Figura entre els erudits rossellonesos més il·lustres del s. XIX pel valor científic i l’envergadura de la seva obra, tant la publicada com la inèdita. L’obra filològica d’Alart —referida de manera especial i gairebé exclusivament als antics comtats del Rosselló i la Cerdanya— té més importància i extensió en relació amb la dels seus contemporanis. Joan Coromines, en diverses obres seves, crida l’atenció sobre el gran valor científic de l’obra d’Alart, que considera cabdal per a la filologia catalana i, especialment, per a l’estudi històric del lèxic català. Això no obstant, tant la figura com l’obra d’Alart han restat relativament poc conegudes fins avui. Dels pocs treballs que s’han publicat sobre aquest autor i la seva obra cal esmentar en primer lloc el valuós article biobibliogràfic del seu deixeble i col·laborador Pere Vidal, Notice sur la vie et les travaux de Julien-Bernard Alart, ancien archiviste des Pyrénées-Orientales (1896), i, d’època més recent, l’article de Joseph Gulsoy “L’obra filològica de Julià Bernat Alart” (1979). Tal com palesen els seus estudis de caràcter històric i filològic, fou un rossellonès de soca-rel apassionat per la història, la llengua i la cultura de la Catalunya del Nord, que coneixia a fons. Començà les seves investigacions historicofilològiques amb els pergamins i registres de l’arxiu de Vinçà durant les èpoques de vacances que hi passava quan encara estudiava al col·legi de Perpinyà (1837-41). El 1843 obtingué el títol de batxiller en lletres a Tolosa de Llenguadoc. Aquell mateix any inicià la seva carrera docent com a mestre d’estudis en una sèrie de col·legis francesos, incloent-hi els de Châtellerault, la Rochelle i Dax, fins a l’inici del 1854, quan deixà l’ensenyament i tornà al Rosselló. Amb gran entusiasme i capacitat intel·lectual havia estudiat les anomenades ciències auxiliars de la història (arqueologia, paleografia, filologia, etc.), cosa que li permeté lliurar-se a la investigació històrica i filològica del Rosselló tot complementant i, en molts casos, superant l’obra científica dels seus predecessors i contemporanis. El gran mèrit i el nombre de treballs publicats sobre temes històrics, geogràfics i filològics de la Catalunya del Nord que corresponen aproximadament als anys 1853-60, no passaren desapercebuts per a l’inspector general dels arxius francesos, el qual no vacil·là a l’hora de nomenar-lo oficial d’arxiver dels Pirineus Orientals el 8 de març de 1862. Aquest esdeveniment marcà l’inici d’una nova etapa en la vida d’Alart, amb una activitat científica encara més intensa i productiva. Tenia un profund coneixement de la llengua catalana que es parlava a bona part dels Pirineus Orientals. En l’esborrany d’una carta escrita cap a l’any 1858, observà: «La llengua catalana és encara avui, tant als pobles com al camp, l’única llengua vulgar de les terres que abans constituïen els comtats de Rosselló i de Cerdanya [...]. És només per la llengua que el Rosselló es distingeix avui de l’antiga província de Llenguadoc una part de la qual es troba inclosa, amb el Rosselló, dins el departament dels Pirineus Orientals. El català parlat dins el departament és un idioma bastant uniforme, i és cert que un habitant de Salses seria perfectament comprès, amb la seva llengua, a València o a Mallorca.» Palesà la mateixa agudesa lingüística quasi vint anys més tard en una sèrie d’articles de tema filològic publicats a la Revue des Langues Romanes i Romania, els quals es distingeixen per un mètode científic i una base documental que llavors difícilment es trobaven enlloc més de les dues bandes de la serralada pirinenca. Publicà diversos estudis monogràfics sobre el que ell anomenava la “geografia històrica”, és a dir, la toponímia, abans d’ocupar el càrrec d’arxiver dels Pirineus Orientals. En aquest sentit, tingué un gran coneixement directe de la topografia i la toponímia rosselloneses. Però, a més d’això, aportà a l’estudi de la història i de la toponímia de la Catalunya del Nord no sols una metodologia rigorosa i basada en la documentació antiga, sinó també uns criteris filològics molt sòlids i més aviat innovadors. Segons observà Pere Vidal, a diferència d’altres estudiosos d’aquella època, Alart «no va anar pas de les ruïnes als pergamins, sinó dels pergamins a les ruïnes, convençut que el mètode verament més científic consisteix a treure tot coneixement exacte de l’observació i de l’experiència». I una observació semblant i referida especialment als seus estudis toponímics és la que feu J. Gulsoy: «[A]quest mètode rigorós i segur consistia a operar, per part d’Alart, amb una documentació sempre abundant i exhaustiva, i amb un sentit crític agut. Encara més, Alart havia tingut la clara percepció de la importància de la toponímia per als estudis històrics i filològics en general, i va explotar aquest fons més que ningú abans d’ell.» Cal notar que a més dels treballs de caràcter historicotoponímic i filològic, també comptà amb un vast recull de documents de l’època medieval i dels inicis de l’Edat Moderna, procedents dels arxius dels antics comtats del Rosselló i de la Cerdanya i transcrits amb gran cura per ell mateix al llarg de molts anys. Aquesta col·lecció constitueix l’anomenat Cartulari d’Alart o Cartulari rossellonès (Cartulaire roussillonnais). Alguns d’aquests escrits foren publicats per ell mateix dins la important sèrie d’articles Documents sur la langue catalane des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne, entre el 1872 i el 1877. Ultra això, convé remarcar que el Cartulari, juntament amb molts altres fons documentals que estudià, li permeteren d’encetar un altre projecte de gran valor i envergadura, anomenat popularment l’Assaig de diccionari històric de la llengua catalana (Essai de dictionnaire historique de la langue catalane), l’Inventari de la llengua catalana o l’Inventari d’Alart.
La seva obra és immensa i alhora d’una importància cabdal tant per a la historiografia com per a la filologia catalanes. En particular, les seves publicacions entorn de la toponímia de la Catalunya del Nord constitueixen una aportació veritablement remarcable i innovadora per a la seva època, atès que no solament introduïren els estudis historicofilològics, i especialment la toponomàstica, un mètode crític basat en uns sòlids criteris científics i en una recerca molt acurada realitzada sobre documents d’arxiu, sinó que també contribuïren molt positivament als estudis posteriors sobre la història de la llengua catalana.