Vida i obra
Dedicat a l’estudi de la cultura i les institucions àrabs, fou també un intel·lectual preocupat per qüestions com la pedagogia o l’estatut científic de la història. Era fill d’una família de propietaris i comerciants de taronges a la Ribera del Xúquer, i estudià a les Escoles Pies i a la Facultat de Dret de València. En aquesta ciutat, es vinculà molt aviat a les institucions educatives i a la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE). D’aquí deriva, potser, la seva actitud oberta a tota innovació cultural i del mètode científic. A Madrid prosseguí els estudis universitaris, ara orientats a les llengües –grec i àrab– i a la filosofia. Allí conegué, el 1882, l’arabista Francisco Codera, i formà part destacada de l’equip que aquest dirigia per a editar manuscrits àrabs d’El Escorial. Serien els deu volums de la Bibliotheca Arabico-Hispana, una empresa editorial que exigia tant coneixements filològics i històrics com una pionera tasca tipogràfica. Aquest darrer aspecte de l’estudi dels textos àrabs no estava mancat d’importància en aquella època: amb el temps, Ribera animà una impremta especialitzada –on aconseguí simplificar els tipus i abaratir la impressió–, fotografià còdexs i litografià textos aljamiats. El 1887 guanyà la càtedra de llengua àrab a la Universitat de Saragossa, i poc temps després inicià la publicació de la Colección de Textos Aljamiados. El 1905 passà a ocupar la càtedra d’història de la civilització de jueus i musulmans a la Universitat de Madrid i, el 1913, la de literatura araboespanyola. D’altra banda, ingressà en la Real Academia Española (1912) i a la Real Academia de la Historia (1913). A València fou un col·laborador assidu d’El Archivo de Roc Chabàs, on publicà molts treballs d’història valenciana. Gaudí d’un cert reconeixement científic públic, que es traduí en la concessió de la Creu de Carles III i la Medalla d’Or del Treball de la República. Havent deixat la docència l’any 1927, es retirà al seu poble natal. Un dels seus darrers treballs fou el pròleg a l’edició del Llibre del repartiment.
A més de la seva especialitat científica, també participà, mitjançant nombrosos escrits curts, en temes d’actualitat. Així, el preocuparen les qüestions del regeneracionisme arran del desastre colonial de la fi de segle. En la nova aventura colonial al nord d’Àfrica, que donà una certa actualitat als estudis sobre llengua i cultura àrabs, Ribera participà en els debats sobre diversos aspectes, fet que es traduí en viatges a la zona i algunes publicacions i articles a la premsa. La qüestió del Marroc la seguí fins i tot de prop, quan formà part de l’ambaixada de Martínez Campos. També elaborà un projecte d’Escola d’Estudis Àrabs, publicat a la Gaceta de Madrid.
De la seva extensa producció escrita, destaquen les obres següents: Orígenes del Justicia de Aragón (1897), La supresión de los exámenes (1900), Sobre Marruecos (1901), El Ministro de Instrucción Pública en la cuestión de Marruecos (1902), El Ministro de Estado en la cuestión de Marruecos (s. d.), Lo científico en la historia (1906), La superstición pedagógica (1910), Estudio del cancionero de Abencuzmán (1912), La música de las Cantigas (1922, traduïda el 1929 com a Music in Ancient Arabia and Spain per la Stanford University), Historia de la música árabe medieval y su influencia en la española (1927, reed. el 1985 amb pròleg d’Emilio García Gómez) i Disertaciones y opúsculos (1928). Publicà també nombrosos articles en revistes com El Archivo, Revista de Aragón i Cultura Española.
Com a arabista, Ribera pertany a una generació d’historiadors que troben aquesta especialitat en un moment relativament avançat de desenvolupament. Els estudis sobre els musulmans s’havien iniciat a Espa-nya al principi del s. XIX amb l’obra de Conde, i experimentaren un impuls extraordinari en el context cultural del romanticisme. Gayangos Arce, Simonet i Lafuente Alcàntara, entre d’altres, assentaren les bases sobre les quals treballaren Codera i el seu deixeble Julià Ribera, que, al seu torn, creà una certa escola, el nom més destacat de la qual fou Asín Palacios. Ribera aportà als estudis àrabs un enfocament historicocultural, una metodologia científica i un afany pedagògic molt vinculat al seu aprenentatge amb l’ILE. En aquest sentit, superà la fase inicial dels estudis àrabs, centrada exclusivament en la història política i obrí l’especialitat a la història cultural i de les institucions. La seva insistència a remetre sempre, en l’estudi de diversos fenòmens històrics medievals –la institució del Justícia, la lírica castellana, la música dels trobadors–, als suposats orígens en el període àrab, l’apropa, segons P. Guichard, a les posicions tradicionalistes que afirmen la continuïtat en les estructures ètniques i socioeconòmiques.
