interna de la catedral del s. XV al XVII, molt valuós per la informació històrica que proporciona, sobretot de la Germania, i, específicament, dels costums litúrgics; i el Dietari del Capellà d’Alfons el Magnànim (1932), crònica general que fa especial atenció al Regne de València, d’on és font historiogràfica principal.
Alguns dels seus estudis més reeixits i importants dels últims anys foren dedicats a la història de la cultura: Bibliología valenciana medieval (1930) i la seva continuació Bibliología valenciana (S. XV, XVI y XVII) (1931-32) s’ocupen de la història del llibre; Vida íntima de los valencianos en la época foral (1932-35) reconstrueix la vida quotidiana a la ciutat de València entre els s. XIII i XVI, fent-hi servir textos documentals i narratius. L’últim títol publicat en vida de l’autor fou La Enseñanza en Valencia en la época foral (1936), amplíssima investigació sobre les escoles anteriors a l’erecció de la universitat el 1499.
L’arxiu personal de Sanchis i Sivera es guarda a la BUV.
Lectures
- CARRERES, S.: “M. I. Sr. D. José Sanchis Sivera. In memoriam”, Anales del C. de Cult. Valenciana, XIII, 1952, p. 154-162.
- IGUAL ÚBEDA, A.: Historiografía del arte valenciano, València 1956 [1964].
- SANCHIS I SIVERA, J.: Estudis d’història cultural, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-PAM, València-Barce-lona 1999 [ed., intr. i bibliografia de M. Rodrigo Lizondo, biografia de F. Pérez i Moragón].
- VICIANO, P.: “Erudició i autoctonisme al País Valencià. La història eclesiàstica de Josep Sanchis Sivera (1920-1921)”, Afers, 36, 2000, p. 399-420.