Signà les seves col·laboracions en la revista del PSUC Nous Horitzons amb el pseudònim Abdó Terrades. És un estudiós de la influència dels moviments populars a Catalunya, sobretot entre el 1840 i el 1939. Ha estudiat els moviments obrers català i espanyol, especialment els d’inspiració anarcosindicalista, i també el federalisme i el catalanisme, emmarcant-los dins una reflexió més àmplia sobre els moviments de reivindicació nacional contemporanis. La seva obra es caracteritza per un important esforç antideterminista i, alhora, per la voluntat de revisar algunes de les interpretacions que s’han fet sobre els moments culminants de la història catalana recent.
Fill d’una família pagesa pobra emigrada a Barcelona els anys vint, restà fortament influït per aquest ambient popular de la immediata postguerra. Estudià farmàcia (1953-57) i lletres (1957-62) a la UB. Fou un militant clandestí destacat del PSUC, partit que no abandonà fins el 1974. Durant la seva formació universitària no tingué un mestratge molt determinat. S’interessà molt pels treballs de Casimir Martí sobre l’origen de l’anarquisme barceloní i la I Internacional i, en general, per l’obra renovadora de Jaume Vicens i Vives, tot i que mai se n’ha considerat un deixeble. Conjuntament amb altres historiadors d’una edat similar (Antoni Jutglar, Albert Balcells, Miquel Izard, etc.), però amb més força que tots ells, deixà sentir la influència dels seus plantejaments en la generació més jove, interessada per la història social i per la consolidació d’un esquema interpretatiu de la història contemporània de Catalunya que abastés fins a la Guerra Civil Espanyola. Completà la seva formació historiogràfica amb un important bagatge de lectures, d’un ampli abast temàtic i metodològic. La seva biblioteca particular, amb més de 20 000 volums, llibres i fullets, està bàsicament dedicada a la història contemporània de Catalunya i d’Espanya i es complementa amb una hemeroteca, una remarcable col·lecció de programes de cinema, de postals històriques i de sèries de cromos de tema històric.
Fou lector d’espanyol a la Universitat de Sheffield (1963-64) i professor ajudant a la UB (1964-66) fins que en fou expulsat (1966), com altres professors de la UB, per raons polítiques. El 1968 integrà l’equip inicial (1968-75) que posà en marxa la UAB, com una experiència de renovació universitària. Del 1975 al 1991, amb una breu estada a la Universitat de les Illes Balears, exercí com a professor agregat (1975-82) i després com a catedràtic (1982-91) al Departament d’Història Contemporània de la UB, i en fou director durant uns anys. Des del 1991 és professor investigador a l’Institut Universitari Jaume Vicens i Vives i a la Facultat d’Humanitats, pertanyents a la UPF. En el camp de la docència ha sobresortit com un important incitador de vocacions i de la recerca històrica: ha dirigit més d’una trentena de tesis doctorals i un nombre superior de tesis de llicenciatura, la majoria sobre la història política, social i cultural de la Catalunya contemporània, bona part de les quals han sobresortit en el món historiogràfic català dels darrers vint anys. Moltes d’aquestes tesis han estat publicades.
La seva trajectòria com a historiador consta de tres grans etapes. La primera (fins el 1974-76) se centrà en els estudis d’història social sobre el moviment obrer anarcosindicalista i sobre l’organització de la I Interna-cional a l’Estat espanyol. La segona (1974/76-87) es caracteritzà pel gran esforç de revisió conceptual i metodològica, i tingué un remarcable impacte sobre el medi historiogràfic local quan proposà el qüestionament dels postulats marxistes sobre la dinàmica catalana contemporània, en especial, sobre el fet nacional català. La tercera etapa (des del 1988) s’ha dirigit vers les grans síntesis interpretatives. En el pla conceptual, una de les seves aportacions més rellevants ha estat la del protagonisme històric del que denominà “classes populars”. En una primera formulació, feu derivar aquest protagonisme de la lògica de la crisi de l’Antic Règim i de la visió marxista del lideratge de la burgesia en el procés de la “revolució burgesa”. Afirmà que, si bé s’havia acomplert aquesta revolució, en les pressions democratitzadores posteriors la burgesia actuà més com a fre que com a motor de la revolució. Posteriorment, el pensament de Termes evolucionà i les classes populars es convertiren en un element que li permeté trencar la visió monolítica d’una dinàmica social feta de l’enfrontament exclusiu entre la burgesia i el proletariat; una de les seves grans preocupacions ha estat, precisament, fer notar el caràcter extraordinàriament permeable de les fronteres socials en les quals es pretenia encotillar els moviments socials, culturals o polítics de la Catalunya contemporània.