D’altra banda, en la seva visió general de la civilització hispanomusulmana, és hereu, sovint sobre pressupostos diferents, de l’orientació nacionalista d’aquesta especialitat historiogràfica. Gayangos i Simonet havien inaugurat, segons P. Guichard, la “reintegració” del període musulmà a la història nacional espanyola. Això implicava considerar que la cultura islàmica d’Al-Andalus havia estat un fenomen “espanyol”, que devia poc a aportacions procedents de la resta del món musulmà. Sota aquesta orientació, es destacaven les continuïtats des de la dominació romana més que no pas les ruptures històriques, i es considerava que els elements hispanocristians existents en el moment de l’arribada dels musulmans havien estat decisius per a caracteritzar l’islam peninsular. Els estudis de Ribera sobre la pervivència de la llengua romanç a l’Espanya musulmana participen d’aquestes idees. A obres com El cancionero de Abencuzmán, l’autor destaca que la llengua de la població indígena continuà utilitzant-se durant molt de temps després de l’arribada dels musulmans. També respon a aquesta orientació la seva visió sobre l’origen dels sistemes de rec peninsulars, que considerava –en un article del 1887– diferents en la seva organització als del nord d’Àfrica i, per tant, molt anteriors a l’arribada dels musulmans. Aquestes posicions, absolutament predominants en la seva època, han estat impugnades per la historiografia posterior, que tendeix a destacar les aportacions orientals a l’islam d’Al-Andalus. Però algunes tesis més específiques han estat confirmades per estudis recents: és el cas de la localització que Ribera feu a determinats textos andalusins d’una tradició èpica d’origen hispànic. Com ha afirmat P. Guichard: «La demostració de Ribera pel que fa a l’ús de la llengua o dialecte romanç a l’Espanya emiral, califal i, fins a cert punt, fins a l’època dels taifes, sembla definitiva i confirma la idea raonable que els habitants de la part islamitzada de la península no s’arabitzaren lingüísticament en un tancar i obrir d’ulls.»
Un àmbit especialment singular de la seva recerca històrica fou el de la música àrab i les seves influències anteriors i posteriors. El 1922 participà en l’edició de les Cantigas d’Alfons el Savi i, entre el 1922 i el 1925, publicà tres fascicles de La música andaluza medieval en las canciones de trovadores, troveros y minnesinger. Aquest tipus d’estudis exigia una rara combinació de coneixements filològics, historicoculturals i de tècnica musical, i Ribera disposava d’aquestes qualificacions.En La música árabe y su influencia en la española, fa un estudi detallat de la música del Pròxim Orient sota les dinasties Omeia i Abbàsida i la seva transmissió a Al-Andalus. De l’Orient musulmà estudia les tècniques musicals, els estils i la sociologia dels músics, així com la funció social d’aquest art a les corts de Damasc i Bagdad. A partir d’aquesta herència explica el floriment musical al palau dels omeies de Còrdova i defineix el nou sistema líric aparegut a Al-Andalus. Però el més interessant és, potser, el seguiment d’aquesta lírica en la seva transmissió als regnes cristians de la Península –particularment a les Cantigas– i, amb posterioritat, a Europa. L’element decisiu en aquest procés seria la invenció d’una poesia estròfica que donaria lloc, successivament, a la moaxaja i el zéjel. El posterior descobriment de les jarchas romances modificà algunes de les seves tesis, però bona part de l’explicació ha seguit vigent. En la seva concepció, l’islam peninsular hauria actuat de nexe entre la música oriental i la música europea moderna.
