Vida i obra
Es llicencià en dret i filosofia i lletres a la Universitat de València (1934). Fou membre de la Federació Universitària Escolar (FUE). Acabats els estudis, el 1935 marxà a Madrid a fer el doctorat amb la beca Blasco Ibáñez de la Diputació. El 1936 fou pensionat per la Junta para Ampliación de Estudios, per a anar a Marburg (Alemanya), on tenia intenció de treballar sobre el neolític europeu amb el professor Merhardt. L’esclat de la guerra civil li ho impedí. Feu la guerra al costat de la República com a oficial i, després de passar per la presó, reemprengué els estudis. El 1942 es vinculà al seminari d’història primitiva de la Universitat de Madrid, presidit per Julio Martínez Santa-Olalla, el qual li dirigí la tesi de doctorat, El neolítico europeo y sus relaciones (1946). Dos anys després guanyà la càtedra d’història de la cultura de la Universitat de Granada, i el 1950 es traslladà a la de prehistòria i història universal antiga i medieval i de la cultura de la UV, que ocupà fins a la jubilació el 1983. Des del 1953 dirigí l’Institut d’Estudis Ibèrics i Etnologia Valenciana de la Institució Alfons el Magnànim, fou professor de l’Escola Social de València (1953-76) i degà de la Facultat de Lletres (1969-72 i 1977-79).
En la seva trajectòria científica es distingeixen dues etapes. La primera, fins al final dels cinquanta, fou productiva i innovadora. Des del 1942 fou membre de la Comissaria General d’Excavacions Arqueològiques, i des del 1946, tècnic. Treballà sobre dos temes: la difusió del neolític a la Península Ibèrica, fonamentant-se en excavacions i estudis comparatius, i l’edat del ferro i la romanització, on aprofundí l’origen de les cultures celta i ibèrica, i en els contactes amb Roma. Traslladat a València, feu excavacions a la cova de la Sarsa de Bocairent, col·laborant amb el SIP de la Diputació de València, i s’interessà pels orígens de l’agricultura.
A poc a poc, capgirà la seva trajectòria d’arqueòleg i prehistoriador, decantant-la cap a una línia d’investigació centrada en l’etnografia valenciana amb rivets folkloritzants i de poca volada, fet que empobrí la seva aportació. Dotat de capacitat docent, dirigí diverses tesis doctorals, algunes de tema etnogràfic. Al final del franquisme, quan s’obrí a la societat valenciana la polèmica sobre la identitat, es definí per la defensa del particularisme, i fou degà de l’Acadèmia de Cultura Valenciana.
Entre els seus treballs destaquen: Excavaciones arqueológicas en Monte Bernorio (Palencia) (1943); El tesoro preimperial de plata de Drieves (Guadalajara) (1945); “El neolítico español y sus relaciones”, Cuadernos del Seminario de Historia Primitiva (1946); La cueva de la Sarsa (Bocairente-Valencia) (1950); El neolítico europeo y sus raíces (sobre los orígenes de la civilización europea) (1955), i “Los hallazgos antiguos del neolítico enGibraltar”, Papeles del Laboratorio de Arqueología (1975).
Lectures
- “Homenaje al Prof. Julián San Valero Aparisi en el veinticinco aniversario de docencia (1948-1973)”, Saitabi, 23, 1973.
- QUEROL, F.: “Los hijos intelectuales de San Valero”, Levante, 10-IV-1997.