De la primera època destaquen: El movimiento obrero en España. La Primera Internacional (1864-1881) (1965), que fou ampliat a Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional (1864-1881) (1972). S’hi analitza l’organització del moviment obrer des d’una perspectiva que transcendeix els aspectes politicoorganitzatius i ideològics per incloure els culturals i d’acció (tant en el món laboral com en el polític) que permeten entendre la relació entre els col·lectius treballadors, la seva dinàmica històrica de conjunt i l’específica organització sindical. Aquest punt de vista permet comprendre, també, la incidència real de l’obrerisme dins la dinàmica general del període i, a més, el fet que la tradició cultural i política on s’inseria l’obrerisme fos una herència determinant que diferenciava aquest obrerisme i la seva trajectòria d’altres produïts en àrees diferents, encara que coincidissin en una comuna adscripció ideològica. D’aquesta primera etapa també sobresurt Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes. Cronologia (1800-1939) (1967), en col·laboració amb Emili Giralt i Albert Balcells, una obra de gran abast cronològic molt innovadora perquè comprèn els Països Catalans. El pas vers la segona etapa el marcà l’aparició de dos treballs de gran ressò: El nacionalisme català. Problemes d’interpretació (1974) i Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo (1976). En el primer criticà la interpretació reduccionista sociològica del marxisme sobre el fet nacional català. En el segon, presentà una interpretació més teòrica, centrada en el període del Sexenni Democràtic, emfatitzà les interconnexions entre corrents considerats aïlladament fins aleshores i exemplificà el valor amalgamador del particularisme català. Altres obres del segon període són: Carteles de la república y la Guerra Civil (1978), en col·laboració amb J. Miravitlles i C. Fontseré, que és un reflex de l’apropament interdisciplinari que anava caracteritzant la seva obra, i La immigració a Catalunya: política i cultura (1983), posteriorment completat a La immigració a Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català (1984). Aquests treballs, a més de ser una de les aproximacions sistemàtiques més suggeridores sobre el moviment immigratori del s. XX català, marcaren la incorporació definitiva de Termes als estudis interdisciplinaris. Aquest període culminà amb una obra de signe revisionista i amb una gran síntesi. La primera, discurs inaugural del curs de la UB, coincidí amb una celebració (el cinquantenari de la guerra civil): La guerra de Catalunya en el seu cinquantenari (1986). Fou la primera vegada que el contingut i l’abast d’aquest episodi cabdal de la història i la cultura política recent catalana era revisat i aportà la visió d’una catàstrofe nacional que implicava de la mateixa manera totes les opcions contendents en bàndols oposats o en el mateix bàndol republicà. L’altra obra és De la Revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939) (1987), el volum 6 de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Hi realitza una síntesi d’aquest període on la història estructural s’explica en relació amb els canvis culturals i el sentiment col·lectiu de pertinença a una comunitat diferenciada i en lluita per assolir un lloc polític reconegut dins el conjunt espanyol. A la darrera etapa ha realitzat treballs puntuals i revisions de treballs esparsos anteriors que il·lustren la seva visió dinàmica i interdisciplinària de la història contemporània de Catalunya. Destaquen: Història gràfica del moviment obrer a Catalunya (1989), escrit amb F. Bonamusa, P. Gabriel i J.L. Martin; la coordinació de l’obra La Universitat de Barcelona (1991), amb la participació de Santiago Alcolea, Jordi Casassas i Ernest Lluch, i el llibre Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens del catalanisme (1992) en col·laboració amb Agustí Colomines. Posteriorment, ha publicat o coordinat algunes obres de revisió conceptual i metodològica del nacionalisme català: El futur del catalanisme (1997), on contrasta l’evolució històrica d’aquesta ideologia i els grans reptes plantejats a Catalunya per l’evolució local, espanyola i mundial de les darreres dècades; Les arrels populars del catalanisme (1999), un recull de treballs anteriors sobre el moviment obrer i el catalanisme, i Històries de la Catalunya treballadora (2000). La seva darrera gran obra ha estat la Història del catalanisme fins el 1923 (2000), culminació de molts anys de reflexió, que conté múltiples claus interpretatives i representa un final d’etapa.
La seva activitat com a historiador ha estat completada amb una remarcable projecció institucional i política en l’àmbit català i amb la participació en molts cursets, cicles i iniciatives culturals: fou membre fundador i membre del consell de redacció (1970-88) de la revista Recerques; membre del consell assessor de Serra d’Or i d’altres revistes com Estudios de Història Social, Agricultura y Sociedad, L’Avenç, Història Social, Cercles, El Contemporani; codirector (1976-80) de l’equip encarregat de l’ordenació dels fons d’arxiu de l’Ateneu Barcelonès; impulsor i codirector (1983-93) de la col·lecció “Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català”, coeditada per Edicions de la Magrana i la Diputació de Barcelona i integrada per 30 volums; membre destacat del Comitè del Centenari del 1898, de la Comissió Institucional Lluís Companys i membre del consell assessor de l’Institut Cambó, i, finalment, ha destacat també per la seva projecció pública en moltes altres iniciatives. Ha influït en moltes generacions d’estudiants d’història i, especialment, en la trajectòria d’historiadors com Teresa Abelló, J. Casassas, Enric Olivé, J.M. Solé i Sabaté, Joan Villarroya, A. Colomines, Carles Santacana, Lluís Duran, J. Sánchez Cervelló, Sebastià Serra i molts d’altres.