Fill d’una antiga família rossellonesa originària de Corbera, estudià a Perpinyà i a Illa. A Montpeller obtingué la llicenciatura en lletres. El 1905 anà a Madrid, on es relacionà amb Unamuno, Machado i Quintero. A Barcelona conegué el Canigó de Verdaguer, que l’impressionà fortament. Fou professor a Garait, i posteriorment, catedràtic de llengua i literatura espanyoles de la Facultat de Lletres de la Universitat de Tolosa (1935-53). El 1945 s’encarregà del discurs en l’acte d’investidura de Pompeu Fabra com a doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa. També fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.
En el camp de la recerca historiogràfica, publicà la seva tesi doctoral La littérature catalane au Roussillon au XVII et au XVIII e siècles (1929), amb la Bibliographie. Thèse complémentaire, encara molt útil de consultar. En aquesta obra, Pons analitzà la superposició al Rosselló de tres llengües de cultura: el català, el castellà i el francès, la pèrdua de sobirania política dels Comtats i la degradació lingüística del català com a llengua de cultura i d’expressió social. El llibre, de lectura obligada per a entendre l’evolució de la llengua i literatura catalanes abans i després del tractat dels Pirineus, la difusió de la impremta i la pèrdua de consciència idiomàtica en un moment polític i social molt complex al Rosselló, s’estructura en quatre parts: la lluita lingüística, els místics rossellonesos, els goigs i la seva transmissió, i el teatre religiós. En aquest estudi Pons remarcà la discutida tesi dels beneficis de l’annexió a França dels Comtats del Nord pel que fa a l’evolució de la prosa catalana en aquest territori. Així, els seus escriptors s’esforçaren a buscar termes més intel·lectuals, a afinar la seva ploma una vegada assimilaren la tradició francesa. La nova situació política també fou positiva per a l’establiment de la Universitat de Perpinyà, edificada sobre les runes del vell Estudi General.
Des del punt de vista lingüístic, tendí a elaborar una llengua que assumís les particularitats rosselloneses tot acostant-se al màxim al català normatiu. En aquest sentit, fou un dels grans forjadors de la llengua literària al Rosselló.
Les seves recerques en el camp de la literatura i de la llengua catalanes el dugueren a escriure innovadors estudis i assaigs sobre Ramon Llull, Bernat Metge, Ramon de Perellós, les Cròniques, Honorat Ciuró, Joan de Serrallonga, Jacint Verdaguer, etc. També és autor d’una monografia sobre el passat d’Illa (1955-56), i signà la crònica de les lletres catalanes en l’influent Mercure de France (1924-36).
Fou el poeta del Rosselló i especialment dels Aspres, als peus dels quals visqué. Autor de diversos llibres de poesia, amb Cantilena (1937), Conversa (1950) i Cambra d’hivern (1966), la seva veu poètica assolí la màxima maduresa i depuració. Pons també conreà la prosa de paisatges i de costums amb el Llibre de les set sivelles (1956) i Concert d’été (1950), volum on recollí els seus records d’infantesa. D’altra banda, s’interessà pel teatre poètic d’arrel popular en La font de l’Albera (1922), Amor de Pardal (1923) i El Singlar (1930).