Josep Vicent Amorós i Barra

(València, 1887 — Barcelona, 1970)

Historiador, numismàtic, arqueòleg i músic.

Era fill del músic i compositor Amanci Amorós, director del Conservatori de València (1910-25). Estudià música i belles arts a la Reial Acadèmia de Sant Carles de València i filosofia i lletres a la universitat d’aquesta mateixa ciutat, on es llicencià el 1908. Alumne dels arabistes Luis Gonzalvo, Francisco Codera, Julián Ribera i Antonio Vives, amb aquests dos darrers completà la seva formació numismàtica. Es doctorà a Madrid l’any 1910. Fou professor de l’Escola Superior de Bells Oficis de Barcelona i de l’Escola de Bibliotecàries (1925-31), membre del Consell Superior d’Investigacions Científiques i de l’Institut Antonio Agustín, i primer catedràtic d’arqueologia, epigrafia i numismàtica a la Universitat de Barcelona, a la qual s’incorporà el 1914. La Junta Autònoma de Museus de Barcelona li encarregà l’organització, a partir del 1932, del Gabinet Numismàtic de Catalunya, on es gestà la fundació del Museu Numismàtic de Catalunya (1945, considerat des dels seus inicis un dels millors d’Europa). El 1933 era membre de l’Office International des Musées. Intervingué com a conferenciant en nombrosos actes organitzats per prestigioses entitats, entre les quals cal esmentar el Cercle Filatèlic i Numismàtic i l’Associació Numismàtica Espanyola. D’entre els seus treballs d’investigació destaquen: D’una troballa de monedes emporitanes i la possible cronologia de les monedes d’Empúries (1933), Les dracmes empuritanes (1933), Les monedes empuritanes anteriors a les dracmes (1934), Algunas cuestiones complementarias de la Numismática emporitana (1942), Bustos y monedas de Pirro (1950), Comentarios en torno de la Historia de la Medalla en España (1957) i Medallas de los acontecimientos, instituciones y personajes españoles (1958). Col·laborà, entre altres, en les revistes Butlletí dels Museus d’Art de Catalunya, Numisma, Archivo Español de Arqueología, Clavileño, Numario Hispánico, Rassegna Numismática i Anales de la Universidad de Barcelona. En el seu vessant de musicòleg destaca l’obra Fonocromía. Ensayo sobre los paralelismos y correspondencia históricos entre polifonía y policromía (1943), en què tracta les relacions psicofísiques entre el so i el color. Fou director del Centre de Cultura Valenciana (1917), acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1929), membre honorari de la Societat Numismàtica Romanesa de Bucarest (1936), soci d’honor de la Societat Iberoamericana d’Estudis Numismàtics (1951), soci d’honor de la Societé Royal de Numismatique de Belgique (1952), conseller de la Institució Fernando el Católico (1953) i membre de la Junta Xilena de Numismàtica (1953).