S’ha editat en català, traduït per Josep Vallverdú (Editorial Vicens Vives, 1966), i s’ha reeditat (Crítica, 1989), i en castellà, traduït per Rafael Sánchez Mantero (Siglo XXI, 1977). Es tracta de l’ampliació de la tesi doctoral Castella i Catalunya durant el ministeri del Comte Duc d’Olivares (1955), sota la direcció, més aviat distant, de Sir Herbert Butterfield. La tesi abraçava només des del 1621 (any de l’inici del valimiento) fins al 1640. Posteriors visites als arxius li permeteren situar abans el punt d’arrencada del seu estudi, en constatar que la major part dels problemes polítics plantejats el 1621 venien originats d’alguns anys enrere. Els plantejaments del llibre foren avançats en el que fou el primer article de l’autor, “The Catalan Revolution of 1640. Some Suggestions for a Historical Revision” (Estudios de Historia Moderna, 4, 1954) i en “The King and the Catalans, 1621-1640”(Cambridge Historical Journal, 11, 1955).
En el pròleg s’explica el propòsit d’estudiar la gènesi de la revolta dels Segadors reconsiderant les tesis de la historiografia romàntica, representades, per exemple, per Antoni Rovira i Virgili. Amb aquesta finalitat, rebé l’estímul de Jaume Vicens i Vives (al qual dedicà, significativament, la traducció catalana) i del seu grup de joves historiadors, en particular de Joan Reglà, Emili Giralt i Jordi Nadal, un estímul que ell sempre ha reconegut amb afecte i gratitud. També llegí, en manuscrit, la monumental obra de Pierre Vilar (La Catalogne dans l’Espagne moderne) abans de ser publicada el 1962. El llibre es distingeix per la riquesa documental i una major atenció als factors socioeconòmics, a les tensions internes dins de la societat catalana i a l’escena bèl·lica internacional. És remarcable el seu equilibri analític en exposar els arguments de la política reformista d’Olivares i les raons de la resistència dels dirigents catalans. La creixent tensió entre els uns i els altres forma l’entrellat de l’obra, conduït per un hàbil fil narratiu, molt adequat per a exposar els ritmes de la tensió i com aquesta esdevé enfrontament. A més de la fluïdesa, l’estil permet a l’autor evitar els determinismes i, al lector, comprovar que, malgrat les tensions acumulades, no era gens fàcil que els protagonistes preveiessin l’esclat final del Corpus de Sang. S’acaba a l’inici del 1641, amb l’efímera República catalana i la mort sobtada de Pau Claris, entre altres motius perquè Vicens i Vives així li ho suggerí, atès que Josep Sanabre havia publicat el 1956 el seu ric llibre La acción de Francia sobre Cataluña en pugna por la hegemonía de Europa (1640-1649).
Si Elliott s’aparta de la visió que situava la causa de tots els mals catalans en Olivares, és igualment palès el fort contrast entre el seu tractament i les posicions castellanocèntriques d’Eulogio Zudaire en la seva obra El Conde-Duque y Cataluña (1964). Aquesta sensibilitat cap a la causa catalana explica que Hugh Trevor-Roper titulés la seva elogiosa ressenya del llibre “Homage to Catalonia” (The Sunday Times, 26 de maig de 1963). Posteriorment, Elliott ha volgut desfer un malentès a propòsit del seu llibre: segons declara en el prefaci de la reedició catalana (1989) i en una conversa en Manuscrits (15, 1997), en cap moment no assignà a Olivares el paper d’estendard de la modernitat política ni tampoc no considerà les constitucions catalanes com a antiquades o la seva defensa com a anacrònica. Posa el cas de l’Holanda coetània –ja mencionat a la p. 256 del llibre– per a subratllar novament les complexitats de l’evolució des de les llibertats d’origen medieval fins a la llibertat de caràcter modern.
Porta com a subtítol Un estudi sobre la decadència d’Espanya, sobretot perquè, en els anys en què s’escriví, el tema –o més aviat tòpic– de la decadència espanyola estava tan arrelat en la historiografia acadèmica anglesa i europea que era inevitable que una recerca sobre el s. XVII espanyol hi fes referència. Ara bé, es proporcionava una explicació més científica de la decadència, lluny de les visions essencialistes llavors encara presents, i, alhora, més àmplia, atenta a altres fenòmens eu-ropeus semblants. Aquesta visió comparativa fou facilitada per la consulta dels llibres de Lucien Febvre, Philippe II et la Franche-Comté (1912) i de H.G. Koenigsberger, The Government of Sicily under Philip II (1951). Posteriorment, l’enteniment comparatiu s’intensificà: en el prefaci de la reedició catalana relacionà la situació de Catalunya amb les del Béarn, Bohèmia, Escòcia i el Llenguadoc. Aquests estudis contribuïren a modelar la visió historiogràfica del jove Elliott en termes de dues parelles de relacions o tensions: centre/perifèria i unitat/diversitat. Això es pot apreciar bé en el seu llibre Imperial Spain, 1469-1716 (1963; en català: Vicens i Vives, 1965), on la panoràmica general que s’hi ofereix (i que tanta difusió ha tingut en cercles historiogràfics britànics i europeus) està marcada per l’influx de la visió des de la perifèria que l’autor havia adquirit en el seu estudi simultani de la revolta catalana. Segons ell mateix ha manifestat, la consideració d’aquestes dues parelles de tensions ha influït bona part de la seva producció posterior.
Diversos treballs segueixen i complementen la línia de recerca encetada per La revolta catalana. Els principals són dos: la contribució a l’homenatge a Jaume Vicens i Vives (1967), sobre la classe dirigent catalana al s. XVII, traduïda en L’Avenç (40, 1981) i en el volum recopilatori d’Elliott, España y su mundo (1990), i “Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes”, dins Pedralbes, 13 (1993). En definitiva, el que La revolta catalana planteja és la dimensió europea d’aquell episodi capital de la història de Catalunya.