Desenvolupament enciclopèdic
Fundà, el 1871, la revista La Renaixença amb el subtítol Periòdic de literatura, ciències i arts, de periodicitat quinzenal –i a partir del 1881 diària–, continuadora de la desapareguda revista universitària La Gramalla. Els fundadors, Pere Aldavert, Felip de Saleta, Iu Bosch, Josep Thomas, Isidre Reventós i Francesc Matheu –que n’esdevingué director–, pretengueren que fos una publicació neutral on tinguessin cabuda les col·laboracions literàries, artístiques i científiques, amb els únics condicionants d’utilitzar exclusivament la llengua catalana i d’eludir els temes de política de partits i de religió. El 1873, quan Pere Aldavert i Àngel Guimerà, director nominal, controlaven la publicació, a causa dels esdeveniments polítics, desaparegué la pretesa neutralitat i s’iniciaren polèmiques sobre política, literatura i filosofia –la primera sobre positivisme–, en un marcat to progressista. La Restauració en moderà el contingut; tot i això, fou suspesa el 1878, i substituïda per un únic número de la Revista Catalana, per un volum de més de 300 pàgines de Lo Renaixement, i per cinc números d’una nova publicació d’aquest mateix títol. La conversió de la revista en diari l’any 1881, com a conseqüència de l’enfrontament amb Valentí Almirall arran del Primer Congrés Catalanista, la reduí a un suplement literari que sortí fins el 1898. La publicació, que considerava la història com un dels pilars de la nacionalitat catalana, és d’imprescindible consulta pels historiadors contemporanis que hi col·laboraren, seguint mètodes positivistes: Pere Alsius, Antoni Aulèstia i Pijoan, Andreu Balaguer i Merino, Joaquim Botet i Sisó, Josep Coroleu, Teodor Creus, Josep Fiter i Inglès, Enric Claudi Girbal, Emili Grahit, Joan Maluquer i Viladot, Francesc Maspons i Labrós, Pere Nanot Renart, Josep Pella i Forgas, Josep Puiggarí, Josep Narcís Roca i Farreras i Salvador Sanpere i Miquel. El diari, portaveu del catalanisme orgànic, estigué sota la direcció nominal de Guimerà (1881-96) i d’Aldavert (1896-1902), director efectiu fins aleshores. La seva actuació humanitària i clarivident durant les guerres colonials fou un exemple de periodisme ètic. El posicionament a favor del catalanisme intransigent en provocà la davallada, que els nous directors, Domènec Martí i Julià (1902) i Joaquim Botet i Sisó (1902-04), no aconseguiren aturar. El diari desaparegué el 1905.
Aldavert i Guimerà crearen, el 1874, una tipografia per aconseguir ingressos que n’asseguressin la continuïtat, i una editorial per ampliar la proposta cultural de la revista, en la qual la història tingué un paper destacat. Es publicà la Història de Catalunya, d’Aulèstia i Pijoan (1887-89), els Viatges d’Ali Bei el Abbassi (1888), els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig (1877) i, sobretot, la col·lecció de l’AHCB –sota la direcció de Coroleu, que publicà les cròniques de B. Desclot (1885), E.G. Bruniquer (1871, 1875 i 1885), R. Muntaner (1886), Pere el Cerimoniós (1885) i Pere Tomic (1886)–, juntament amb obres d’A. de Bofarull, Puiggarí i Sanpere.
Diversos autors han elogiat la tasca de divulgació intel·lectual i cultural de la revista. Entre ells, destaquen Francisco M. Tubino: «Para obtener estos fines [tornar la glòria a la nacionalitat catalana] continuó “La Renaixensa” en su propaganda, constituyendo los volúmenes que forman su colección, hasta lo presente, una verdadera enciclopedia científico-literaria que no tiene rival en la bibliografía catalana»; Matias de Martino: «“La Renaixensa”, como he potuto vedere és un giornale importantissimo de io vorrei vederlo spesso [...]. Il vostro é un giornale cha fa molto onore alla Catalogna»; J. Givanel i Mas: «Presentada en un principi de manera modesta, va acabar demostrant el gust de l’art tipogràfic català del seu temps. El text respon a l’elegància tipogràfica, i amb sos estudis històrics, de crítica literària, de jurisprudència i legislació, poesies, noves de per tot arreu, etc. dona a conèixer la vivacitat de la cultura catalana d’aquella època», i J.M. Miquel i Vergés: «La defensa dels interessos catalans i dels postulats del catalanisme feu de “La Renaixensa” un periòdic de combat. Contra els diaris de Madrid, i contra la majoria dels de Barcelona escrits en castellà, sostingué sovint aferrissades polèmiques. En canvi, la seva actitud envers les altres publicacions catalanes fou, en general, de simpatia i encoratjament.»
Lectures
- DURAN TORT, C.: Índexs de “La Renaixensa”(1871-1880), Barcino, Barcelona 1998.
- — Propostes del catalanisme intransigent. Debat sobre Espanya, Cuba i Catalunya (1890-1899), Dalmau, Barcelona 1999 (“Camí Ral”, 13).
- — “La Renaixensa”, primera empresa editorial catalana, PAM, Barcelona 2001 (“Biblioteca Abad Oliba”, 232).
- FIGUERES, J.M.: «La Renaixensa», diari de Catalunya (1881-1905), Dalmau, Barcelona 1981 (“Episodis de la Història”, 249).