Pel que fa a altres àmbits d’estudis històrics, en els seus primers escrits i, particularment, en Orígenes del Justicia de Aragón, l’autor es mostra partidari obert de la “teoria de la imitació” com a explicació dels processos de transmissió cultural en pobles primitius. Simultàniament a etnòlegs com Graebner, Anckermann o Schmidt, de l’escola historicocultural, Ribera apuntà –sempre de passada i sense dedicar-hi cap text teòric– alguns principis sobre la transmissió dels models culturals. Aquestes reflexions el dugueren a una qüestió fonamental: l’existència de lleis històriques. Considerava que l’observació empírica portava a inferir proposicions generals que enunciaven regularitats. Però, en fonamentar l’evolució històrica en la teoria de la imitació, arribà a considerar que un principi més psicològic que social no dotava la disciplina històrica d’axiomes propis i autònoms. La preocupació de l’autor pels fonaments científics de la història fou esperonada per una polèmica entre historiadors europeus l’obra dels quals coneixia bé. Al començament del s. xx la Revue de Synthèse Historique publicà una extensa discussió sobre l’estatut epistemològic de la història. Ribera recollí plantejaments d’aquesta polèmica, i inspirat en la influent obra de C.V. Langlois i C. Seignobos, Introducción a los estudios históricos (1898), i en obres com la de Lacombe, De l’Histoire considerée comme science (1894), apuntà la indeterminació de l’objecte propi de la història i l’absència o l’escàs desenvolupament de lleis generals i d’un vocabulari tècnic propi. L’autor creia que la història no podia constituir una ciència autònoma, deslligada d’altres ciències. Aquesta no-cientificitat no implicava que l’estudi del passat no pogués ser abordat científicament sinó que, en produir-se aquest estudi, donava lloc a coneixements que passarien a engrossir altres ciències. Es tracta fonamentalment de l’absència d’un objecte propi per a la història. Els fets del passat no són qualitativament diferents dels del present i, per tant, no poden ser matèria d’una ciència diferent d’aquelles que s’ocupen dels fenòmens contemporanis. Quan s’intenta inferir resultats generals de l’observació dels fets històrics, o bé no se sobrepassen les constatacions empíriques (i llavors no constitueixen ciència) o bé són veritats generals que pertanyen a les lleis d’alguna ciència particular. Cap objecte no és propi de la història quan hom sobrepassa la mera observació. Segons Ribera, els progressos de la disciplina històrica han estat importants, però aquests resultats han millorat les lleis d’altres ciències: la filologia, la psicologia, el dret, la sociologia (la qual seria filla de la història), etc. Totes aquestes ciències es nodririen, en bona part, de les aportacions del punt de vista històric. Tot i això, la seva posició no pot confondre’s amb un empirisme pur, ja que la recerca ha d’anar dirigida sempre a descobrir principis generals o lleis. En relació amb això es troba la seva crítica a l’erudició, entesa com a limitació al document “en ell mateix”.
Pel que fa al mètode de la recerca històrica, Ribera en destaca el caràcter indirecte. Entre l’historiador i els fets del passat s’interposen testimonis, que són els documents. La necessitat d’interpretar aquests documents és la causa de la particular dificultat del treball historiogràfic. Per a reeixir, aquest treball exigiria un conjunt d’operacions que constituirien el mètode de la disciplina: captar la impressió que els fets deixaren als testimonis, corregir-ne la parcialitat, suplir allò incomplet de les dades transmeses, i transformar els fets en impressions científiques que responguin a lleis. D’una banda, aquests postulats coincideixen amb el creixent rigor metodològic del qual la història ha anat dotant-se des del s. XIX, però, de l’altra, la historiografia contemporània ha desmentit la idea que l’observació indirecta diferencia la història d’altres ciències. Aquesta concepció teòrica era deutora de l’historicisme com a epistemologia i com a mètode de recerca. Però també estava influïda per corrents europeus que, en pretendre superar el positivisme, negaven l’existència d’un objecte propi a la història i la reduïen a un simple mètode.
Cal destacar, finalment, la preocupació de l’autor pels temes pedagògics del present –relacionada, sens dubte, amb el seu estudi de l’educació a l’època musulmana–, que plasmà en diverses publicacions. La desqualificació dels exàmens com a instrument pedagògic l’apropa a plantejaments de pensadors coetanis com Giner de los Ríos o Costa. La vertadera natura de l’aprenentatge no podria ser acomplida amb una avaluació puntual i memorística. Per això, enfront de l’examen convencional, l’arabista advocava, en paraules d’A. Mayordomo, per «...una forma de evaluación integral, permanente, flexible y directa».
Lectures
- ASIN, M.: “Introducción”, a RIBERA, J.: Disertaciones y Opúsculos, Madrid 1928.
- CALATAYUD, S.; FERNÁNDEZ, J.M.: “Historiografia espanyola a començaments del segle XX: Julià Ribera Tarragó”, Quaderns de Sueca, 9, 1987.
- GASCÓN, V.: Prohombres valencianos en los últimos cien años, València 1978.
- GUICHARD, P.: “Otra vez sobre un viejo problema: orientalismo y occidentalismo en la civilización de la España musulmana”, En torno al 750 aniversario. Antecedentes y consecuencias de la conquista de Valencia, vol. 1, Consell Valencià de Cultura, 1989.
- MAYORDOMO, A.; OROVAL, V. et al.: Julià Ribera. En el 50 aniversari de la seua mort, 1858-1934, Carcaixent 1984.